VA SUCCEIR…

El 22 de febrer del 1923

Albert Einstein arribava a Barcelona

Llicència Creative Commons

Xavier Massó

El 22 de febrer del 1923, Albert Einstein arribava a Barcelona. Va romandre sis dies a la ciutat, durant els quals va impartir diverses conferències per divulgar les seves concepcions físiques sobre la relativitat.

Venia precedit per la seva fama, convidat pel Govern espanyol i la Mancomunitat de Catalunya, passant primer per Barcelona i després per Madrid. L’any anterior havia estat guardonat amb el Premi Nobel de Física, encara que no per la seva aportació més notòria i meritòria a la ciència, la Teoria de la Relativitat, sinó pels seus estudis sobre l’efecte fotoelèctric. L’Acadèmia sueca de la ciència no tenia encara gaire clar això de l’espai-temps i la relativitat, així que va optar per la cautela i va preferir, per evitar polèmiques, concedir-li el Nobel per una feina que, encara que important, era marginal en la seva activitat científica. Les seves heterodoxes posicions científiques i la popularitat que havia aconseguit  auguraven una recepció multitudinària. I així va ser, però no pas en un primer moment.

Va arribar acompanyat de la seva segona esposa Ilse a l’estació de França de Barcelona, ​​procedent de París, sense que ningú no acudís a rebre’l. Aleshores es va dirigir al domicili d’Esteve Terrades, l’enginyer i matemàtic que havia gestionat la invitació, que no era a casa seva. Va deixar-hi l’encàrrec i es va dirigir a la primera pensió que va trobar: “Pensió les quatre nacions”; un tuguri. Un cop resolt l’embolic, les autoritats el van allotjar a l’Hotel Colón, a la Plaça Catalunya.

Hi ha dues versions sobre la causa d’aquesta rebuda tan anodina. Uns asseguren que Einstein no havia informat ningú de l’hora de la seva arribada; altres ho atribueixen al proverbial desordre mediterrani. En fi. Contra el que se sol pensar acudint al tòpic, la veritat és que en aquells temps, i encara que des d’una posició certament semiperifèrica, els científics espanyols, i no menys els catalans, estaven al corrent dels progressos i els debats científics del moment. Tot i això, de les seves conferències a Barcelona hom podria dir que van tenir un efecte bastant semblant a les que va impartir a Madrid la setmana següent, que Julio Gamba va descriure així al diari ‘El Sol’: “Sens dubte que tots els que érem allí reunits l’admiràvem molt; però si algú ens pregunta per què l’admiràvem tant, ens posarà en un destret d’allò més seriós”.

Al saló de sessions de la Diputació de Barcelona i davant d’unes cent persones, va impartir un curs sobre la teoria de la relativitat en tres sessions: relativitat restringida, relativitat general i problemes actuals, i va pronunciar també una quarta conferència addicional a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Les transcripcions de les seves conferències es van publicar íntegrament al rotatiu La Vanguardia; això sí, amb el preceptiu contrapunt de les objeccions de Josep Comas i Solà, el físic local anti-relativista.

Els amfitrions i els cicerons d’Einstein durant la seva estada a Barcelona van ser el ja citat Esteve Terrades i Rafel Campalans, enginyer com l’anterior. Amb ells va compartir el 25 de febrer una excursió al Monestir de Poblet, passant per l’Espluga de Francolí. De tornada a Barcelona, ​​i amb alguns convidats més, va tenir lloc un sopar l’enigmàtic menú del qual consistia en noms escrits jocosament en llatí intencionadament macarrònic, al·lusius a científics i filòsofs a la manera d’endevinalles, com Cannulae Fizeauniensis, Fructus Galilei, Homo platonicus secundum, Diogenem cum jure, Michellsoniense spirituosibus liquoribus et vectoribus tabacalibus…

Se sap que el sopar va estar ben regat -Einstein no era cap timorat-, però encara que s’ignori si va ser o no per causa dels spirituosibus liquoribus -que sempre ajuden a que no llangui la conversa- i els corresponents vectoribus tabacalibus -en aquells temps als matraques, o no se’ls convidava o s’havien d’aguantar- el cert és que la cosa va derivar cap a la política, i va ocórrer l’anècdota que a continuació referirem.

Entengueu que estem parlant d’una tertúlia intel·lectual en el ple sentit il·lustrat del terme, és a dir, protagonitzada per gent que, a la condició de cultes, hi afegien la d’educats. No ens confonguem per tant amb les dels habituals tertulians nostrats, en les quals hi fretura tan la primera com la segona condició. En un moment de la tertúlia va sorgir la bèstia negra del moment: l’auge dels nacionalismes a Centroeuropa, molt especialment a Alemanya. Campalans va dir a Einstein que ell era nacionalista i d’esquerres –nacionalista català, se sobreentén–. Davant d’aquesta afirmació, Einstein va posar una d’aquelles cares de perplexitat que sabia fer tan bé i va replicar en alemany: “Das passt nicht zusamnen!”

O el que és el mateix: aquestes dues coses no poden ocórrer juntes. Campalans explica que després va intentar explicar-li els matisos de la seva afirmació i que Einstein li va respondre: “Llavors això no és nacionalisme, traieu aquesta sinistra paraula del vostre ideari”.

El dia 28 de març va agafar el tren cap a Madrid. De la seva estada a Barcelona va anotar al seu diari un breu paràgraf i va deixar una pàgina en blanc, potser per omplir-la més endavant, tot i que mai ho va arribar a fer. L’únic que hi va anotar va ser el següent:

22-28 febrer. Estada a Barcelona. Molta fatiga, però gent amable (Terrades, Campalans, Llana, la filla de Tirpitz), cançons populars, balls, Refectorium, Ha estat agradable!

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons