«Adolescència»: a l’altra banda del bonisme

Llicència Creative Commons

Eva Serra

Dijous passat, 13 de març, es va estrenar a Netflix una minisèrie britànica de quatre episodis titulada Adolescència. Més enllà dels interessants aspectes del rodatge -un sol pla seqüència, sense talls de cambra de principi a fi-, o de les magnífiques interpretacions d’Owen Cooper (Jamie, l’adolescent criminal), Stephen Graham (Eddie, el pare) i Faye Marsay (la mare), aquesta producció dirigida per Philip Barantini mostra la cruesa d’una realitat que, malauradament, cada vegada se’ns fa menys estranya. A qui sona inversemblant el cas d’un adolescent amb instints criminals i resultat de lesions mortals a un altre ésser humà? D’això va Adolescència.

Des dels primers minuts, Barantini ens submergeix en una acció policial impactant -diversos efectius armats irrompen per sorpresa en plena matinada a la casa del menor-, una acció que ens recorda una d’aquelles batudes nord-americanes contra narcotraficants i que, tot i que es dirigeix cap a un noi de 13 anys, està més que justificada atès que es tracta d’un cas d’assassinat. Això sí, els pares intenten protegir-lo com una criatura desvalguda mentre el noi s’orina a sobre de por i plora davant la policia. No hi ha embuts ni draps calents a l’hora de detenir el presumpte assassí, tampoc els veiem als interrogatoris. Els seus actes han estat propis d’un adult i es procedeix a detenir-lo en pulcra però clara correspondència.

Fins aquí, i sense entrar en cap tipus de spoiler, els espectadors acostumats, o no,  als clàssics esquemes de guió intentem esbrinar si es tracta d’un error policial (més aviat que tard veiem que no), o si darrere de l’abominable acte de l’adolescent s’amaga algun trauma ocult que expliqui la seva manca d’empatia envers les dones –la víctima és una noia de la seva mateixa edat- o una psicopatia infra-diagnosticada, però no hi ha res d’això. Com a la vida mateixa, els instints irreflexius, salvatges o criminals existeixen sense més explicació en molts casos i això és el que, incomprensiblement, les nostres societats occidentals no volen assumir. Qualsevol acte, per violent que sigui, s’acaba contemplant des de la hipòcrita fragilitat del botxí i no des de la indefensió inacceptable de la víctima. Ens hi estan acostumant poc a poc, a això.

Assetjament escolar entre companys d’aula davant de la passivitat de les direccions, faltes de respecte als docents davant la inacció de l’administració, irresponsabilitat dels alumnes d’acord amb unes lleis educatives que renuncien a l’exigència i la disciplina, amb afany persistent, garantista i permissiu; immaduresa, altivesa, prepotència, si no agressivitat o criminalitat d’uns prometedors candidats a pinxos, normalment emparats d’un espès mantell de psicologia del xantatge progressista, desfasada i planyívola. Em sembla una sèrie seriosa, la de Philip Barantini, perquè ens mostra la realitat desproveïda del maquillatge rousseaunià no només políticament correcte, sinó convertit en indiscutible autoritat moral del nostre temps.

En els seus quatre capítols tampoc no negligeix alguns dels elements que constitueixen l’arquitectura de l’ego adolescent d’avui: l’accés primerenc a una pornografia poc edificant (imatges de noies nues a internet com a referents sexuals), els signes i símbols que potencien perillosos narcisismes a través de les xarxes socials (emoticons enviats per la víctima que no satisfan el seu receptor), les portes i les finestres de la justificació, la negació, la mentida (la seva constant afirmació sota promesa de no ser-ne el responsable) i aquesta manera tan irreverent i natural de prendre els cabells als adults (els seus propis pares o la treballadora social inclosa, per descomptat). Tot un exercici, quan no un bany, de realisme.

Aquest caràcter desfasat i atrabiliari de tants experts que pontifiquen com i on s’han de situar les línies vermelles en el dret a protegir les víctimes i les blaves a l’hora de comprendre l’assetjador o el criminal confereix carta blanca a l’instint salvatge d’alguns. Educar és contenir, delimitar, prohibir, sancionar aquests instints insans, però ens trobem amb nous credos de moderns sofistes que exalcen l’autodescobriment per a bé i per a mal. Mentre no sapiguem comprendre que els actes criminals dels menors mereixen conseqüències sense pal·liatius, les accions com la recentment esdevinguda de l’assassinat de la treballadora social de 35 anys en un centre tutelat seguiran pesant a la nostra societat, a l’altra banda del bonisme.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons