‘Odio gli indifferenti’: la indiferència en l’era digital

Llicència Creative Commons

Oriol Corcoll Arias

Amb la victòria de Donald Trump i la creixent onada de conservadorisme mundial, torno a sentir fins a l’avorriment una de les pitjors frases que existeixen: “La història es repeteix!”, o la seva variant, “El passat sempre torna!”. Al final, el que sempre torna (molt al meu pesar) és aquest mantra desgastat amb tons d’indiferència sobre el caràcter cíclic de la història. És especialment irritant la percepció de l’ésser humà com aquell ésser incapaç d’aprendre la més mínima lliçó de la història, com si cada individu arrossegués el pes del passat com Sísif, sota l’amenaça pessimista d’una història determinista que sembla condemnar-lo a ser esclafat amb cada retrocés polític. Però estem parlant, si és que existeix, d’una condemna completament diferent. El problema no és la repetició de l’error històric, sinó l’acceptació indiferent davant d’ell. A diferència del que deia Camus en El mite de Sísif, ens enfrontem a una indiferència que, en comptes d’alliberar-nos, ens farà esclaus. El Sísif digital, el nou indiferent, no només accepta el seu càstig: el gaudeix.

El món ja no es regeix per un statu quo visible i delimitable, on només les institucions coercitives són visibles per la seva força bruta. Ara, sota una nova xarxa d’algoritmes i control dopaminèrgic, el nou poder s’ha perfeccionat amb astúcia i poca transparència. Cal revisitar la teoria social clàssica. No per nostàlgia intel·lectual, sinó per actualitzar-la amb la necessitat urgent de crear una resistència equivalent al nou domini 2.0. Prenent com a exemple Walter Benjamin, ens trobem en un Jetztzeit, un “instant-detonador” on el temps es deté, desbordant-se de significat històric. Tenim el deure de transformar radicalment el present a través de la recuperació del passat amb una perspectiva emancipadora. Més enllà d’un passat que sempre “torna”, cal veure’l com un passat que “atorga” i “allibera”.

Antonio Gramsci va ser molt clar sobre els indiferents en el seu manifest Odio gli indifferenti. Per a l’autor, aquests són còmplices directes, amb la seva passivitat, en la perpetuació del poder. Però l’indiferent digital no és com el clàssic. Al nou indiferent l’han desproveït del coneixement de la seva pròpia capacitat d’elecció. La seva ignorància és una conseqüència directa d’una neo-hegemonia digital perpetuada a través de la devaluació educativa. Perquè si un individu pensa, al final “és”, i, per tant, és lliure. O el que és el mateix: si hi ha cogito, hi ha sum, parlant en termes socials. Però el nou indiferent queda diluït en una sensibilització exagerada que l’allunya del coneixement genuí. De manera paradoxal, veiem en l’educació l’eix on es juga la victòria o la derrota del poder, encarnada en la llibertat de l’individu, en la seva presa de consciència. Però en aquesta educació de Schrödinger, plena de potencialitats, l’indiferent creat no ha de ser odiat, perquè no sap que ho és. Cal repudiar, en canvi, qui els crea.

Docents indiferents creen alumnes indiferents. Trobo molt adient per parlar d’això la següent frase del manifest de Gramsci:

“Odio els indiferents també per això: perquè m’irrita el seu ploriqueig d’eterns innocents. Demano comptes a cadascun d’ells: com han afrontat la tasca que la vida els ha posat i els posa diàriament, què han fet i, sobretot, què no han fet.”

No és, doncs, un docent que accepta la problemàtica educativa actual sense qüestionar-la un dels pitjors indiferents? La vida no l’ha posat davant aquesta tasca, ell s’hi ha compromès voluntàriament. Cal odiar-lo per traïdor. Un docent que crea indiferents és un oxímoron aberrant dins del sistema educatiu.

El problema és l’arrogància tecno-optimista dels pedagogs que van percebre el progrés com una línia recta. És per culpa seva que avui en dia hi ha una devaluació educativa caracteritzada per un pedagogisme absurd. Un pla que ha desplaçat el pensament crític de l’alumnat a través de pseudo-veritats absolutes i, sobretot, còmodes, que ofereixen una manera d’aprendre tècnica i fragmentada, on la memòria històrica es dissol en un excés de sensibilitat. És tan flagrant que hauríem de començar a referir-nos-hi com a pedawokisme. Cal recordar-ho: encara que sigui còmoda per al docent, la hiperreactivitat emocional sense profunditat d’anàlisi és una eina de control a llarg termini.

Tal com deia Gramsci, la peça clau per a la resistència és el docent com a intel·lectual orgànic transformador. Un professional no només dins de l’aula, sinó també fora d’ella, capaç de rebel·lar-se contra allò imposat si és injust o perjudicial per a la societat futura. Davant de l’educador indiferent, cal reivindicar el paper del partisà educatiu, un docent que participi de manera activa i desafii la nova hegemonia digital. Un partisà que es comprometi amb una lluita contra el poder a través del rebuig de qualsevol moda pedagògica tecnocràtica i que superi, d’una vegada per totes, l’educació basada en competències i àmbits. El seu objectiu ha de ser formar un adult intel·lectualment emancipat, capaç de rebutjar els valors d’una cultura de l’ofensa i la victimització buida, el cant de sirena de l’era digital. Per tant, aquest neo-docent no només ha de rebutjar categòricament l’eliminació de continguts vinculats a la intel·lectualitat i a la crítica del poder, com la literatura, la història, la filosofia o la ciència (o la seva dissolució en àmbits maliciosament difuminats), sinó que també haurà de treballar per establir un nou front de resistència contra l’emocionalitat prefabricada del sistema hegemònic digital, oferint racionalitat crítica a l’alumnat. És l’única manera. Cal assegurar un conflicte constant davant la comoditat de l’alumnat, perquè l’emancipació no sorgeix de la complaença, sinó de la incomoditat.

Amb tot, l’educador partisà ha de deslligar-se d’una vegada per totes de la insulsa burocràcia educativa per prendre el control complet. Tot això en un espai amb eines de lluita pròpies, lluny dels instruments tecnològics que perpetuen l’hegemonia digital. Una educació emancipada és una educació que no depèn de la tecnologia.

Estem a una generació de distància de ser esclafats per la roca de Sísif.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons