ProfesorXs. Un emoji

Llicència Creative Commons

Cap a l’aire fresc: “ProfesorXs. Un emoji”, de Santiago García Tirado

Andreu Navarra

El món de l’educació està envoltat de massa soroll: el soroll embrutidor del pedagogisme i la seva apologètica amb ambicions universals, les controvèrsies megalòmanes, el gestualisme dels que necessiten aparentar ser sants i no avars, el soroll també de les xarxes socials més furioses, que mengen odi… Per això s’agraeix un llibre com el de Santiago García Tirado, que en cap moment abandona el to reflexiu i que renuncia a estirar de l’orella el lector perquè vegi horrors. I entenguin-me: no és que no hi hagi horrors, sinó que hi ha d’haver algun lloc, algun cap de pont per al seny, en alguna platja mental, des d’on començar a reconstruir la institució escolar.

Sens dubte, aquest estil neoclàssic de l’autor (és un elogi: García Tirado és clar, expositiu, llegible, fiable) és una garantia que buscar una sortida racional a l’atzucac actual no només és desitjable sinó també possible. Había del verbo haber, d’Ángel María Fernández (Pepitas de Calabaza, 2023) ens havia deixat noquejats, vorejant la rendició, la desesperació.

L’autor sap desplegar argumentacions generoses per arribar a ports clars, illes on podem respirar; per exemple, la cinquena “idea força” o punt de partida bàsic amb què treballa: “L’estrès ha de morir: retorn a l’escola lliure de presses”. Quin professor, de dretes o esquerres, quadrat o circular, tecnòfil, tecnòfob o ben al contrari, no estaria d’acord amb la desburocratització de la professió, amb la tornada als ritmes didàctics, és a dir, humans!

Les seccions finals del llibre es dediquen a glossar les opcions més demagògiques que han vingut configurant el nou paradigma escolar: des de les campanyes inversemblants d’Eduard Vallory i els pressupostos astronòmics (i astrològics) de la Fundació Bofill, fins als ideolectes i neollengües propis de la xerrameca antiïlustrada actual, aquest gan canvi que ningú encerta a definir clarament, però que l’esquerra més lúcida ya està començant a combatre.

Hi ha elements preocupants de la posteducació actual que García Tirado mostra molt encertadament. Per exemple, la invasió de llenguatges econòmics i rentats de cervell postcapitalistes: “He vist coses que no creuríeu: directors buscant finançament privat per millorar els seus edificis; a empleats de banca privada fent xerrades a alumnes de l’ESO; al telenotícies explicant els avantatges de demanar un préstec amb què acabar els estudis. “Ens oferim voluntaris”, em van dir els empleats de la banca, com si poguessin dissimular que venien en hores laborals en què haurien d’estar a les seves empreses produint beneficis a ple rendiment. La missió altruista en aquestes xerrades consistia a ensenyar als alumnes que un pressupost és una idea cardinal, i que servia per assegurar un ordre de prioritats a la despesa. Segons les xerrades, de tots els pagaments a què s’enfronta una família, el de la hipoteca és el primer i irrenunciable. Per sobre del menjar o les necessitats sanitàries. En aquell centre mai no venien artistes a parlar de la necessitat de l’art” (pàgs. 47-48). Aquesta hipocresia repulsiva existeix: jo mateix he hagut de contemplar com se li explicava “autoemprenedoria” a un noi de tretze anys que duia el mateix xandall sense rentar durant dues setmanes, i que no sabíem on vivia, possiblement en un pis ocupat sense instal·lacions, coses així. Surrealisme del que fa mal, del que ofèn.

Les primeres línies del llibre són un record de l’Odissea d’Homer; després l’autor sap crear mites representatius amb un to d’humor sa: “Ningú no pot donar fe d’haver-la vist, però el seu influx sobre el centre educatiu és indiscutible. És un signe zodiacal de nou mesos, una esfera de vidre que des de la seva zenit supervisa el discórrer de les hores. És incorpòria. Inclou tots els noms en el nom, allò que té ressons de Cortázar, i de Borges i, per tant, de Schopenhauer: allò que diu s’ha d’extrapolar a la humanitat tota, tot allò que exigeix ​​és una qüestió de dimensió històrica. No hi ha cap reunió al llarg d’un any escolar on [la Gran Mare Hipotètica] no sigui invocada” (pàg. 73).

Tot això és conseqüència del paradigma neoliberal, on s’ha utilitzat la desconstrucció per desregular, on l’Estat ja no és res més enllà d’un reclam nacionalista banal o la víctima del dickeneyisme econòmic. L’autocensura, la inseguretat jurídica i les coaccions presideixen la vida laboral dels docents, sotmesos a aquest panòptic culpabilitzador i censor de la Gran Mare Hipotètica. Tot es fa en nom d’un què diran, d’una presumpta unanimitat autoritària que ofega qualsevol mena de dificultat o cultura, i que ho denuncia tot.

Després, sortosament, o no, la majoria de pares i mares reals són ben diferents. Recordo aquells anys en què jo era tutor i havia de portar paquets de mocadors de paper a les reunions amb les famílies, perquè el més habitual era trobar mares al límit, literalment partides per la meitat de matar-se a treballar i no rebre l’ajuda de res ni ningú. García Tirado sap explicar, sap narrar; potser perquè fa 25 anys que fa classe de Llengua i Literatura. El seu llibre ha aparegut en una col·lecció interessant, que ha donat llibres que van aportar moltes claus: La manada digital, de Josep Burgaya (2021); o el pioner Nos quieren más tontos, de Pilar Carreras y Eduardo Luque (2016).

Neoclassicisme reparador, doncs. Fins fa molt poc a ningú no li interessaven les històries dels alumnes que passaven dotze hores sense menjar. Tot eren hiperaules i altres bajanades brillants, o cibereucaristies lacrimògenes. I d’aquesta escola de la caritat cal avançar cap a l’escola dels continguts i l’emancipació social.

Algun dia haurem de viure en una democràcia habitable i no pas en una farsa decorada amb pantalles de colors. El gran canvi era una realitat, però per a mal, per a confusionista. Per desposseir l’alumnat majoritari del seu dret bàsic a rebre una educació digna, atès que el pedagogisme només contempla una escolarització estricta, banalitzada i lúdica, que distregui. L’escola és el lloc on s’intenta alterar l’estructura econòmica de la societat, no el context en què es convenç el personal que viu en una gàbia daurada. El temps dirà si al final d’aquest túnel burocràtic i escolàstic dissenyat per augmentar i consolidar la desigualtat hi ha una mica de llum. El que sí que podem afirmar és que Profesor(X)s. Un emoji ja aporta alguna cosa a la claredat d’aquell matí.

Títol: «ProfesorXs. Un emoji».

Autor: Santiago García Tirado

ISBN: 978-84-10328-44-0

Editorial: El Viejo Topo

Idioma: Castellà

Nombre de pàgines: 215

Data de publicació: gener de 2025

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons