Entrevista a Alejandro García Alamán

Alejandro García: “L’educació s’ha tornat tòxica de la mateixa manera que la societat”

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

“Viu el present! No renunciïs als teus somnis! Sigues feliç tot el temps…!”. Si tu també estàs fins als nassos d’aquests missatges, has trobat el llibre perfecte per a tu. Benvingut a la normalitat”; això és el que llegim a la faixa del nou llibre d’Alejandro García (València, 1972), ‘Esto es normal. La importància de recordar lo obvio’ (Plataforma). Alejandro García és psicòleg general sanitari, especialista en sexualitat i relacions de parella, i també és professor de Psicologia a la UOC.

Has escrit una mena d’antimanual d’anti-autoajuda…

Sí, és una mica complicat de definir. La intenció era divulgar sobre psicologia quotidiana, però rebutjant de forma deliberada l’estil i els tòpics de la literatura d’autoajuda, perquè crec que no funcionen: al revés, són força perniciosos i no reflecteixen en absolut com els humans ens comportem. Tampoc no dic al lector què ha de fer, així que no és un manual, al contrari. Però la idea és oferir ajuda psicològica, així que no sé com etiquetar-ho. Al llibre ho anomeno “autoajuda quàntica”, perquè ho és i no ho és alhora.

Com va sorgir la idea d’escriure un llibre amb tants casos reals o arquetípics (degudament «anonimitzats»)?

Quan portes prou hores de vol en psicoteràpia t’adones que, per molt únics i especials que ens creguem, en el fons no ho som. Seguim patrons regulars, ens passa el mateix que a altres, i encara sort. Com a molt, som una combinació única de llocs comuns, i això ens permet als psicoterapeutes fer intervencions. I a les persones aprendre d’altres experiències i adaptar-les a la seva pròpia situació, és clar. Els casos del llibre són, per dir-ho així, prototípics: no corresponen a la història duna persona específica, sinó que estan construïts sobre desenes de casos semblants en estructura. Per això ni tan sols ha calgut «anonimitzar», però alhora segur que molta gent s’hi veurà identificada.

“Per molt únics i especials que ens creguem, en el fons no ho som. Seguim patrons regulars, ens passa el mateix que a altres, i encara sort”

Quines són les idees freqüents, tòpics i obsessions més destructives amb què has de bregar a la teva consulta?

Les pitjors, en primer lloc, les fantasies d’omnipotència i les d’autosuficiència, sens dubte. “Tu pots amb tot”, “les teves creences limitants”, “troba la felicitat”, “estimar és poder” i tota aquesta xerrameca que hem de ser indestructibles, invulnerables i reeixits. Són deliris de grandesa en el fons. He vist massa persones que es passen la vida intentant amagar les seves “debilitats”, amb tot el malestar que això comporta. Combina aquest mandat de ser excepcional amb el segon, el de “fes-ho tu mateix”, “no confiïs en ningú”, “aporta o aparta”, “t’afecta el que et diguin perquè tu els deixes”, “envolta’t només de gent chachi”. Això és ridícul, necessitem mínimament els altres per tenir vides dignes i satisfactòries. Això ho sap qualsevol a qui se li hagi trencat la caldera a l’hivern, per exemple. Doncs amb l’afecte passa igual: pots llegir cent llibres sobre estimar-te a tu mateix, però l’experiència que un altre ésser humà t’estimi és incomparable. Hi ha tot un corrent d’exaltació de l’egoisme, l’evitació del malestar i la insolidaritat que se suposa que ens farà feliços; és absurd. Més ben dit, és intencional, i ens està aïllant i fent més vulnerables. El problema existencial d’una vida humana, més enllà de la supervivència material, és la solitud.

Escrius: “Molts pacients arriben a consulta amb un repartiment del temps esbojarrat totalment allunyat del que és desitjable, i juguen al Tetris per col·locar expectatives fantasioses en alguna minúscula franja lliure” (pàg. 56). Què ens passa?

Ens passa que les exigències socials s’han disparat al mateix ritme que el cost de la vida. Moltíssimes persones treballen i estudien alhora, un fenomen que s’ha normalitzat però que passa una factura terrible en altres ordres de la vida que tampoc no has de descuidar: estar sa i tenir hàbits saludables, cultivar les xarxes d’amistats, tenir relacions de parella responsables i significatives, fundar una llar, emancipar-te, auto-realitzar-te… Per separat tot sembla molt bonic, però agregat és impossible. Tan bon punt tens una feina de 9 a 7 de la tarda, la resta se’n va en orris. La recepta per ser exitós a la vida acaba sent d’alprazolam o paroxetina. La queixa de manca de temps pel que en realitat ens agradaria és un clàssic en teràpia.

“Una condició imprescindible per poder atorgar el perdó sense sentir-se de nou degradat és que aquest sigui reparador” (pàg. 124). Amplia’ns-ho…

El que vull dir amb això és que dins de la tendència a accelerar-ho tot, voler-ho ja i tancar l’assumpte rapidet, demanem disculpes cada cop més superficialment. “Si algú s’ha pogut sentir ofès, li demano perdó”. A veure, si no saps què has dit o fet que pugui resultar ofensiu, aquestes disculpes són de suro. I com que no som babaus, ningú no ho és, l’ofès se sent novament humiliat amb aquesta misèria, sobretot si la dóna per bona. La frase va dirigida a aquest corrent d’autoajuda que sosté que perdonar és la base de la felicitat, i que hem d’anar perdonant per qualsevol que ens faci mal, perquè així som moralment superiors o ves a saber, no sé molt bé què es pretén, la veritat. Si perdono algun mal només perquè he llegit que em farà bé, per pressions externes, o perquè seré millor persona, m’estic degradant de nou. Cal reflexionar bé si realment es vol perdonar, i si és possible, és clar.

Eduquem bé o tòxicament? Què ha de canviar?

L’educació s’ha tornat tòxica de la mateixa manera que la societat, no es pot separar, es retroalimenten. L’altre dia escoltava que la meitat dels universitaris espanyols presentava o havia experimentat símptomes depressius. Bé, no m’estranya, quan la seva perspectiva d’incorporar-se a la vida adulta passa per acabar la carrera, fer com a mínim un màster que costa uns quants milers d’euros, i amb molta sort aspirar a un salari mínim passats els 25-27 anys, si és que t’agafen a algun lloc. La pressió per l’èxit i l’autosuficiència es nota des que som petits, va en augment i les recompenses cada vegada són més escasses. No sorprèn que molts menors arribin a la conclusió que no podran amb aquestes expectatives, que tant hi fa el que aprenguin que no els servirà. Es despersonalitzen i prenen distància del procés educatiu, com quan pateixes burnout, perquè perden l’esperança, i per tant l’interès. A més, és que ho veuen reflectit en els adults del voltant, tant docents com famílies.

“La pressió per l’èxit i l’autosuficiència es nota des que som petits, va en augment i les recompenses cada vegada són més escasses”

Fomentar interès en el coneixement per si mateix en aquestes condicions és molt difícil, t’ha de cridar molt l’atenció algun tema concret. Què hauria de canviar? D’una banda, per obtenir ciutadans crítics i autònoms calen recursos materials i humans, perquè el menor només es preocupi per la seva formació durant aquest període. D’altra banda, poder projectar un futur d’esperança de millora. No una jungla on només sobrevius si et sotmets a una disciplina espartana perquè tot allà fora és horror i només pots comptar amb tu mateix. Els menors aprenen això molt aviat, els ho transmetem els adults perquè en el fons ho creiem així, i és fals i injust. Les conclusions que adopten les institucions adultes sobre els joves són una mica com l’acudit de l’aranya, que si arrenques les potes es tornava sorda. Els arrenquem el futur i concloem que són ganduls i irresponsables.

El malestar és un negoci a l’alça?

Per a poder vendre felicitat necessites un públic que n’estigui àvid, així, com més malestar a la població, més negoci. Seguint aquesta lògica perversa, com més malestar, més urgència per treure-se’l de sobre, així que més diners per a les solucions instantànies que no funcionen. És igual que siguin drogues, evasió o rituals xamànics de màgia ancestral. O abraçades, que són barates. Total, si no ho fan, és culpa teva perquè ets responsable de tot. A mi em meravella que en una època on els costos de l’habitatge, del menjar o de la formació s’han multiplicat, els salaris són baixos i la productivitat es dispara a base de fer hores, hi hagi qui se sorprengui que la força laboral i les seves famílies estiguin tristos, ansioses o exhaustes. I la solució és contractar un CHO (Chief Happiness Officer), dos pallassets, un curs de somriures i alegra aquesta cara. En fi, et matisaria l’expressió, diria que el malestar va a l’alça i que hi ha qui aprofita per fer negoci, usualment els mateixos implicats en la “producció de malestar”.

“Per a poder vendre felicitat necessites un públic que n’estigui àvid, així, com més malestar a la població, més negoci”

“No és que visquem en un cos material, ni que sigui suport d’una ment. És que som un amb ell” (pàg. 154). Això m’ha cridat l’atenció…

Tot i que creiem que el dualisme cartesià estigui passat de moda, en realitat perviu en moltes concepcions actuals. Oposar emocionalitat a “raciocini” és una idea de fons darrere de parlar de “cos” i ment. Hi ha moltíssimes persones convençudes que allò correcte, allò evolucionat i superior és l’eix cognició-ment-racionalitat, que és la “informació objectiva” mentre que la part de l’emoció-cos-impulsivitat és subjectiva i esbiaixada. D’altres, per efecte pèndol, s’enfoquen només a la segona perquè la veuen “autèntica” i menyspreen els productes de la reflexió conscient, perquè els troben estereotipats i abstractes. És un fals dilema i una dicotomia que no existeix. No podem deslligar el cos de la ment, ni els nostres processos de pensament involuntaris –el flux d’idees que deia William James– dels voluntaris, s’influeixen mútuament. Tot i que hi hagi un repartiment funcional per zones, som un organisme que processa i auto genera informació constantment, no hi ha una frontera entre parts en aquest sentit. Subjectiva, per descomptat.

“És sa preguntar-se d’on ve una opinió aliena, interessar-se autènticament per saber de l’altre, abans de descartar o acceptar idees”

Dóna’ns un bon consell per treure’ns idees intrusives de sobre (encara que això no s’avingui amb la filosofia del teu llibre…)

Doncs sí, no s’hi avé massa, però per donar algunes indicacions genèriques no crec que ningú en surti perjudicat. Penso que en comptes d’anar per la vida apartant-nos de gent que no ens diu sempre el que volem sentir i posant-nos metes inabastables o perjudicials per a la salut, és més beneficiós dedicar-se a practicar l’anàlisi crítica. Primer, anàlisi crítica del que estic fent: per què em serveix, i en quin grau ho necessito? està funcionant o no? És important reduir càrrega, dedicar atenció i esforç a allò que dóna valor a la meva vida, i tenir temps per descansar. La resta és secundari. I segon, com em van ensenyar a Història, anàlisi crítica de les fonts externes. Entendre a qui em dóna el punt de vista, per què diu el que diu. Compte, que analitzar críticament no vol dir desconfiar o pensar malament dels altres, per això cal aplicar-se principis d’amabilitat i innocència inquisitiva. És sa preguntar-se d’on ve una opinió aliena, interessar-se autènticament per saber de l’altre, abans de descartar o acceptar idees.

Què estàs escrivint? Publicaràs més? De què tracta la teva mítica Tesi Doctoral?

Ara mateix estic escrivint la mítica tesi que esmentes, a veure si la puc acabar. He buscat patrons estereotípics a les presentacions que fan les persones de si mateixes a les apps de cites, en concret a Tinder. He trobat regularitats, és clar, perquè tendim a estandarditzar-nos quan volem agradar a tothom. Hi ha un component fortíssim de desitjabilitat social relacionat amb allò que parlàvem sobre fantasies d’èxit i individualisme, que paradoxalment es resol en perfils tots iguals. M’encantaria publicar més sobre aquest camp de les relacions sentimentals, que és la meva àrea d’especialització, és un món inesgotable.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons