Petits llibres oblidats de filosofia, 3

Introducción a Ortega, de Paulino Garagorri

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Paulino Garagorri se sentia deixeble d’Ortega i Gasset fins al punt que va intentar fer un “Pierre Menard” amb les obres del seu mestre i, només tres anys després de la seva mort, no desaprofitava l’ocasió per oferir a l’Aula de Cultura de la Universitat de Madrid un curset dens i força complet sobre les idees fonamentals de l’autor d’España invertebrada. La primera versió d’aquest text es va publicar el 1958 amb el títol Ortega, una reforma de la filosofia; un fervor orteguià pel qual li va tocar competir amb el de Julián Marías, que ja feia temps que ordenava els materials inèdits d’Ortega i escrivia sobre ell. Per a Marias la Raó Vital orteguiana era també paraula definitiva, però va conservar certa personalitat estilística; el cas de Garagorri, en canvi, és impressionant: podríem dir que va voler ser Ortega, la seva pròpia veu, i utilitzar el seu propi cos i la seva ploma com a mèdiums perquè seguís parlant el Fundador a través dels seus modismes, adjectius i exemples.

Efectivament, podem reconèixer l’idiolecte orteguià en aquest cicle de conferències que després, el 1970, juntament amb dos textos menors més, va constituir Introducción a Ortega (Alianza). Tanmateix, amb qui realment va competir en didàctica sobre Ortega va ser amb Ferrater Mora, que va donar a la impremta Ortega y Gasset: an outline of his philosophy, el 1956, i després la seva traducció espanyola: Ortega y Gasset. Etapas de una filosofia (Barcelona, ​​Seix Barral, 1958).

Garagorri i Ferrater, amb objectius idèntics, van escriure llibres totalment diferents. Diguem que Ferrater va dibuixar una línia recta i, per contra, Garagorri una sèrie d’evolucions en espiral. Si hom vol aprendre com es va anar produint l’evolució del pensament orteguià, amb un còmode, pedagògic i clàssic esquema tripartit, ha de recórrer al quadern de Ferrater; si, per contra, hom vol veure algú filosofar com ho feia Ortega, és a dir, capbussar-se en l’apogeu o clímax teòric del seu sistema, el millor és que s’endinsi a les maniobres i paràboles de Garagorri. El text de Ferrater és més lineal. El de Garagorri, que va col·laborar en unes primeres Obras Completas d’Ortega amb vocació real que fossin realment completes i va exercir de secretari de Revista de Occidente a la seva segona època, es fixa fonamentalment en dos dels llibres més grans del seu mestre: El tema de nuestro tiempo (1923) i Ideas y creencias (1940), amb mencions a En torno a Galileo (1933), tot i que l’estructura en espiral i l’aire general del curs, és a dir, el format, s’emparenta més amb el monumental ¿Què és la Filosofia? (1929).

Hi ha una sèrie d’idees sobre Ortega que Paulino Garagorri té especial interès en remarcar i que repeteix sovint des del principi del seu llibre: “Les innovacions filosòfiques solen consistir a trobar noves solucions als problemes plantejats, però quan el que és nou no és una solució més sinó un plantejament que desplaça els termes del problema i el remet a un altre horitzó, ens trobem davant d’una reforma de la disciplina: és el cas d’Ortega” (pàg. 11). Marías anava molt més lluny, i la seva Història de la filosofia culminava amb la filosofia d’Ortega y Gasset com a superació de tot això i anunci d’una nova època.

Garagorri hi estava d’acord: Ortega va ser el pensador en espanyol més gran de tots els temps, amb una projecció internacional inèdita, perquè havia aconseguit superar el divorci entre Raó i vida humana, una separació dramàtica que havia creuat el pensament europeu des del poema de Parmènides .

Aquesta nova època havia d’encarnar-se en una “Facultat de Cultura” que senyorejés sobre tots els estudis tècnics i humanístics, disseny orteguià esbossat a Misión de la Universidad (1930), que Garagorri va voler identificar amb l’Aula de Cultura en què ell mateix estava parlant . Aquest tipus d’al·locucions performatives eren molt habituals a Ortega, i de fet quan se’l volia caricaturitzar s’hi recorria, tot fent-lo parlar del teatre en un teatre, o del concepte d’aula en una aula. El deixeble, a més, va entendre molt bé la interconnexió entre les “creences” i les “idees”, conceptes a què dedica la part final del curset: “La filosofia va sorgir en l’ànim d’alguns homes quan es van sentir en desviament respecte a les creences llavors vigents, i van tenir l’audàcia incomparable d’atrevir-se a substituir-les per unes altres de noves” (pàg. 23). El passat és gairebé imperceptible, perquè modela les nostres accions en forma de creences adoptades que formen un trespol: sobre aquest trespol cal integrar les noves idees, ancorades a la història però dotades de perspectives novament dinàmiques.

L’home està fet d’història, dels intents passats per sobreviure: “Si la natura ens fos hostil, l’home hauria mort com a espècie; si ens fos ben benèfica, viurem abandonats plenament a la seva assistència” (pàg.27). La «naturalesa» és un concepte egòtic, tenyit de conceptuació humana: no existeix fora de la nostra vida. La raó no és una cosa aliena a allò històric. No hi ha “coses” en si, sinó només “importàncies”, és a dir, assumptes humans, interpretacions que cal fixar i reexaminar, perquè fora de l’ésser humà no hi ha conceptes ni raó possible: a les nostres vides no hi ha res constant i, ni molt menys, etern.

Conclusions: “La tesi de l’innatisme d’uns principis absolutament veritables és en el rigor de la nostra perspectiva una pretensió tan gratuïta com la màgia primitiva que la filosofia emergent va desplaçar” (pàg. 63); o: “La realitat no és la naturalesa, ni és la consciència, ens diu [Ortega], sinó que és la meva vida, la vida de cadascú, la vida humana” (pàg. 63). La noció de ser és una imposició dogmàtica: “La pregunta per l’ésser només té sentit si donem per suposat que n’hi ha, és a dir, si estem a la creença en l’ésser” (pàg.93). Així és com Paulino Garagorri, parafrasejant i invocant Ortega, remata la Metafísica occidental per plantejar un terreny de joc totalment diferent, amb la raó vital com a eix de tot estudi seriós del que és l’ésser humà.

Introducción a Ortega (1970) és segurament el menys petit i menys oblidat dels llibres de filosofia que examinem en aquesta sèrie d’articles, però com a glossa general al sistema orteguià val la pena reivindicar-ho com a exercici radical d’esforç filosòfic en un temps no gaire propici per a les especulacions liberals.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons