Entrevista a Ignasi Moreta Tusquets, editor i professor universitari

Ignasi Moreta:”Maragall és clarament algú que s’avança al seu temps”

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Ignasi Moreta (Barcelona, 1980), editor i professor universitari, amb Lluís Quintana Trias, professor també de Llengua i Literatura Catalanes a la Universitat Autònoma de Barcelona, acaben de publicar una monumental edició crítica en tres volums de l’obra en prosa de Joan Maragall, a la col·lecció Biblioteca Clàssica Catalana d’Edicions 62. En total, gairebé 2.800 pàgines.

Us heu begut l’enteniment?

Bé, efectivament, són 2.800 pàgines de prosa de Joan Maragall, i l’edició és fruit de vint anys de feina. És un projecte que d’entrada pot semblar faraònic, però en vint anys es pot fer molta feina. I quan veus l’estoig amb els tres volums, amb el text editat, l’aparat crític, les notes, etc., tens la sensació que l’esforç ha valgut la pena.

Com estava la qüestió de la prosa maragallana quan vau agafar el projecte? Quina havia estat la seva fortuna editorial?

Maragall mor l’any 1911. Entre 1912 i 1961 es publiquen quatre edicions de les obres completes de Maragall. La primera és la que anomenem ‘Edició de la Vídua’, perquè va ser la vídua de Maragall, Clara Noble, qui va tenir la iniciativa d’emprendre aquesta primera edició de les obres completes de Maragall en 11 volums. És l’edició pionera, la que presenta per primer cop una obra completa de Maragall. Hi falten textos, i és una edició que, per molt poc temps, és encara prefabriana, però té el mèrit d’aplegar per primera vegada un conjunt de textos dispersos en les pàgines de la premsa. Després ve ‘l’Edició dels Fills’, anomenada així perquè és una iniciativa dels fills de Joan Maragall, particularment de Joan Anton Maragall i Noble. Es publica en 25 volums entre 1929 i 1936 (els últims tenen data de 1936 però surten més tard, coses de la historia d’aquest país…, i el volum 25 té data de 1945). La dels Fills és una edició preciosa, perquè tipogràficament és molt acurada. Però té el problema que ens obliga a consultar 25 volums, cosa poc pràctica. I els articles s’ordenen per llengües i temes, cosa també poc pràctica.

L’any 1947, l’editorial Selecta de Josep M. Cruzet (oncle de la meva àvia materna, per cert) publica les obres completes en un sol volum. I els anys 1960-1961, la mateixa editorial les publica en dos volums. Aquesta edició té una facilitat d’ús que l’Edició dels Fills, amb 25 volums, no tenia, però no és una edició acurada en els aspectes tipogràfics: paper massa prim, pàgines molt atapeïdes, doble columna, lletra molt petita… la lectura no és gens agradable.

“En els primers cinquanta anys després de la mort de l’autor es publiquen obres completes de Maragall cada quinze anys”

D’altra banda, aquestes quatre edicions presenten criteris d’edició fluctuants. La filologia catalana del moment no havia afinat les eines com les ha afinat ara. Però no deixen de ser quatre projectes d’obres completes en cinquanta anys, entre la mort de Maragall i 1961. Per tant, en els primers cinquanta anys després de la mort de l’autor es publiquen obres completes de Maragall cada quinze anys. En canvi, des del 1961 fins avui hem hagut d’anar vivint de la vella edició de la Selecta en dos volums, reimpresa més d’un cop.

Després de seixanta anys de l’edició de Selecta, calia una edició completament nova. La que avui presentem té els avantatges de l’Edició dels Fills (és una edició tipogràficament impecable) i els avantatges de l’edició Selecta (en tres volums tenim tota la prosa de Maragall), gràcies a la saviesa editorial i filològica de Jordi Cornudella, editor d’Edicions 62. Cal dir que el paper és una meravella, com ho és la caixa de text, el cos de lletra, l’interlineat… són aspectes que afavoreixen la llegibilitat de l’edició.

L’ordenació dels textos no és temàtica ni lingüística, com a Fills i a Selecta, sinó que presentem els articles per estricte ordre cronològic, que és l’opció més neutra i més respectuosa amb el lector. No volem orientar la lectura sinó fer un servei al lector proporcionant-li els textos de la manera més acurada possible. Per això hem renunciat a pròlegs interpretatius i a una anotació extensa.

Els articles ocupen els volums 1 i 2 de la Prosa. Al volum 3 de la Prosa hi apleguem l’obra de dispersa i l’obra inèdita, és a dir, les gasetilles, els discursos, els pròlegs, els llibres, els escrius diversos i els llibres inèdits.

Quines dificultats heu trobat alhora a construir la vostra edició? Què has descobert?

Nosaltres hem confrontat el text amb les edicions en vida de l’autor i amb els manuscrits, quan n’hi ha. Així, tot l’extens corpus d’articles publicats al Diario de Barcelona ha estat confrontat degudament amb el text aparegut al Diario. Els articles que Maragall va aplegar al volum Artículos de 1904 els hem confrontat també amb el text tal com apareix en aquest volum, i en l’aparat crític hem deixat constància de les variants entre edicions. D’altra banda, en l’obra de Maragall hi ha textos dispersos, discursos, textos menors… i hem hagut d’anar-los localitzant a les hemeroteques, arxius, etc.

“Una cosa que ens ha fet particular il·lusió, per exemple, ha estat recollir les gasetilles, el que avui en diríem breus, notícies, cròniques, és a dir, textos anònims que Maragall escriu com a redactor del Diario de Barcelona”

Hem mirat de documentar tots els textos de Maragall possibles. Una cosa que ens ha fet particular il·lusió, per exemple, ha estat recollir les gasetilles, el que avui en diríem breus, notícies, cròniques, és a dir, textos anònims que Maragall escriu com a redactor del Diario de Barcelona per cobrir la inauguració d’un col·legi d’orfes a Sant Julià de Vilatorta, per fer una crònica judicial o la crítica d’un concert o una representació teatral. Són textos que no s’havien publicat mai més, han passat directament de les pàgines del diari a la nostra edició. Són gasetilles anònimes, però les hem pogut atribuir a Maragall perquè ell les esmenta com a obra seva en l’epistolari. Probablement el que publiquem és una mínima part del que Maragall va fer de manera anònima al Brusi.

També és interessant el recull dels discursos, on sobresurt l’«Elogi de la paraula». I els pròlegs a obres alienes, el més important dels quals és el que escriu al Llibre que conté les poesies d’en Francesc Pujols, de 1904, on avança el que després desenvoluparà a l’«Elogi de la poesia».

Qui és Joan Mañé i Flaquer?

Joan Mañé i Flaquer és el gran director de El Brusi, la manera com era conegut popularment el Diario de Barcelona. Maragall entra a treballar a El Brusi l’any 1890. Hi publica articles signats entre 1892 i 1903; després plega, però s’hi torna a incorporar els anys 1905-1906; torna a plegar i hi retorna l’any 1911, el mateix any que mor. Maragall fa de periodista al Diario de Barcelona de Mañé i Flaquer, que representava els interessos d’una burgesia barcelonina conservadora, però amb matisos. Per exemple, en la qüestió religiosa, Mañé s’apunta a les tesis del catolicisme liberal francès, prou obert, en la trinxera contrària de la del catolicisme ultramuntà. Mañé és, doncs, un personatge amb molts matisos (l’ha estudiat a fons Jordi Bou), i durant els seus últims anys Maragall n’és la mà dreta. Tenen una relació complexa, no exempta de conflictes, atès que el conservadorisme de Mañé topa sovint amb la intrepidesa intel·lectual del jove Joan Maragall, que d’entrada sembla que no hi càpiga, en una redacció com la del Diario de Barcelona; i, malgrat tot, el vell El Brusi va ser un altaveu per a les idees de Maragall, de manera que la relació Maragall-Mañé és prou fructífera.

El Joan Maragall que comença a treballar al Diario de Barcelona és el mateix que el de «La ciutat del perdó»?

Sí i no. El primer Maragall, el que escriu els seus primers articles a El Brusi, és un editorialista encobert: fa de portaveu de la línia editorial del diari. Maragall se sent còmode amb aquest paper? No gaire. La prova és que, quan pot, Maragall enfoca el tema dels articles des de diverses òptiques, amb el recurs a la polifonia. És una manera de salvar la seva independència intel·lectual: defensa la línia editorial de l’empresa, però es reserva una carta fent constar en l’article visions alternatives. Per això, si fem una primera lectura dels textos del primer Maragall al Diario de Barcelona, quan carrega contra el parlamentarisme, el jurat, el sufragi universal, el feminisme, etcètera, hem d’entendre que l’articulista està fent de portaveu d’un ideari que és donat. I això es veu molt clar quan abandona aquest paper d’editorialista encobert de El Brusi: quan Maragall guanya una veu pròpia, tots aquests temes desapareixen.

Què havia de ser Teorías?

Teorías havia de ser un llibre que Maragall havia de publicar a l’editorial Ollendorf de París per mediació d’Eugeni d’Ors. Finalment, el projecte no es va materialitzar, tot i que Ollendorff havia pagat un avançament pel manuscrit que Eugeni d’Ors no va lliurar a Maragall. Quan aquest recupera el manuscrit, el refon per preparar el llibre Elogios, que és el que publiquem. És un llibre en castellà de Maragall molt ben escrit, perquè Maragall és un gran escriptor en llengua castellana. Elogios està elaborat sobre la base d’articles publicats prèviament, articles que Maragall refon i integra en el conjunt.

“El meu ‘Elogi’ preferit és «Elogio de una tarde de agosto». Maragall hi explica una espectacular representació a l’aire lliure de l’Èdip rei de Sòfocles a Cautarés”

Quin és l’Elogi que més t’interessa?

L’Elogi més important és «De la poesía», un text fonamental per entendre la poètica de Maragall. Un Elogi preciós és «Del vivir», un text que té una força extraordinària. Però el meu Elogi preferit és «Elogio de una tarde de agosto». Maragall hi explica una espectacular representació a l’aire lliure de l’Èdip rei de Sòfocles a Cautarés, el poble del sud de França on Maragall anava a prendre les aigües. Aquella representació va tenir lloc l’any 1903. En l’article, Maragall ens diu a nosaltres, lectors que el llegim mort Maragall, que en el nostre instant de lectura s’hi aplega el temps del «remoto Edipo», el temps de Sòfocles, el temps de la representació a Cautarés, el temps de l’escriptura i primera publicació de l’article i el nostre temps present. És una extraordinària apel·lació al lector, com si Maragall ho hagués previst tot, fins i tot la nostra emoció a l’hora de llegir-lo. És l’últim text de l’últim volum de la Prosa: el lector que s’aproximi a l’edició potser pot començar per aquí!

Per què vas escollir Maragall? O va ser ell qui et va escollir a tu?

Vaig començar a llegir Maragall de nen. Un dels primers poemes que em vaig aprendre de memòria és el que comença amb el vers «La ginesta altra vegada…». El meu avi Marcel·lí Moreta em va regalar l’antologia poètica de Maragall preparada per Carles Riba i el Llibre de lectura de Maragall d’Antoni Comas. Cap als catorze o quinze anys, també va ser el meu avi qui em va posar a les mans el llibre de Josep Benet Maragall i la Setmana Tràgica. Hi vaig descobrir els textos de Maragall motivats per la Setmana Tràgica, que em van impactar profundament. Em van fer veure que Maragall no era només un autor de poemes bonics que un es pot aprendre la memòria, sinó que també era l’autor d’un pensament molt ric. Jo, òbviament, als catorze anys això no m’ho sabia formular, però sí que recordo tenir la sensació plena que Maragall era un autor que feia pensar. I a poc a poc, vaig anar prenent consciència que el meu autor era Maragall.

“La prosa de Joan Maragall és la d’un autor disposat a repensar moltes coses. Per exemple, la relació entre temps i eternitat”

A la universitat, a l’hora de decidir el tema de la meva primera tesi doctoral, vaig tenir molt clar que m’havia de centrar en el pensament religiós de Joan Maragall. De manera que la meva frequentació de Maragall és antiga. Crec que puc dir, ara que tinc 44 anys, que llegeixo Maragall amb una certa profunditat des de fa pràcticament trenta anys.

Què ens ensenya encara la prosa de Joan Maragall?

La prosa de Joan Maragall és la d’un autor disposat a repensar moltes coses. Per exemple, la relació entre temps i eternitat. Maragall qüestiona l’esquema clàssic que ens diu que primer vivim el temps i en funció de com l’hem viscut es determina una posterior eternitat de joia o de dolor en un món d’ultratomba. Maragall diu que no, que l’eternitat no ve després del temps, sinó que la trobem en el temps. És l’instant de joia que se’ns expandeix i se’ns fa etern.

Però a la prosa hi ha molts altres temes. Per exemple, l’eterna qüestió de les relacions Catalunya-Espanya. En aquest punt, molts textos de Maragall semblen escrits avui. Per exemple: Catalunya té dret a determinades quotes d’autogovern per delegació de competències d’un Estat que es descentralitza, o aquest autogovern emana dels drets històrics de la nació? Això són debats que es plantejaven en temps de Maragall i que se segueixen plantejant avui.

Això fa que quan llegim la prosa de Maragall no ho fem per raons historicistes —per tenir la idea d’un clima d’època—, sinó perquè hi trobem uns textos que il·luminen les qüestions que discutim avui. I en aquest sentit fins i tot hi ha coses que diu Maragall que crec que les entenem millor avui nosaltres que els seus coetanis. Crec que podem dir que Maragall és clarament algú que s’avança al seu temps.

“Maragall no vol ser un intel·lectual orgànic, sinó un intel·lectual independent. I per això no vol anar a les llistes electorals”

Com definiries la seva relació amb la Lliga Regionalista?

La Lliga va voler fitxar Maragall, posar-lo a les llistes per ser diputat. Ho expliquen tant Cambó com Pijoan. I Maragall diu que no: ell vol preservar la seva independència intelectual. Maragall té evidentment una gran afinitat ideològica amb la Lliga Regionalista de Prat i de Cambó, però no està disposat a perdre la seva independència.I això es veu molt clar l’any 1909, amb la Setmana Tràgica. La Lliga dona suport a la política repressiva del Govern Maura, però Maragall se’n desmarca. Maragall no vol ser un intel·lectual orgànic, sinó un intel·lectual independent. I per això no vol anar a les llistes electorals.

Quins plans té l’editorial Fragmenta?

A Fragmenta continuem treballant per publicar bons llibres d’assaig d’autors d’avui i d’ahir, autors que reflexionen a fons sobre temes humans i divins, de vegades amb una visió més divina, de vegades amb una de més humana. Últimament ens ha interessat molt donar veu a autors joves, fills de la secularització, per veure com el dipòsit simbòlic de les religions és llegit per persones a qui no se’ls ha transmès cap mena de creença religiosa. Això ha donat lloc a les col·leccions Pecats Capitals, Assaltar la Bíblia i Deu Manaments, dirigides per Anna Punsoda. També estem rellançant la revista Dialogal, ara sota la direcció també d’Anna Punsoda. Confiem que la revista serà un instrument de debat i d’incidència cultural, perquè una revista té per objectiu contribuir al debat públic. Dialogal vol ser una revista de temes socials i culturals amb permeabilitat respecte els discursos espirituals.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons