Del mite al logos i del manobre al tecnòcrata. Viatge d’anada i tornada?

Llicència Creative Commons

Xavier Massó

Estats Units, anys noranta. Un sufocant dia d’estiu a una aula sense aire condicionat de la Universitat de Nova York. Algú comenta que el termòmetre indica 36ºC i un estudiant exclama “36 graus, no m’estranya que faci tanta calor!”.

Anys seixanta a Espanya durant la construcció d’una presa. A un obrer tot just contractat se li encomana que vigili la pressió d’una vàlvula: si l’agulla de l’indicador és a la zona de color verd, tot va bé, si es mou cap a la zona de color vermell, se li diu, aleshores caldrà que premi urgentment el botó d’alarma; res més, això és tot. Al cap d’una estona, un dispositiu rebenta per sobrepressió i l’enginyer en cap entra enfurismat a la cabina del vigilant i se’l troba fumant tranquil·lament una cigarreta. Li pregunta indignat per què no estava pendent de l’indicador i l’altre li replica que sí que ho està, alhora que li assenyala amb el dit l’indicador de pressió. L’enginyer es queda pàl·lid: l’agulla seguia a la zona verda, sí, perquè l’operari havia clavat un topall a la superfície de l’indicador que li impedia anar més enllà d’àrea verda.

El primer cas és una anècdota que narra Neil Postman a Tecnòpolis. La rendició de la cultura a la tecnologia (1993), un assaig excel·lent i premonitori sobre els efectes de la tecnologia en la cultura. El segon és un vell acudit espanyol. Tenim d’una banda un estudiant universitari que suposem plenament integrat i al corrent de l’univers tecnològic de la darrera dècada del segle XX. De l’altra, un obrer de l’Espanya franquista subdesenvolupada dels «planes de desarrollo», molt probablement un jornaler agrari mai escolaritzat i contractat com a operari per a exercir una funció sense cap requisit de qualificació: vigilar si l’agulla de l’esfereta arriba a l’àrea acolorida de vermell i , si és així, prémer el botó d’alarma.

Tot i que des de perspectives en principi diametralment oposades, l’estudiant de Postman i el vigilant de l’acudit comparteixen una mateixa metonímia que porta a una visió de la tecnologia gairebé màgica, mítica. En el cas de l’estudiant, l’explicació de tanta calor és per causa del termòmetre. Com indica Postman, hom diria que si els termòmetres es comportessin bé, també nosaltres ens hi sentiríem. És cert que no se li acudeix intentar alterar el funcionament del dispositiu a la manera de l’operari, no pot, ni ficar-lo dins d’un frigorífic. Però no pas perquè estigui gnoseològicament gaire per sobre de l’operari, sinó perquè si ho fes, no podria saber si fa calor o no: el termòmetre és el seu únic referent. En depèn per saber com se sent i si ha de sentir calor o no. La naturalesa queda fora del camp conceptual, al marge.

En el cas de l’operari, es tracta d’algú l’existència del qual haurà transcorregut fins llavors abocat a la naturalesa. Ben segur que sabrà anticipar el temps que farà l’endemà per la forma dels núvols o per l’alçada del vol de les graules, però es completament aliè a qualsevol abstracció conceptual o noció tecnològica. Per a ell, posar un topall a l’indicador de pressió de la vàlvula és anàleg a tancar amb l’aixada el flux d’aigua de canal de reg. No se li acudirà dir que fa calor perquè el termòmetre indica 36 graus –potser ni sàpiga què és un termòmetre-, però pot acabar creient en el poder d’aquest dispositiu en treballar-hi essent-ne completament aliè, tan bon punt l’associï amb l’analogia del vol alt o baix dels graules. Una associació d’idees que deriva ni més ni menys que dels orígens ancestrals de la màgia homeopàtica.

Diguem que el problema de l’estudiant és que està «desnaturalitzat» en la mesura que, com suggereix Postman, la natura queda fora del seu camp conceptual i no és en tot cas sinó de forma subordinada que sorgeix, generada des del dispositiu tecnològic que no només ens la revela dependent d’ell, sinó que la determina; però no per això es lliura d’incórrer, com l’operari, en el pensament màgic, per tal com li ha transferit al termòmetre el poder sobre la temperatura, o, eventualment, a qualsevol altre dispositiu tecnològic.

El problema de l’operari és no haver estat escolaritzat, però se’l pot ensinistrar perquè simplement entengui que s’haurà d’abstenir de tota activitat que no sigui observar l’indicador de pressió per poder seguir amb la seva tasca laboral; ni li fa cap falta ni se l’anima a entendre mínimament la naturalesa del procés sobre el qual està actuant. No és necessari; només cal, això sí, que obeeixi les instruccions al peu de la lletra.

Però el més curiós és que el cas de l’estudiant és molt més semblant del que hom podria en principi pensar: se l’ha educat en un aprenentatge estrictament instrumental, del qual ell mateix se n’ha convertit en instrument i objecte; i si la natura queda fora del camp és perquè tampoc no en necessita el coneixement per a exercir les seves funcions; i si no sap si sent calor o no, és el seu problema, que es compri un termòmetre. Ha perdut de vista la realitat; una realitat que per a ell, simplement, emana del termòmetre. Amb un termòmetre analògic encara hauria pogut preguntar-se per què ascendia la columna de mercuri, amb un de digital ja no. Imaginem-nos, només per un moment, què pot passar amb qualsevol dispositiu digital d’avui dia…

L’estudiant universitari i operari analfabet. El mateix cas, des de perspectives oposades. I tots dos recorren al final a algun tipus de pensament màgic, mític, com a gènesi de validesa, per tal de cobrir llurs respectives llacunes de coneixement. Per a l’estudiant el termòmetre, la tecnologia, és la certesa font de tota veritat; per a l’operari, encara que d’una manera sens dubte diferent -alienat de l’ésser genèric, que en diria el jove Marx- també. El mitjà convertit en fi en si mateix. L’operari era encara en el mite, l’estudiant és en el logos mitificat. I si resulta que funcionalment es pot passar del primera model al segon sense necessitat de cap mediació, aleshores, quina necessitat n’hi ha? Era aquest l’objectiu?

Bé, doncs no ho sé, però a mi tot això em sona a l’aprenentatge per competències… A vostès no?

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons