La fi dels experts comporta l’auge del narcisisme, l’ansietat i els populismes

Llicència Creative Commons

Paco Benítez

“Un poble que es vulgui governar a si mateix ha d’armar-se amb el poder que li dóna el coneixement” (James Madison)

El llibre The Death of Expertise: The Campaign against Established Knowledge and Why It Matters,  de l’acadèmic i escriptor nord-americà Tom Nichols va ser publicat el 2017 als Estats Units, i malauradament no hi ha traducció a l’espanyol avui dia. La traducció del títol d’aquesta obra és complicada al castellà, ja que “expertise” seria com una combinació de perícia, experiència i domini. Potser el que se li pot semblar més és l’inici del títol d’aquest article: “la fi dels experts”.

L’objectiu del llibre és alertar sobre la deliberada i estesa devaluació del coneixement que s’ha produït als Estats Units les darreres dècades i que ha donat com a resultat una societat ressentida que recela dels experts i s’enroca en una ignorància obstinada. Però hom por veure ràpidament que aquest problema també es pot aplicar a la nostra societat europea i espanyola. Ja al seu prefaci, l’autor ens adverteix que aquest fenomen està lligat al narcisisme que s’ha desenvolupat constantment en els últims temps als països desenvolupats occidentals. Un narcisisme, segons la seva opinió, provocat per una combinació de tres fenòmens: dècades d’haver escoltat que ens hem de centrar en les nostres pròpies necessitats, l’augment dels estàndards de vida, i la desaparició d’amenaces internes i externes que en el passat unia les societats. Aquests tres fenòmens units a la proliferació d’informació infinita als nostres dispositius mòbils (sigui de la qualitat que sigui) fa que tinguem una il·lusió de coneixement que fan impossible l’autocorrecció o l’aprenentatge continu, sobretot quan la informació dels cercadors d’Internet s’adapta als nostres biaixos psicològics i la tecnologia informàtica en general explota les nostres vulnerabilitats psicològiques per tal de captar la nostra atenció, si és possible de manera infinita (Harris, 2016).

La veritat és que un no pot deixar de pensar en el nostre sistema educatiu actual en comprendre la tesi de l’obra de Tom Nichols, sobretot en llegir la primera causa del narcisisme (dècades d’haver escoltat que ens hem de centrar en les nostres pròpies necessitats), perquè al nostre país ja portem unes dècades en què l’educació s’adapta als interessos, emocions, gustos i motivacions de l’alumnat, creant “individus incapaços de gestionar un mínim nivell de frustració, i, en alguns casos, autèntics narcisistes acostumats a negociar amb pares i professors en peu d’igualtat” (Fernández Liria et al, 2023: 170). I tant és que la investigació en matèria educativa desmenteixi que adaptar-se als temes d’interès de l’alumnat (Dweck, 1986; Urban & Kaplan, 2020) o al tipus d’activitats que més els agradi, com la gamificació, té efectes negatius sobre el seu aprenentatge (Carpenter et al., 2020), que combinar estimulació emocional també ho dificulti (Vogel & Schwabe, 2016), o que la seva motivació no es basi només en l’interès pel tema, sinó que hi ha altres factors que els poden arribar a motivar més, com per exemple (i sé que això farà mal als defensors de la vella “nova educació ”) el desig de complir amb allò que consideren la seva responsabilitat (Eccles, 2005); perquè del que es tracta és d’oferir un context en què l’alumne s’iguala al professor amb l’excusa d’oferir un sistema educatiu més “igualitari i democràtic”. La qual cosa, a més de ser demagògic i un raonament errat des de la seva base (el professor és l’expert en el procés d’ensenyament-aprenentatge i l’alumne és el que acudeix a la institució educativa per sortir de la seva ignorància), és un atemptat contra el sentit comú i que va contra el dret a rebre una educació digna i de qualitat a l’escola pública. Queden molt “cool” i molt “student-friendly” afirmacions com “he après tant dels meus alumnes com ells de mi”, però si això fos realment cert voldria dir que el professor que pronuncia aquesta frase no és un bon docent. “És fals que una democratització de l’educació produeixi ciutadans demòcrates, crítics i autònoms, que és l’objectiu que pretén defensar tota la legislació actual. Allò que una (presumpta) democratització que devalua els continguts produeix són analfabets funcionals incapaços d’exercir com a ciutadans crítics, precisament” (Fernández Liria et al., 2023: 199). Com es pot veure, aquest pedagogisme igualador és la mateixa causa de les desigualtats que diu combatre.

Però avui imperen i fins i tot s’obliga els docents a introduir una sèrie de metodologies com l’aprenentatge basat en projectes, actual mètode estrella de la vella “nova educació”, que es basa en l’aprenentatge per descobriment basat en un procés constant d’assaig i error per part de l’alumnat, amb el professor com un guia-observador que intervé tan poc com sigui possible i menysprea la instrucció directa planificada per un professor expert. Es tracta, una vegada més, de posar l’alumne al mateix nivell que el professor, quan un alumne, tret que sigui un expert en la matèria, té un nivell de coneixements insuficient per integrar nova informació complexa que li sobrecarrega la memòria de treball i repercuteix negativament en el seu aprenentatge (Garnett, 2020), almenys pitjor que si un professor explica, acompanya i seqüencia els continguts complexos pas a pas i desenvolupa exemples adaptant-se al nivell de els seus aprenents (Chen et al., 2016). I això, com la majoria de les males idees amb bones intencions que se li acudeixen a la vella “nova educació”, sobretot castiga l’alumnat d’origen socioeconòmic humil que té un capital cultural intrafamiliar baix (Education Endowment Foundation, 2016). S’imposen metodologies que, autoproclamades defensores dels interessos de l’alumnat, en realitat van contra els interessos reals d’aquest.

D’aquesta manera, totes aquestes metodologies que porten l’alumnat a un nivell tan baix de coneixements, el deixen desarmat pel que fa no només controlar les seves vides a nivell laboral o personal, sinó també per a tenir un mínim de capacitat crítica per a distingir la veracitat dels discursos que escolten (García Fernández i Galindo Ferrández, 2024). De fet, davant d’un panorama en què 9 de cada 10 alumnes no saben distingir un fet d’una opinió en acabar el període d’escolarització obligatòria a Espanya, com es desprèn l’Informe PISA 2018. A algú el pot sorprendre que els populismes i el seu suport electoral estigui pujant com l’escuma no només a Espanya sinó a tot el món? I és que l’efecte “Dunning-Krugger” (anomenat així perquè el van descriure els psicòlegs de la Universitat Cornell David Dunning i Justin Kruger el 1999) fa que a menys coneixements es tingui més confiança en les pròpies qualitats i en la veracitat de les idees pròpies, ja que la pròpia incompetència repercuteix en l’habilitat per adonar-se de possibles conclusions errònies o d’eleccions desafortunades. Això ja ho va resumir Charles Bukowski en la seva famosíssima frase que “el problema amb el món és que la gent intel·ligent és plena de dubtes, mentre que la gent estúpida és plena de certeses.”

I és que el narcisisme i les teories de la conspiració són dues cares de la mateixa moneda, que s’anomena ignorància: “Conspiracy theories are deeply attractive to people who have a hard time making sense of a complicated world and who have no patience for less dramatic explanations. Such theories also appeal to a strong streak of narcissism: there are people who would choose to believe in complicated nonsense rather than accept that their own circumstances are incomprehensible, the result of issues beyond their intellectual capacity to understand, or even their own fault”^[1] (Nichols, 2017: 58). Els alumnes han d’adaptar-se als coneixements, i no a l’inrevés, per tal de no caure així en el relativisme absolut i en l’absència de veritat, i no ser carn de canó de la desinformació i les fake news que es desprenen de les xarxes. En cas contrari, ens encaminem a una societat en què les persones menys informades són tingudes com a expertes i exigeixen que la seva opinió sigui tan vàlida com la dels mateixos especialistes sobre assumptes a què no han dedicat cap esforç per adquirir coneixements.

Necessitem un sistema educatiu valent i exigent, que respecti i estimi els seus estudiants establint unes expectatives altes que els prepari per a la vida adulta. És una necessitat social per al progrés del país a totes les seves esferes: política, econòmica, cultural i fins i tot moral. Però ara mateix no és així. El mateix Tom Nichols dóna a la diana a l’afirmar que “the stampede toward college by unprepared students is also due to a culture of affirmation and self-actualization that forbids confronting children with failure^[2]” (2017: 78). Encara que es refereix als Estats Units, aquí a Espanya això ens sona també prou, oi? Els anem protegint del fracàs, inflant artificialment les seves notes per pujar la seva autoestima en lloc d’incentivar els seus èxits, evitant que confrontin la seva ignorància amb esforç i eliminant totes les conseqüències que se’n desprenen, però quan arribin a l’edat adulta tota aquesta sobreprotecció (a què moltes famílies també col·laboren) ja no hi serà, i sentiran que estan sols davant l’abisme, que el seu país els ha fallat en no proporcionar-los una educació de qualitat que els permeti viure autònomament. Aquesta sobreproducció a l’etapa infantil i adolescent, tal com múltiples estudis psicològics no paren de demostrar, crea persones insegures, dependents i amb pors que desenvolupen elevats nivells d’ansietat a l’edat adulta (com testifiquen els seus alarmants nivells en joves i adults al nostre país) .

Voldria acabar aquest article amb una darrera cita de l’obra de Nichols (2017: 84): “Unearned praise and hollow successes build a fragile arrogance in students that can lead them to lash out at the first teacher or employer who dispels that illusion, a habit that proves hard to break in adulthood^[3]”.

___

[1] Les teories de la conspiració són profundament atractives per a les persones a les quals els costa entendre un món complicat i que no tenen paciència per a explicacions menys dramàtiques. Aquestes teories també apel·len a una forta vena de narcisisme: hi ha persones que triarien creure en ximpleries complicades en comptes d’acceptar que les seves circumstàncies són incomprensibles, el resultat de qüestions que estan més enllà de la seva capacitat intel·lectual per comprendre, o fins i tot la seva pròpia culpa .

[2] L’estampida cap a la universitat per part d’estudiants no preparats també és deguda a una cultura d’afirmació i autorealització que prohibeix confrontar els nens amb el fracàs.

[3] Els elogis immerescuts i els èxits buits creen una fràgil arrogància en els estudiants que pot portar-los a carregar contra el primer mestre o cap que dissipi aquesta il·lusió, un hàbit que resulta difícil de trencar a l’edat adulta.

________________________________________

Referències bibliogràfiques:

Carpenter, S.K., Witherby, A.E. & Tauber, S.K. (2020). On Students’ (Mis)judgments of Learning and Teaching Effectiveness. Journal of Applied Research in Memory and Cognition, 9(2), 137-151.

Chen, O., Kalyuga, S. & Sweller, J. (2016). When Instructional Guidance Is Needed. Educational and Developmental Psychologist, 33, 149-162.

Dweck, C.S. (1986). Motivational Processes Affecting Learning. American Psychologist, 41(10), 1040-1048.

Eccles, J.S. (2005). Subjective Task Value and The Eccles et al. Model of Achievement-Related Choices. Handbook of Competence and Motivation, 105, 121.

Education Endowment Foundation (2016). Project based learning. Testing the Impact of Project-based learning in secondary schools. Durham University. https://educationendowmentfoundation.org.uk/projects-and-evaluation/projects/project-based-learning

Fernández Liria, C., García Fernández, O. y Galindo Ferrández, E. (2023). Escuela o barbarie. Entre el neoliberalismo salvaje y el delirio de la izquierda. Nueva edición actualizada y aumentada. Akal.

García Fernández, O. y Galindo Ferrández, E. (2024). Aprendizaje basado en proyectos. Un aprendizaje basura para el proletariado. Akal.

Garnett, S. (2020). Cognitive Load Theory: A Handbook for Teachers. Crown House Publishing.

Harris, T. (2016). How Technology is Hijacking Your Mind — from a Magician and Google Design Ethicist, Thrive Global.

Nichols, T. (2017). The Death of Expertise: The Campaign against Established Knowledge and Why It Matters. New York: OUP.

Urban, T. & Kaplan, A. (2020). The Origins, Evolution, and Future Directions of Achievement Goal Theory. Contemporary Educational Psychology, 61, 101862.

Vogel, S. & Schwabe, L. (2016). Learning and Memory Under Stress: Implications for the Classroom. npj Science of Learning, 1(1), 1-10.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons