Entrevista a Alba Urban Baños, especialista en teatre del Segle d’Or.

Alba Urban: “La pregunta seria: «Llegim prou?»”

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Alba Urban Baños, doctora en Filologia Hispànica, coneix el nostre teatre clàssic del Segle d’Or com a molt poques especialistes, i a més es va especialitzar en autores injustament oblidades que es van fent un lloc important en els nous cànons i les necessàries reedicions. Repassem la seva trajectòria investigadora i de passada fem una ullada a com estan les coses pels estudis literaris.

Vas llegir la teva Tesi Doctoral fa exactament deu anys (Dramaturgues seglars a l’Espanya del Segle d’Or, Universitat de Barcelona, ​​dirigida per Rosa Navarro Durán); ens en podries resumir el contingut?

Deu anys ja! Sembla que va ser ahir… Bé, a grans trets, vaig fer l’anàlisi filològica de les obres escrites per dramaturgues espanyoles del Segle d’Or. Em vaig centrar en les peces de dones seglars, ja que les religioses com sor Juana Inés de la Cruz o sor Marcela de San Félix (filla de Lope de Vega i de l’actriu Micaela de Luján), per exemple, estaven àmpliament estudiades. A més, per la seva temàtica i el clar didactisme, les obres de les religioses no m’eren útils per al meu propòsit.

“La meva intenció era comprovar si les dramaturgues se cenyien a la manera de fer dels seus contemporanis barons o si, pel fet de ser dones, se’n distanciaven”

La meva intenció era comprovar si les dramaturgues se cenyien a la manera de fer dels seus contemporanis barons o si, pel fet de ser dones, se’n distanciaven. I és que, si tenim en compte que, en aquella època, el teatre era el gènere més efectiu perquè un autor difongués una idea o un missatge determinat en pronunciar-se sobre un escenari davant d’un públic ampli i divers, és fàcil pensar que les agosarades dones que es van llançar a escriure teatre comercial aprofitessin l’ocasió per alçar la seva veu i donar a conèixer la seva opinió.

Però quin tipus de missatges voldrien transmetre amb les seves obres? Compartirien uns mateixos temes? Podríem observar una perspectiva femenina (que no feminista) als seus textos? Quins van ser els seus models literaris? Van continuar amb les convencions dramàtiques del Segle d’Or de la comèdia nova?… Com veus, les preguntes que em feia eren moltes; així que m’hi vaig posar a treballar per intentar respondre-les.

Finalment, a la meva tesi vaig estudiar set comèdies de quatre dramaturgues: Valor, agravio y mujer i El conde Partinuplés, d’Ana Caro; La traición en la l’amistad, de María de Zayas; Dicha y desdicha del juego y devoción de la Virgen, El muerto disimulado y La margarita del Tajo que dio nombre a Santarén, d’Ángela d’Azevedo, i La firmeza en la ausencia, de Leonor de la Cova.

Qui era Ana Caro de Mallén? Per què és tan urgent recuperar la seva obra literària?

Ana Caro Mallén és un cas excepcional entre les ja excepcionals dramaturgs. Segons les darreres investigacions de Juana Escabias, Ana Caro va ser una esclava d’origen morisc que, de nena, va ser venuda a una família cristiana que la va afillar.

El que més crida l’atenció de la vida de Caro és que va ser una escriptora professional en sentit estricte, ja que va compondre diferents obres per encàrrec, com tres actes sacramentals que es van representar a Sevilla i pels  quals va rebre tres-cents reals per cadascun. A més, és una de les poques escriptores que aconsegueix el reconeixement dels seus contemporanis mascles en assistir a diferents acadèmies literàries i rebre l’apel·latiu de “décima musa” o “décima musa sevillana”, com l’anomenava Vélez de Guevara, entre altres autors. Podríem dir que la tracten com un igual, fins al punt que se la va incloure al catàleg de Varones insignes en letras naturales de la il·lustríssima ciudad de Sevilla. Ana Caro és, en definitiva, una rara avis.

“Ana Caro va ser una esclava d’origen morisc que, de nena, va ser venuda a una família cristiana que la va afillar”

Respecte a la urgència per recuperar la seva obra, imagino que es deu a l’oblit a què han estat relegades les dones a la Història de la Literatura (ens falten referents, sobretot en èpoques primerenques) i per la qualitat de les seves obres, que bé podrien ser d’un Lope o un Rojas Zorrilla. A més, en les dues comèdies, Caro mostra dones fortes, valentes i independents, que es valen per si mateixes per fer front als seus problemes, sense l’ajuda d’un home. Avui dia diríem que els seus protagonistes són dones empoderades, com també passa amb l’obra de María de Zayas.

Has escrit també sobre Maria de Zayas i Sotomayor, la gran narradora del nostre segle XVII. Què te’n fascina?

Maria de Zayas és tota una “feminista” avant la lettre. Ana Caro també ho és, però Zayas fa un pas més. Qualsevol que hagi llegit les seves novel·les observa un to reivindicatiu clar a favor de la igualtat entre homes i dones. Per citar només un exemple, Zayas arriba a escriure el següent:

“¿Por qué, vanos legisladores del mundo, atáis nuestras manos para las venganzas, imposibilitando nuestras fuerzas con vuestras falsas opiniones, pues nos negáis letras y armas? ¿El alma no es la misma que la de los hombres? Pues si ella es la que da valor al cuerpo, ¿quién obliga a los nuestros a tanta cobardía? Yo aseguro que, si entendierais que también había en nosotras valor y fortaleza, no os burlarais como os burláis. Y así, por tenernos sujetas desde que nacemos, vais enflaqueciendo nuestras fuerzas con los temores de la honra, y el entendimiento con el recato de la vergüenza, dándonos por espadas, ruecas; y por libros, almohadillas”[1].

Només per això, María de Zayas mereix que se li dediqui un tema complet a qualsevol llibre de text. Però encara n’hi ha més, tant en alguns dels seus relats com en l’única comèdia que en conservem, La traición en la amistad, s’entreveu una defensa de l’homosexualitat femenina.

En aquest sentit, l’autora es val de l’empara que li ofereix la ficció literària per transmetre el seu sentir i donar a conèixer a lectors i espectadors no només una nova estructura social en què les dones es valen per si mateixes, on la sororitat és real i efectiva, sinó en què, també, l’homoerotisme entre dones s’intueix i s’accepta.

Segur que ara, Andreu, t’estàs preguntant si Maria de Zayas era homosexual i és que, com bé saps, les dades biogràfiques d’un autor mai no resulten fútils, ja que ens ajuden a contextualitzar i interpretar les seves obres. Doncs bé, tot sembla indicar que, efectivament, Maria de Zayas era lesbiana. Sobre això, Francesc Fontanella li dedica uns versos burlescos emb què ens presenta una Maria de Zayas masculinitzada, amb cara d’home, bigoti i “espasa” sota les seves faldilles. Però, a més, com li passa a la seva amiga Ana Caro, María de Zayas va rebre el reconeixement d’autors contemporanis, que la prodiguen en elogis relacionant-la amb personatges històrics lèsbics o verges. És el cas de Lope de Vega, que la relaciona directament amb Safo, i d’Alonso Castillo Solórzano, que li dedica l’apel·latiu de Sibila de Madrid.

Recordem que estem al segle XVII, on les dones només eren una possessió més en mans dels homes, que els exigien silenci, submissió, obediència i fertilitat. Res de tot això ho va complir María de Zayas. Així mateix, no oblidem els perills a què podria enfrontar-se l’autora si es declarava obertament homosexual, ja que la inquisició espanyola va cremar més homosexuals que bruixes, malgrat el que comunament es creu.

“No oblidem els perills a què podria enfrontar-se l’autora si es declarava obertament homosexual, ja que la inquisició espanyola va cremar més homosexuals que bruixes, malgrat el que comunament es creu”

Podria estar hores parlant de María de Zayas, però crec que amb aquests apunts ja et podràs imaginar la valentia d’aquesta dona, les novel·les de la qual van arribar a ser tot un bestseller de l’època, només superades en nombre d’edicions per Cervantes, Alemán i Quevedo.

I què dir de la “disfressa masculina” a les obres del Segle d’Or? Quins són els tòpics i quines les veritats en aquest fenomen tan peculiar?

La disfressa masculina, com bé dius, és un recurs teatral molt utilitzat al Segle d’Or. Per cert, un recurs no mancat de certa controvèrsia, perquè, d’una banda, agradava molt al públic de l’època, sobretot als homes , doncs això de veure les actrius enfundades en ajustades malles aixecava moltes passions i, d’altra banda, precisament per l’excitació que provocaven, l’Església no va trigar a pronunciar-se per intentar prohibir-los, encara que sembla que autors i dramaturgs no en van fer gaire cas.

Ja Lope de Vega, al seu Arte nuevo de hacer comedias, parla de l’èxit de la disfressa varonil, i és que aquest recurs dramàtic permetia crear personatges i trames sorprenents –dames que es feien passar per cavallers per venjar el seu honor– o situacions còmiques derivades de equívocs i embolics.

Tot i això, la realitat era molt diferent. No hi havia dones vestides d’homes pels carrers, encara que sí que sabem d’una excepció, el de Catalina de Erauso, una jove novícia que va fugir del convent disfressada d’home i que, després d’innombrables peripècies, es va acabar allistant a l’exèrcit espanyol a les Amèriques. És la coneguda com la monja alférez, anomenada així pel mateix rei Felip IV, que no només la va perdonar després de descobrir-se que era una dona, sinó que, a més, li va permetre continuar amb la seva identitat masculina i li va concedir una pensió vitalícia pels serveis prestats a la Corona.

Quin va ser el teu «descobriment» o troballa filològica més emocionant?

La troballa filològica més emocionant i de la qual estic més orgullosa és haver pogut datar la comèdia El muerto disimulado d’Ángela de Azevedo l’any 1682, concretament, entre mitjans de juliol i desembre d’aquest any.

“La troballa filològica més emocionant i de la qual estic més orgullosa és haver pogut datar la comèdia El muerto disimulado d’Ángela de Azevedo l’any 1682″

Abans de la meva tesi, les diferents referències històriques disseminades al text s’havien passat per alt o, en algun cas, s’havien interpretat erròniament. Com a filòleg i historiador, Andreu, segur que comprens l’emoció que vaig sentir en veure que totes aquelles peces encaixaven a la perfecció i que s’ajustaven a un fet històric molt concret, cosa que, fins ara, només jo havia vist. És més, després vaig saber que la meva recerca s’esmentava i que la data de composició que vaig establir es donava per bona, ni més ni menys, que a la web de la Real Academia de la Historia, a l’entrada dedicada a Ángela de Azevedo i que firma Serena Provenzano –actualment, la major especialista en aquesta autora–.

Però, més enllà que aquesta qüestió sembli pura vanaglòria i es cregui que la datació d’una obra no és un gran descobriment, cal tenir en compte que aquest tipus de dades aporten una mica de llum a les poques i dubtoses informacions que en tenim d’aquestes autores oblidades, de manera que a poc a poc podem anar reconstruint les seves biografies.

Amb quina dramaturgues et quedaries?

Me’n quedo amb dos. En primer lloc, amb la més subversiva, María de Zayas. Per tot el que ja he explicat i, a més, per ser l’única que trenca amb la fórmula dramàtica de la comèdia nova en fer que la seva obra no acabi amb les conegudes unions matrimonials entre els personatges, típiques dels finals feliços que es donen a totes les comèdies àuries.

En compes d’això, a La traición en la l’amistad  hi trobem unes protagonistes independents, que no estan subjectes a l’autoritat d’un home i que, per tant, són lliures per resoldre els seus problemes i triar els seus marits. El més curiós és que aquestes dames s’uneixen als galans de la seva elecció a meitat de l’obra i que cap ho fa per amor, amb la qual cosa s’enforteix la idea que l’afecte és un sentiment circumscrit a l’àmbit femení. Zayas era, sens dubte, una rebel, i jo vaig sempre amb aquells que s’atreveixen a transgredir allò establerts en pro de la seva llibertat.

En segon lloc, i continuant amb els aspectes més subversius d’aquestes comèdies en comparació de les escrites per homes, em quedo amb Ángela de Azevedo per l’ús que fa de la disfressa femenina; és a dir, del transvestisme d’un galant que es farà passar dona. Aquest recurs, encara que no estava tan estès com la disfressa masculina, no era estrany trobar-lo en un bon nombre de comèdies del Segle d’Or, on, en totes, s’emprava amb una clara intenció burlesca.

Durant anys, només es parlava d’una única excepció, la de Las manos blancas no ofenden, de Calderón, comèdia en què s’utilitza la disfressa de dona com a part de l’argument i no per a mofar-se del personatge transvestit sense més ni més. És clar que no es tenia en compte l’obra d’Azevedo, en què també apareix un cavaller vestit de dona com a part de la trama principal. És més, en aquest sentit, la dramaturg supera Calderón en no idear situacions humorístiques derivades de la disfressa femenina. Ella sí que aconsegueix emprar aquest recurs d’una forma realment seriosa, assimilant-lo a l’ús que se li donava a la disfressa masculina a la majoria d’obres.

Com veus la investigació actual al teu camp? Hi ha futur per als estudis sobre els nostres clàssics?

Hi ha molt per estudiar i descobrir. Encara se segueixen trobant manuscrits d’obres que es consideraven perdudes o de les que no es tenien notícies, per no parlar dels problemes d’atribució que presenten moltes obres.

Sobre això, les noves tecnologies estan sent de gran ajuda als investigadors, bases de dades amb informacions creuades o projectes com ETSO: Estilometría aplicada al Teatro del Siglo de Oro, el programa informàtic del qual permet confrontar diversos textos per determinar si guarden un mateix estil, són els nous i esperançadors camins dels estudis filològics dedicats al teatre auri.

I a secundària? Llegim prou teatre i literatura universal?

La pregunta seria: “Llegim prou?”, sense més ni més. Tots els que ens dediquem a la docència veiem com la comprensió lectora ja és gairebé inexistent entre els més joves. La majoria dels nostres alumnes no són capaços d’entendre completament textos breus i senzills, com per demanar-los que llegeixin un clàssic i sense adaptar, com fèiem nosaltres a la seva mateixa edat.

“La majoria dels nostres alumnes no són capaços d’entendre completament textos breus i senzills”

Les xarxes socials, la cultura de la immediatesa, el que és ràpid, còmode, visual i entretingut és el que els motiva. Com els podem demanar que llegeixin una novel·la escrita fa dècades si no són capaços de gaudir d’una pel·lícula convencional perquè, com diuen, “els dóna pal” estar concentrats durant més de deu minuts? L’opció fàcil és buscar obres breus, senzilles, molt adaptades perquè, si més no, no acabin d’odiar la lectura més del que ja l’odien. I què els oferim? Un clàssic? La majoria de vegades, no.

Contes, obres de teatre d´un sol acte o molt simples… el que sigui, però que llegeixin. Després, alguns arriben a Batxillerat i és aquí quan s’enfronten per primera vegada als clàssics i se’ls fa un món.

Per la meva experiència, els alumnes de l’ESO no només poden llegir clàssics comprenent-los, sinó que també en poden gaudir. Però, per a fer-ho, cal enfrontar la lectura a l’aula d’una altra manera, cal fer-la interessant per a ells amb lectures dramatitzades o debats al voltant de l’argument i els personatges… S’ha de buscar la manera de fer que la lectura sigui una excusa per tal que els alumnes hi participin i opinin amb llibertat, perquè la gran majoria estan desitjosos de sentir-se escoltats pel grup.

Un altre dels problemes relacionats amb el temps que dediquem a la lectura a l’aula són els continguts que cal treballar durant el curs. És impossible arribar a tot i, sovint, es relega la lectura i la literatura en pro de, per exemple, la morfosintaxi. Això, al meu parer, és un greu error.

Què t’interessa avui? Què llegeixes o investigues?

Ja fa uns anys que estic submergida en un món força fosc. Camino llegint actes inquisitorials, tractats de demonologia, història sobre la caça de bruixes a Europa, relacions de possessions i exorcismes… El Mal és en aquests moments el meu interès més gran, però des d’una perspectiva purament teòrica, antropològica, que consti. Allò insòlit, allò sobrenatural, sempre m’ha cridat l’atenció i ara, a més, estic escrivint la meva primera novel·la que tracta d’aquestes qüestions.

Quina és la joia més gran que t’ha ofert la docència?

Des de ben jove vaig començar al món de la docència, vaig ser professora associada a la Universitat de Barcelona durant uns sis anys; després vaig estar un temps treballant com a professora d’Espanyol com a Llengua Estrangera fins que, ja fa nou anys, vaig trobar el meu camí a l’educació secundària. És als instituts on m’he portat les alegries més grans, doncs, més enllà d’ensenyar llengua i literatura, és inevitable establir amb els alumnes una relació molt més propera i humana, cosa que et permet ajudar-los no només en qüestions purament acadèmiques, sinó també més personals.

“És impossible arribar a tot i, sovint, es relega la lectura i la literatura en pro de, per exemple, la morfosintaxi. Això, al meu parer, és un greu error”

Recordo amb molt d’afecte el cas d’un alumne que va arribar a l’institut sense saber llegir ni escriure, el típic alumne que no fa res, que no entén res i que, com s’avorreix, te la embolica a classe. El vaig ajudar durant les hores del pati amb la lectura, parlava amb ell, vaig intentar pactar uns mínims de feina… En fi, el que fos perquè no llencés la tovallola. Tot i això, van passar un parell d’anys i els professors no només vèiem que no hi havia millores sinó que, a més, l’alumne en qüestió començava a envoltar-se de males companyies que el manipulaven al seu gust. Tot pintava molt malament fins que el vam proposar perquè formés part d´un projecte de diversificació curricular en un taller mecànic del poble. A partir d’aquell moment, l’alumne es va transformar en un altre: no només rebíem felicitacions contínues del propietari del taller, assegurant que mai no s’havia trobat amb un jove tan treballador, responsable i educat (pensàvem que s’equivocava, aquest no podia ser l’alumne que li havia enviat), sinó que, a més, el jove va començar a treballar a classe, a interessar-se i esforçar-se per aconseguir el graduat.

Van passar els anys, vaig canviar diverses vegades de centre i no en vaig saber res més fins que, fa tan sols uns mesos, me’l vaig trobar. Va venir cap a mi corrent per fer-me una gran abraçada. No m’ho esperava, tan pesada com vaig ser, tan com el vaig pressionar, creia que no voldria saber més de mi. Doncs ben al contrari, em va agrair el que vam fer per ell, que els professors no ho donéssim per perdut i em va explicar que ara estava treballant i estudiant un Grau d’Automoció i que anava molt bé.

Aquesta és la veritable joia que m’ha aportat i m’aporta la docència. Ara sé que vaig fer bé en deixar la universitat, un món endogàmic, malalt d’egos i ambicions, molt allunyat de la humanitat que es respira als instituts.

[1] ZAYAS Y SOTOMAYOR, María de [2000] Novelas amorosas y ejemplares, Julián Olivares (ed.), Madrid: Cátedra, págs. 364-365.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons