Una conversa chez madame Viardot-García a París

Llicència Creative Commons

Marta Vela

El 1933, el músic veneçolà Reynaldo Hahn d’Echenagucia (1874-1947) publicava Journal d’un musicien, un text amb interessants anècdotes de la seva joventut, referides a diversos personatges artístics de la Belle époque, just abans de la Primera Guerra Mundial, en la qual va participar com a soldat d’infanteria. Cantant líric, compositor, pianista i empresari teatral, havia estudiat al Conservatori de París amb Ravel, Vinyes o Cortot, i la seva amistat amb Diaghilev i, especialment, amb Proust, li van atorgar una visió panoràmica privilegiada del final de l’era decimonònica i, després, del període d’entreguerres.

El 1901, Hahn va acudir a la trobada amb la reputada madame Viardot-García al seu apartament del tercer pis del bulevard Saint Germain, on s’havia mudat el 1883 des de la seva anterior casa a la rue de Douai, després de la mort dels seus dos esposos, amb pocs mesos de diferència, Louis Viardot i Ivan Turguénev.

En primer lloc, la gran artista va rememorar el seu viatge a Granada l’estiu del 1842, feia gairebé seixanta anys, on havia cantat Il barbiere di Siviglia, l’òpera que Rossini havia compost per al seu pare, i, per primera vegada a la seva carrera , la Norma de Bellini, que la seva germana María Malibran havia interpretat de manera magistral.

Visita a Mme Viardot. Gran saló fosc, démodé, opulent, però on res sorprèn; bon foc; sobre una cadira, davant del piano, una «peregrina» deixada allí per la vella artista. Ella entra, una mica arquejada, molt amable. La seva cèlebre lletjor està atenuada per l’edat. Té uns bells cabells blancs, senzills, espessos. Els ulls són una mica sostinguts amb kohl; té totes les dents, que van haver de ser enlluernadores i que, ara esgrogueïdes, això no obstant conserven encara la seva brillantor. Gran boca molt riallera, veu de vella dona robusta, baixa, timbrada. Té vuitanta anys, però tot en ella, excepte els ulls, que amb prou feines hi veuen, és ple de vida, de foc. Tus molt, refredada, i com li pregunto si es cuida, em respon amb una importància seriosa i còmica: oh, tinc massa coses a la tauleta de nit! Parlem, tot seguit: “M’han dit que vostè és espanyol!”. I voilà que es posa a parlar un andalús encomanadís amb una agilitat i una puresa d’accent extraordinàries. “Ei!, em diu ella, que potser no sóc espanyola? No he parlat jo espanyol tota la meva vida? Amb el meu pare, les meves germanes, les meves filles”. A més, madame Viardot ha tingut sempre reputació de poliglota; parla totes les llengües, entén el rus… Ella em va explicar que, a Granada, on havia cantat Norma, el públic entusiasmat, després de la representació havia reclamat a crits cançons espanyoles, i va caldre que ella i un dels seus companys fessin portar un piano a l’escenari per cantar, amb la roba druídica, «vitos» i «peteneras»!

I, després d’algunes qüestions de repertori, enfocat a les obres de l’època…

Intento orientar la conversa cap a certs punts que m’interessen. Li pregunto per què no escriu les memòries. És, em diu, perquè hi veig massa malament per a escriure molt de temps i no sé dictar. Això ens porta a parlar dels seus ulls, té cataractes. Li parlo d’operació… “aquestes ulleres horribles, aquests ulls de vaca que em veig obligada a portar!”. Coqueteria força imprevista, em sembla, en una dona de vuitanta anys que sempre ha estat lletja. Bruscament, ella em pregunta: “Li agrada a vostè la manera cursi com es canten les seves cançons? És necessària aquesta dicció tan punxeguda?”. Intento propiciar l’ocasió que ens porti a parlar de la dicció. Però no. Ella em diu amb una rudesa amable: canti’m alguna cosa, vol? M’assec al piano, un piano vell i rònec; no m’hi sento bé; una cadira massa alta, què sé jo. Però cap problema; la meva oient es coneix massa bé per a témer el mal esdeveniment d’un accident vocal. Li vaig cantar ‘Néère’, que semblà complaure-la, després ‘Le cimetière’, que ella em va demanar. El seu cap blanc d’ulls pensatius s’inclina de vegades amb aprovació. “M’agrada com canta vostè”, em diu calmadament i com si m’atorgués un gest de satisfacció: “És senzill, està bé”.

…la conversa va girar al voltant del Don Giovanni de Mozart, que Pauline Viardot-García havia representat per primera vegada a Nova York, juntament amb la seva família, amb un petit paper afegit pel seu pare, en presència de Lorenzo da Ponte, l’afamat llibretista de Mozart, admirat d’aquesta première a Amèrica, que s’havia representat per primera vegada a Praga, a la vella Europa, el 1787.

-Madame, ¿li agradava cantar Don Juan?

-Sí, he cantat Anna i Zerlina. M’agradava molt l’Anna.

Assenteix constantment amb el cap, busca les paraules i les troba, justes, breus.

-¿Ha llegit Hoffmann?

-Certament, dic jo. Ell suposa que Dona Anna pot haver estat estimada per don Juan…

-¡Això és! He cantat aquest rol en aquest esperit. He buscat fer sentir aquest matís.

-Però això em sembla molt improbable, ja que Anna amb prou feines intercanvia unes paraules amb Don Juan; és impossible entreveure-hi una inflexió amorosa.

I li pregunto si va anar barrejant el dolor amb l’odi per marcar aquest tret.

-Sí. I també es pot indicar en el moment que ella el reconeix com el seu agressor nocturn.

-¿I potser també amb una mica d’indiferència cap a Don Ottavio?

-I tant, ja ho crec! Pobre Ottavio! És una mica babau. Recordo que el famós tenor Bordogni, cantant amb mi, després de la història de la meva lluita amb Don Juan, va proferir un “respir!” (sic en italià) que va fer riure el públic.

Li vaig dir que m’havia semblat sempre ridícula aquesta paraula i, recentment, a Alemanya, també pel perill del seu l’efecte des del punt de vista d’una sala moderna.

–¿Com es diu això en alemany?

-Ach! Ich athme wieder! [Oh! Respiro una altra vegada!]

Repeteix aquesta frase amb un accent perfecte subratllat d’un lleuger gest.

Tot plegat, ella no creu que aquest pensament ocult de Hoffmann hagi passat ni tan sols per la ment de Mozart, però pensa que es pot aprofitar per augmentar l’interès del rol.

Precisament, madame Viardot-Viardot havia comprat a Londres, el 1855, el manuscrit original de Don Giovanni, del puny i lletra de Mozart, que havia estat successivament traslladat a París, Baden, Londres i, finalment, de nou a París, fins al boulevard de Saint-Germain, per admiració de les visites… que, tanmateix, ja no va poder contemplar Reynaldo Hahn. Aquesta meravellosa relíquia l’havia donada al Conservatori de París el 1892 i avui dia es pot consultar de manera digital a Gallica, una dependència de la Bibliothèque Nationale de France, amb el nom de la seva propietària a la portada:

https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/btv1b55002493z/f4.item.r=don%20giovanni%20pauline%20viardot

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons