Entrevista a Pablo Gonz, escriptor

Pablo Gonz: “Avui dia, escriure des de l’humor és un acte revolucionari”

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

L’editorial Sloper acaba de recuperar una novel·la singular que va guanyar el Premi Juan March Cencillo ni més ni menys que el 1997, Experto en silencios. Parlem amb el seu autor Pablo Gonz, d’una dilatada trajectòria, i de la seva peculiar biografia personal.

Com i per què vau arribar a la conclusió que havíeu de recuperar Experto en silencios?

Després de publicar Cerca del fuego amb Sloper, ens varem plantejar treure una segona novel·la que, almenys per part meva, donés una visió més ajustada del que ha estat la meva carrera literària. Dic això perquè tots els temes que m’interessen –principalment la llibertat– els havia tractat des de l’òptica de l’humor sarcàstic. Cerca del fuego, una història purament dramàtica, és, per tant, una excepció al conjunt de la meva obra.

El segon motiu va ser que la primera versió de Experto en silencios (1997) gairebé no havia tingut distribució. Es va publicar com a número especial de la revista Bitzoc i no va arribar, presumiblement, més que als subscriptors d’aquella època. De manera que valia la pena donar-li una segona oportunitat que en realitat era la primera.

Com va ser aquest procés d’escriptura? No és un text precisament convencional…

Quan vaig escriure aquesta novel·la jo era molt jove, esbojarrat i audaç. Segurament influït per La Metamorfosi de Kafka, vaig rebre la imatge d’un home que es desperta un matí sense saber absolutament res de si mateix. En l’època en què vaig escriure aquesta novel·la, en tenia prou amb aquesta porta d’entrada a la ficció per aventurar-m’hi. Si tenia sort i el terreny era fèrtil, podia continuar endavant inventant-ho tot sobre la marxa. I si la imatge inicial no resultava tan procliu a desplegar-se, reculava donant per suspesa l’aventura. Avui dia, sóc menys jove i menys esbojarrat, cosa que em permet tenir més èxit a la meva audàcia. Mai no entro en una història si la imatge inicial no ve acompanyada d’una altra sèrie de coses (inquietuds, record d’experiències, desitjos d’expressió) que em garanteixin en part l’èxit de la seva escriptura.

“L’humor és una de les funcions psíquiques centrals de l’ésser humà: serveix per equilibrar-nos emocionalment”

Pel que fa a la manera d’escriure sense punts, és pràcticament una formalitat que només serveix per augmentar la sensació d’angoixa o tancament. Experto en silencios es pot llegir molt bé perquè, de fet, les frases estan construïdes de manera molt normal.

L’humor s’està morint?

Això és impossible perquè l’humor és una de les funcions psíquiques centrals de l’ésser humà: serveix per equilibrar-nos emocionalment. Quan alguna cosa ens produeix una emoció molt forta, sobretot en el cas d’emocions positives, riem per aquesta necessitat d’equilibri, és a dir, per a no tornar-nos bojos. L’humor a la literatura compleix la mateixa funció que tota la literatura: crea una representació de la vida que ens serveix per pensar-la i sentir-la sense risc. En aquest sentit, la literatura (tant escriure com llegir-la) ens prepara per viure.

En els temps actuals, la indústria editorial presta menys atenció a les obres humorístiques per una senzilla raó: totes les persones sentim pena per les mateixes coses, però riem per coses diferents. Per tant, és més assenyat, al món de la massificació que deriva de l’industrialisme, crear productes dramàtics que tenen un públic potencialment molt més ampli. La segona raó que recolza això és que, en un tipus de societats dures però autocomplaents com la nostra, a molts serveix de consol presenciar el drama dels altres mentre que la contemplació de vides felices es converteix en un desafiament difícil d’acceptar. Avui dia, escriure des de l’humor és un acte revolucionari.

Com et vas fer llibreter? Us ho recomanaries als amics?

Sempre ho havia contemplat com una possibilitat i mai no s’havien donat les circumstàncies adequades. Naturalment que és recomanable que hi hagi llibreries, però, perquè siguin negocis viables, cal que els que comencin a dirigir-los coneguin bé el camp. Pràcticament tota la literatura main stream es ven a llibreries ja ben establertes, a les sucursals de les grans cadenes o per internet. Pel mateix, jo veig nínxol només a les llibreries d’especialitat amb extensió nacional. Avui és factible establir-se, per exemple, a Tomelloso, província de Ciudad Real, amb una llibreria especialitzada en temes marins i tenir èxit. Com? Amb el suport d’internet, per al trasllat de la publicitat i de les comandes. De fet, aquest tipus de localització perifèrica pot ajudar molt pel que fa a les despeses d’instal·lació (em refereixo sobretot a l’arrendament del local).

“Si tu desconeixes el veritable valor d’un llibre en concret, per exemple, una peça del segle XVIII, potser no sàpigues treure-li el benefici correcte durant la compravenda”

Una segona opció que dóna molt bon resultat és el llibre antic, vell o d’ocasió. Molta gent segueix necessitant prescripció per part del llibreter, però no suporta els preus alts dels llibres nous. Com que els fons de les llibreries convencionals es van reduint en benefici de l’apartat de novetats, s’allibera nínxol per a la venda de clàssics o longsellers, el qual ocupen amb facilitat les llibreries de vell o ocasió. Aquestes són més fàcils de portar perquè no requereixen una gran formació per part del llibreter. En el cas del llibre antic, la cosa és diferent, ja que el producte és molt més singular. Si tu desconeixes el veritable valor d’un llibre en concret, per exemple, una peça del segle XVIII, potser no sàpigues treure’n el benefici correcte durant la compravenda.

Com era Libertad, la distòpia que vas escriure el 2010?

Era i és una novel·la que funciona gairebé com a síntesi dels meus treballs anteriors. Després d’una pausa d’uns cinc anys, vaig reprendre la creació literària i ho vaig fer, ja et dic, recopilant al voltant de la paraula ‘Llibertat’ tot allò que m’havia obsessionat sempre. Libertad és una distòpia, és a dir, una obra enquadrable dins de l’anomenada ciència ficció tova, subgènere que es preocupa més de les qüestions socials i filosòfiques que de les tècnico-científiques. És veritat que a la meva novel·la hi ha ovnis, que, per estar perfectament identificats, es diuen ovis, però no m’esbarjo a explicar, per exemple, el seu sistema de propulsió sinó en les converses que mantenen dins d’aquests aparells les persones que viatgen.

Com que, per altra banda, el meu escenari és doble (presenta ciutats hipertecnificades i zones rurals molt semblants a les de sempre), és una novel·la que es completa també amb aquest aire bucòlic més o menys característic.

Quins són els teus millors records del teu pas pel Brasil i Xile?

Del Brasil no recordo pràcticament res perquè vaig arribar amb dos mesos i vaig marxar amb tres anys. De fet, no sé si el que recordo són adquisicions pròpies o més aviat el record del que mai em van explicar els meus pares.

De Xile, em quedo amb la grandesa del paisatge, amb la seva puresa i majestuositat, amb la força de l’oceà i de les tempestes. També recordo amb alegria l’altíssima qualitat dels productes alimentaris, tant els de procedència salvatge (sobretot de la pesca i del marisqueig) com els produïts per l’home. Totes les verdures i les fruites són de gran qualitat, així com les carns. Ningú oblida, un cop l’ha provat, l’anomenada mel d’ulm. D’altra banda, el país tenia un dèficit en formatges, però això està millorant cada dia. El seu oli d’oliva no té res a envejar al nostre.

“La meva literatura és audaç a la seva temàtica, molt estricta en la seva forma i essencialment preocupada de la musicalitat”

Com definiries la teva literatura?

La meva literatura és audaç a la seva temàtica, molt estricta en la seva forma i essencialment preocupada de la musicalitat. Pel mateix, em defineixo més com a prosista que com a narrador. Potser no sigui jo capaç de sintonitzar amb els temes d’actualitat o de fàcil recepció social, però t’escriuré frases inoblidables, una darrere l’altra, i t’obligaré que em segueixis fins al final. El millor que la meva literatura pot oferir als lectors d’aquest temps és una manera peculiar d’aconseguir que l’idioma balli davant dels ulls.

Quins autors prefereixes? Què llegeixes?

Tinc molts autors preferits, encara que, més particularment, moltes obres preferides ja que els autors, si de veritat són bons, han de tocar molts pals, ser un altre de diferent cada vegada que treguin el cap a una història concreta. Sense ordre de preferència, cito: Sherwood Anderson, Faulkner, José Eustasio Rivera, García Márquez, Ciro Alegria, Borges, Cortázar, Onetti, Stevenson, Wilde, Chesterton, Dickens, Saki, Wodehouse, Zweig, Balzac, Flaubert, Mohammad Chukri, Tomas di Lampedusa, Pavese, Calví, Curzio Malaparte, Ivo Andrič, Kafka, Tolstoi, Turguénev, Bulgàkov, Grossman, Shólojov…

Dels espanyols: El Cervantes de les Novel·les exemplars, Galdós, Azorín, el primer Cela, Baroja, Chaves Nogales, Eduardo Mendoza, Vázquez Figueroa, Juan Eduardo Zúñiga (segons el meu parer, ell és un dels millors prosistes de la llengua castellana) .

Com veus la literatura espanyola actual?

La conec molt malament. Ni tan sols m’arriba per donar una opinió ben formada. Si hagués de dir alguna cosa, el que seria més aviat una impressió o un invent, és que la novel·lística (dels altres gèneres no en tinc ni idea) es divideix en tres estrats: la literatura del main stream, la que es publica a les grans editorials, solen ser best-sellers (és a dir, novel·les molt convencionals), creades així pels seus autors; o bé falsos assajos: novel·les que aporten informació dura, però de mala qualitat, és a dir, no ratificada per fonts reconegudes. Aquí entrarien les novel·les històriques actuals o que tracten d’alguna cosa: el tràfic d’esclaus a l’Àfrica Oriental, la dictadura militar a l’Argentina o l’expansió de la Xina sobre el Tibet.

El segon estrat estaria format per novel·les serioses, respectuoses del gènere, és a dir, del seu caràcter més o menys transgressor necessari. Aquestes obres es publiquen a editorials mitjanes i petites, i tenen, com ha de ser, una difusió assenyada, que garanteix la pluralitat mental. En aquest calador és on pesco quan pesco, que no és amb gran freqüència, ja dic.

El tercer estrat és el de la novel·la autopublicada (poden ser-ho en falses editorials, en impremtes menors, en webs conegudes arreu com Amazon). Aquest tipus de novel·la acostuma a ser de temàtica convencional (autobiografia o novel·la clixé) i  estar escrita amb un estil pobre o engreixat, el de qui no arriba a res assenyat o el que ha llegit molt i no ha assimilat bé creant la seva pròpia manera d’escriure. Òbviament, a aquest tercer estrat també haurien de pertànyer les genialitats molt difícils de percebre com a tal.

Escrius ara? Què estàs tramant? Arribaran Kola i Louise a Suïssa en transatlàntic?

No, la Kola i la Louise ja tenen el seu espai i no considero la possibilitat de donar-los més. Ara acabo d’acabar una novel·leta estranya que no sé si intentaré publicar. Es titula El triunfo de la materia i tracta d’un traductor que pateix una sèrie d’abduccions per part dels membres d’una civilització alienígena avançada. No explico res més perquè encara no sé si la publicaré. A la recambra tinc una idea per a alguna cosa més seriosa, però de moment és això, una idea. Si arribés a madurar com convé, m’hi posaria a poc a poc, obligat perquè la llibreria em consumeix molt de temps, però agraït perquè gràcies a ella puc continuar escrivint.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons