El treball per projectes

O com passar dels currículums i desorganitzar les classes

Llicència Creative Commons

Pedro López Tolosana

Ens trobem en un institut qualsevol. Els professors de matemàtiques de tercer decideixen fer una lliçó basada en la metodologia del treball per projectes. Els alumnes investigaran per si mateixos com descobrir el preu d’una recepta de magdalenes, ja que en votació resulta que aquest producte alimentari és el més motivador per la majoria. Com que no ho acaben de veure clar, primer els expliquen com anirà l’activitat, i els fan una explicació dels càlculs i fins i tot un Power Point, per si de cas el joves investigadors es dispersen. Un cop sembla que ja ho han entès, van al mercat a busca informació sobre els preus, on hauran de calcular quant els costarà en funció dels ingredients que necessiten. Un dels grups es troben una dependenta que s’entendreix de veure els alumnes perduts, i els ressol ella el problema. Vaja, no era això del que es tractava. Un altre grup, que no té tanta sort, disciplinadament copia els preus dels ingredients en un full, però no agafa el pes dels paquets. Potser no ho havien entès tan bé. Hi ha un altre grup que té més clar el seu pla d’acció, se’n van a un super que hi ha sota el mercat i es carreguen de llaminadures.

El professor encarregat administra la situació com pot, no queda massa bé que una part d’una classe de matemàtiques consisteixi en comprar llaminadures. Després de la motivadora acció que se’ls ha allargat una mica entre naps i cols, arriba el moment de posar la cosa en pràctica. I això com es fa? És la pregunta més repetida, doncs des de l’explicació del power fins ara ha passat massa temps com per a que ningú ho recordi. Els professors decideixen facilitar la fórmula, perquè si no allí no calcula ningú, i al final, els alumnes més espavilats de la classe aconsegueixen esbrinar quan hauran de pagar per fer aquelles magdalenes. La professora que dirigeix tota l’activitat, decideix fer ella les magdalenes per tot aquells alumnes, per arrodonir d’alguna manera tot plegat amb bon rotllo. Encuriosit, li pregunto a la professora en qüestió que n’opina de l’activitat. Segons ella, una lliçó que es podia fer en dos dies l’han fet en quatre, i els resultats han estat més bé minsos. Diu que s’ho han passat bé, això sí, i que de tant en tant esbandir la boira va bé. Una altra cosa és la proporció temps-aprenentatge, que diu que millor no mirar-la. Com un dels objectius d’aquesta metodologia és aconseguir que els aprenentatges quedin més gravats en la memòria, li pregunto si li sembla que això ho aconseguiran, i ella ho té clar: de les seves magdalenes se’n recordaran.

De les concepcions errònies darrere la idealització de l’aprenentatge per projectes, val la pena destacar-ne dos. La primera, acompanyada la perniciosa denigració de les classes magistrals concomitant, és la idea de que els nens estan inactius quan escolten o miren al professor. Res més lluny de la realitat. Seguint aquesta teoria, els oients dels programes de ràdio són éssers passius a qui se’ls posen conceptes en el seu cap, sent incapaços d’agafar aquella informació i valorar-la, seleccionar-la, descartar-la, o emocionar-se, emprenyar-se, alegrar-se, etc. Aquesta concepció només passa per alt el petit fet de que l’activitat cognitiva és invisible. Quiet no vol dir inactiu cognitivament.

L’altra, és la de que això de fer exercicis repetits sobre qualsevol àrea de coneixement no és innovador i per tant no funciona, i fa que els alumnes odiïn la matèria. Comparem l’episodi anterior amb un altre protagonitzat per un d’aquells mestres republicans que es van haver de muntar acadèmies per poder guanyar-se la vida un cop expulsats del sistema públic. Un senyor de setanta anys que va assistir a les seves classes explicava que “primer apreníem la mecànica de memòria, amb cançonetes, i poc a poc enteníem el perquè,» i afegeix «no es pot pretendre començar per entendre-ho tot de cop”. Segons ell, aquell mestre molts dies es quedava sense dinar amb alumnes castigats o corregint exàmens. A classe era exigent, feia repetir les coses fins que s’aprenien. Ell, com a alumne avançat, l’ajudava fins a les deu de la nit a corregir exercicis. Quan el senyor va canviar de poble de residència i va anar a un altra escola, el nou mestre va cridar el seu pare. Tenia vuit anys i sabia fer exercicis que feien els alumnes de catorze. Semblava ser, que a part de les capacitats de l’alumne, les cançonetes repetitives havien funcionat força bé. A la pregunta dels resultats d’aquella tècnica, el nostre senyor en qüestió va respondre que “tota la classe va sortir amb carreres tècniques”. I ves per on, «tots aquells alumnes vam conservar sempre un bon record d’aquell mestre».

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons