Menors, mòbils i salut mental: correlació no és causalitat

La premsa anglosaxona ha recollit amb rigor les llums i ombres del llibre de Jonathan Haidt (La generación ansiosa), que estableix una relació simple entre el temps que passen els menors amb els mòbils i els seus problemes de salut mental

Llicència Creative Commons

Enrique Benítez Palma

La publicació de l’esperat llibre de Jonathan Haidt, i la seva subsegüent promoció, han tingut una cobertura notable en els mitjans de l’àmbit anglosaxó. Potser un dels moments culminants va ser l’entrevista per a The New Yorker que el mític periodista David Remnick, premi Pulitzer i biògraf de Muhammad Ali, entre molts altres mèrits destacables, li va fer a l’autor el 20 d’abril..

Hi ha una complicitat generacional entre tots dos, ja que Remnick té 65 anys i Haidt 60. La conversa flueix, el text és la transcripció d’una entrevista radiofònica. Haidt estableix l’origen dels mals que denuncia –s’ha passat de la sobreprotecció dels xavals al món real al seu abandonament al món virtual– en els anys que van del 2005 al 2010, quan s’introdueixen totes les novetats tecnològiques (smartphones: la incorporació de les càmeres als mòbils és crucial) i digitals (configuració de les xarxes socials tal com les coneixem avui dia) que donen lloc a aquest “gran recablejat” o “gran reconfiguració” (great rewiring) dels cervells joves i adolescents, menys preparats que els dels adults per gestionar l’univers de possibilitats de distracció immediata i accés a continguts infinits que tenen al seu abast.

La tesi de Haidt és atractiva, lògica i intuïtiva. Adverteix sobre un canvi a gran escala de la “consciència humana”, de la nostra manera de veure, interpretar i narrar el món. I les receptes que proposa són senzilles, tot i que una mica contradictòries, des del meu punt de vista, com ja vaig assenyalar a la primera entrada d’aquesta sèrie: la responsabilitat és de les grans corporacions, la passivitat correspon a governs i legisladors, però l’obligació d’actuar recau sobre les espatlles de famílies i educadors. No tot és tan senzill, i molta gent així ho ha entès.

Al març, mitjans com The Washington Post (WP), The New York Times (NYT), The Wall Street Journal (WSJ) o The Guardian (TG) van ressenyar el llibre de Haidt. També hi han parat atenció publicacions especialitzades com Wired, Polític, The Conversation o The Atlantic. Un breu resum pot ser útil per identificar les idees principals que s’han comentat en públic arran de la publicació de La Generació Ansiosa.

The Guardian va publicar un extracte editat del llibre el 21 de març. En aquests mateixos dies, Judith Warner, experta en salut mental juvenil i autora de diversos llibres de gran impacte, havia advertit en una solvent col·laboració per a WP que la proposta de Haidt era “arriscada”, ja que “demostrar la causalitat (en lloc de la mera correlació) és una proposició dubtosa”, sobretot per l’existència “d’un gran cos de literatura acadèmica sobre els danys psicològics dels mitjans socials que, en el millor dels casos, és ambigua”. Una línia argumental comuna a les crítiques mediàtiques i acadèmiques al llibre de Haidt, i que els economistes coneixem bé, ja que la correlació no sempre suposa o implica causalitat.

Una altra idea que no s’ha de passar per alt la introdueix Haidt a l’entrevista de Mark Novicoff per a Polític: “una població ansiosa, temorosa i amenaçada estarà més oberta a un home fort, a un líder autoritari, a algú que prometi aturar el caos i acabar amb les amenaces”. D’aquesta manera, descobrim que la preocupació de Haidt ja no té només a veure amb la salut mental dels més joves, sinó també amb les possibles conseqüències sobre la vida pública i democràtica que aquesta ansietat col·lectiva pot tenir. Per a sorpresa de tots, en aquestes mateixes data es declara al NYT “tremendament optimista” respecte a la Generació Z -en línia amb els seus últims articles signats amb Zack Rausch-, ja que la considera “conscient d’estar en un parany”. “No cal, per tant, empènyer-los, sinó que cal oferir-los una sortida”, sosté en aquesta ocasió.

A l’abril, passada la ressaca inicial, comencen algunes crítiques incipients, que el maig següent aniran a més. Obre la veda Blake Montgomery a TG, el 27 d’abril, acusant el llibre de Haidt de tenir una “lògica antitecnològica esbiaixada” i de simplificar exageradament el problema de la salut mental dels joves en centrar-se només en els dispositius mòbils. El 10 de maig, Steven Levy escriu a Wired que el llibre és una “jeremiada contra les xarxes socials”, i que “la connectivitat digital és ara part de la infància”. Més incisiu es mostra Hugh Breakey a The Conversation, en alertar sobre els perills d’acceptar sense crítiques arguments intuïtius, i sobre el paper dels biaixos ideològics, en què pot haver caigut el mateix Haidt, l’anterior èxit de vendes del qual ja alertava sobre l’hiper proteccionisme dels més joves i la debilitació del seu caràcter, a partir del nou concepte de “safetyism”, que ha portat molts pares a exigir entorns segurs per a ells i per a les seves famílies a qualsevol preu, fins i tot al de la censura de llibres, música o pel·lícules considerades perjudicials per als més joves.

El 6 de maig, Ellen Barry dedica un reportatge al NYT amb les primeres crítiques acadèmiques a la tesi de Haidt. Citant diversos articles, Barry apunta algunes línies que mereixen ser tingudes en compte: “el veritable problema és un ombrívol panorama social de tirotejos a les escoles, pobresa i escalfament global. O la pressió acadèmica. O una atenció sanitària insuficient. Un grup d’investigadors britànics ara proposa una altra explicació, si més no parcial: parlem massa dels trastorns mentals. Aquesta hipòtesi s’anomena ‘inflació de prevalença’. Sosté que la nostra societat s’ha saturat tant amb la discussió sobre la salut mental que els joves poden interpretar un patiment lleu i passatger com a símptomes d’un trastorn mèdic”. El 9 de maig, el WP ja es planteja obertament que en un op-ed és complicat afirmar o sostenir que els telèfons intel·ligents estan destruint la infància. Un dia després, la reconeguda experta en tecnologia i família del WSJ, Julie Jargon, no només qüestiona la causalitat que estableix Haidt, sense gaire evidència, sinó que posa sobre la taula la perspectiva de gènere oblidada: un capítol del llibre està dedicat en exclusiva a les noies, a les quals Haidt presenta com a víctimes més propícies per a la depressió, perquè els nois la gestionen aïllant-se, tancant-se amb els seus videojocs o veient pornografia en solitari.

El tram final de les crítiques en els mitjans el protagonitza una prestigiosa acadèmica, citada per molts periodistes, que escriu un gran text per a The Atlantic el 21 de maig. Es tracta de Candice Odgers, que presenta una panoràmica de la literatura científica més recent -incapaç d’afirmar amb la certesa de Haidt que hi ha una correlació directa entre el temps que es passa connectat a una pantalla i els desordres mentals-, i que denuncia alguns riscos derivats de la proliferació de titulars alarmistes: no és bo sembrar el pànic sobre l’ús dels mòbils pels més joves; la por només farà que els investigadors es quedin sense les eines per continuar investigant la complexa relació entre menors i mòbils i xarxes socials i videojocs i tantes altres coses del món digital; i, el més important, que és la vida real, la vida offline, la que de veritat influeix en la salut mental dels joves i en la seva exposició a continguts en línia violents o inadequats.

En definitiva, al llibre de Haidt no se li pot negar el sentit de l’oportunitat, encara que sigui necessari llegir-lo en context i conèixer les crítiques acadèmiques que ha rebut. També cal preguntar-se quin és el model ideal d’educació i formació dels joves que proposa Haidt. Tot això, és clar, sense perdre de vista en cap cas la menció que fa Candice Odgers a la influència decisiva de la vida offline en la salut mental dels joves. Valgui com a mostra la dada que aporta Craig Sewall, investigador especialitzat en la relació entre tecnologia i salut mental: en les darreres dues dècades, gairebé 1’2 milions de joves nord-americans han perdut un dels seus pares a causa de les drogues o de tirotejos i incidents amb armes de foc. La mitjana és de seixanta mil cada any. Amb aquestes dades, el que fóra estrany seria que no n’estiguessin afectats. Potser els dispositius que tant usen siguin, aleshores, més un refugi -un símptoma- que un perill -una causa-. Deixem aquesta reflexió per a la tercera i última entrega sobre “La generación ansiosa”.

Veure la primera ressenya del llibre de Jonathan Haid

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons