• Opinió
  • 27 de maig de 2024
  • Sense comentaris
  • 10 temps de lectura

Pinotxo i la metàfora cancel·lada

Pinotxo i la metàfora cancel·lada

Pinotxo i la metàfora cancel·lada

Pinotxo com un ésser de fusta és la metàfora de la infància, del nen, constituït de pulsions

OpenClipart-Vectors. / Pixabay 

Llicència Creative Commons

 

Xavier Massó

 

Per a moltes generacions, el personatge de Pinotxo està associat a l’adaptació cinematogràfica que va fer Walt Disney (1940) de la novel·la de Carlo Collodi (1882). Les crítiques al caràcter ideològicament reaccionari de Disney i la seva filmografia, com acostuma a passar quan no es vol o no se sap distingir el gra de la palla, van predisposar sens dubte a la inhibició, quan no al més pejoratiu dels rebuigs. Igual que altres contes «infantils» vuitcentistes que va adaptar al cinema.

Però després, comparades amb altres adaptacions cinematogràfiques posteriors, les de Disney van resultar ser d’una fidelitat a l’esperit original que ja voldrien per a ells els posteriors  readaptadors de les mateixes obres. O potser va ser que no volien, i que «l’esperit» que havia animat aquestes crítiques no era l’exigència de fidelitat a l’original, sinó la seva alteració i desnaturalització. Efectivament, tan aviat com el bonisme carrincló i políticament correcte es va sentir prou empoderat per mostrar la seva veritable faç, es va dedicar amb frenètic i inusitat afany a censurar aquests mateixos contes «infantils», com la Caputxeta, Bambi o Peter Pan, subvertint-los per complet, així com els relats d’Hergé, de Roald Dahl o de tants altres. Això sí, no per mitjà de la clàssica prohibició inquisitorial amb la seva foguera tothora a punt, sinó de manera molt més intel·ligent i perversa: no es prohibeix, però es cancel·la l’obra, a menys que se n’alteri el seu esperit, desnaturalitzant-la a conveniència, no fos que anés a ferir la sensibilitat d’algunes ànimes timorates; no fos que l’explotat s’assabenti que, efectivament, ho està i se’ns enfadi o, pitjor, se’ns disgusti.

Potser el pecat original de Pinotxo sigui l’extrema dificultat que comporta l’alteració de l’esperit que anima el relat -no és endebades que Collodi era maçó- i l’eventual impossibilitat de reconvertir-lo en un text tou i llefiscós, tan del gust dels inquisidors en nòmina responsables del control de qualitat moral de la ideologia woke.  Ni tan sols un actor i director tan trampós com Roberto Benigni ho va aconseguir (Pinocchio, 2002). Potser per això es va optar per cancel·lar Pinotxo i deixar-lo, per impossible, en l’oblit. Si més no, sembla indiciàriament sospitós que una novel·la de formació, d’iniciació, sigui de nul interès educatiu. Eppur si muove

Al relat original Pinotxo és un ninot animat de fusta construït per Gepetto, un vell fuster amb vocació monoparental putativa. No és (encara) una persona, sinó un tros de fusta amb forma humana de nen. Parla, es mou i sent com un nen, però fretura de consciència. Tampoc no és un animal, ni adult ni cadell. Els animals són de carn i os, quelcom acabat com a disseny, les potencialitats del qual s’aniran actualitzant, hilemòrficament parlant, segons correspongui. No, Pinotxo és un projecte de persona que està per fer i que no es farà (només) a si i per a si mateix, encara que, això sí, s’ho haurà de guanyar. Caldrà que hi posi de de la seva part; haurà d’aprendre a decidir amb criteri, cosa que no té. Tota una metàfora de la infància com a etapa d’un recorregut més ampli que la transcendeix.

En ajuda de Pinotxo acudeix la fada de sempre, també amb les limitacions pròpies de la seva condició –com els déus grecs, la fada pot procurar i aconsellar, fins i tot recorrent a la màgia, però no pot determinar; pot jugar més o menys amb els fils del destí, però no els por ordir-, que li proporciona una mena d’àngel de la guarda o super-jo freudià: en Pep Trellat, Il Grillo Parlante –en la versió original-, un ortòpter que li fa de «consciència». Però a Pinotxo, que es mou a cop de pulsió, no li agrada que li diguin què ha de fer i mata el grill, tot i que després torna a reaparèixer en altres moments de l’obra. Pinotxo està aprenent, i aprendre és dur; no ho pot fer sol; és només pulsió i manca de capacitat de discerniment. En altres paraules, Pinotxo és amoral, però no vol ser-ho: aquesta és la seva característica distintiva.

Mentrestant, Pinotxo està a prova i, la majoria de vegades, dels nombrosos embolics en què es fica, només va aconseguint sortir-se’n airós gràcies a la intercessió i els consells de la fada. Només al final, quan cuida Gepetto i el rescata del ventre de la balena on eren atrapats, és quan pren la decisió pel seu compte i llavors, sí, es converteix en un ésser humà, moral, sota la metàfora de la metamorfosi d’un ésser de fusta a un de plenament humà. Novament a casa, Pinotxo somnia que la fada el visita i li fa un petó. L’endemà, es desperta convertit en un nen de carn i ossos i el ninot de fusta està estès, inanimat, al seu costat. Ja no li creixerà més el nas quan digui una mentida, perquè ja sap que mentir no està bé, ni encara que després menteixi com tothom. Però ja serà sota la seva pròpia responsabilitat, no perquè s’hi hagi vist mecànicament impel·lit. La infantesa ha quedat definitivament endarrere.

Pinotxo com un ésser de fusta és la metàfora de la infància, del nen, constituït de pulsions mentre la seva pròpia consciència es va formant, moralment, intel·lectualment, socialment i culturalment. Pinotxo està aprenent, i si no aprèn, es quedarà en el tros de fusta del que va sorgir.

Un dels episodis més educativament il·lustratius és el de l’illa dels jocs. Amb el seu amic Lucignolo, un pallús presumit amb vocació de vividor, pugen al carro del «cotxer», el misteriós personatge que va recollint nens, i embarquen cap a l’illa dels jocs. Un paradís infantil, que en la versió de Disney resulta ser tota una paradoxal nèmesi de la seva pròpia Disneylàndia; a Collodi, en canvi, té uns trets més tavernaris i «tugurials». Un lloc on els nens només juguen i es diverteixen, on res no està prohibit.

Però hi ha trampa. Mentre els nens gaudeixen i s’entretenen amb tanta gamificació organitzada, resulta que els van creixent mentrestant cua i orelles de ruc, sense que els importi fins que és massa tard i s’han convertit en ases que ja no saben parlar, sinó només bramar. I aleshores, el pèrfid propietari del negoci ven el carregament de rucs al malvat propietari d’un circ, que els utilitza per a grotescos numerets fins que, exhausts i inservibles per a treballar, són substituïts per la nova lleva que arriba de l’illa, alhora que l’anterior serveix de menjar per als lleons del circ.

Tota una metàfora de la carn de canó laboral. Cal dir, però, que a la vista del destí dels perfils de sortida establerts pel nostre sistema educatiu actual, de la gamificació de l’ensenyament on només hi ha del primer i res del segon, del facilisme i del cultiu prioritari de les emocions i les pulsions, tot amb vistes a una felicitat tramposa, la veritat és que l’única metàfora detectable en tot això és la de servir de menjar per als lleons.

Però sí que n’hi ha, de metàfora, tot i que interna al mateix recorregut del relat quan a obra literària. A la primera versió de Collodi, Pinotxo acabava forcat i servint de llenya per a un foc de xemeneia, víctima dels seus errors. No perquè fos culpable de res, no podia pas ser-ho; simplement, havia pres les decisions equivocades i el seu recorregut formatiu es va resoldre en el fracàs. Va ser en una versió posterior, la que tots coneixem, que va decidir un final feliç que el convertís en un nen de debò.

En tots dos casos Pinotxo va tenir les mateixes oportunitats i ajudes. Al primer, no va saber aprofitar-les, al segon sí. I això, ens agradi o no, és irreductible, no n’hi d’altra. Però l’autèntica metàfora és que sense ajuts, sense ensenyaments, estem irremissiblement condemnats. I no podem aprendre si no se’ns ensenya. Què cal pensar, doncs, d’un sistema educatiu que, com el nostre, s’ha reconvertit en una rèplica de l’illa dels jocs?   Ni el blasmat Walt Disney va gosar mai arribar tan lluny.


Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *