La imprescindible sinergia entre ciències i humanitats per a una formació integral

Ambdues formen part del nostre programari bàsic com a éssers humans

Llicència Creative Commons

David Bueno

L’alt grau d‘especialització assolit per totes les disciplines acadèmiques ha portat, massa sovint, al seu aïllament progressiu, des de la separació cartesiana entre ciències i humanitats que es va iniciar després de la publicació de El discurs del mètode de René Descartes, el 1637. Per a aquest assaig partiré d’una proposició que penso que és fonamental: l’objectiu principal tant de les humanitats enteses en sentit ampli (arts plàstiques, filosofia, literatura, música, etcètera) com de les ciències en tots els seus vessants és contribuir al benestar i la dignitat humans. I una societat formada per persones que es desenvolupen en benestar i dignitat pot ser més justa i lliure. La formació secundària, tant l’obligatòria com la postobligatòria, i ha de contribuir, fomentant també l’esforç recompensant i la capacitat de superar els entrebancs, dos aspectes que estan estretament vinculats al benestar i la dignitat. Ara bé, si tant les ciències com les humanitats formen part d’aquest conjunt, fins a quin punt una educació excessivament compartimentada en disciplines acadèmiques gairebé estanques pot complir aquests objectius?

L’espècie humana és l’única capaç de generar, utilitzar i transmetre coneixements de manera conscient. Els mateixos mecanismes evolutius que han modelat la resta de les espècies, a la nostra han permès la gènesi progressiva d’un cervell complex, capaç de generar una rica, plural i complexa activitat mental. Aquesta activitat inclou molts aspectes diversos i complementaris, des dels més instintius, com ara el grupalisme i la sociabilitat, fins als més elaborats, que inclouen el raciocini i la creativitat, que generen la poesia, l’art, la filosofia i la ciència, entre moltes altres manifestacions. També ens han dotat d’una curiositat que ens empeny a la cerca de novetats. Tot això ens ha permès desenvolupar múltiples sistemes per conèixer i interpretar el món i per  canviar-lo en benefici nostre. L’art, la filosofia, la història, la literatura, la poesia, la ciència i la tècnica en les seves múltiples especialitats van néixer amb el nostre llinatge, i els hem anat especialitzant tant que, necessàriament, els hem hagut de classificar de forma dicotòmicament cartesiana com a ciència i humanitats. Dins del sistema educatiu ho subdividim en matèries molt concises.

Aquesta subdivisió té la seva lògica. És impossible assimilar tota la quantitat enorme de coneixements que hem anat acumulant en una sola vida. I també és impossible aprofundir-hi prou en tots ells. No obstant això, si, com deia a la introducció l’objectiu principal de les humanitats i de la ciència ha de ser contribuir conjuntament al benestar i a la dignitat humans, ¿és possible fer-ho sense un mínim d’interrelacions entre elles que ens permetin veure més enllà d’allò que ens aporta cada matèria?

Partint de la proposició anterior, seria fàcil dir que la ciència necessita les humanitats ja que precisa de les reflexions filosòfiques i artístiques, i també ètiques i morals, del context social i històric, etcètera. I, de la mateixa manera, també seria fàcil dir que les humanitats no poden viure d’esquena a la ciència ja que aquesta impregna tots els aspectes de la nostra vida, fins i tot de la mateixa investigació humanística, per exemple en les tècniques d’anàlisi química, física i genètica que es fan servir en historiografia, o els avenços en neurociència per comprendre millor l’essència de l’ésser humà en filosofia, per citar un parell d’exemples.

També seria fàcil discutir si als plans d’estudi hi ha un equilibri adequat entre ciències i humanitats. Els científics tenim la tendència a pensar, i dir, que les ciències estan poc representades als estudis de secundària, en comparació amb les humanitats. I si analitzem els horaris, sens dubte és així. I els humanistes tendeixen a pensar, i a dir, que caldria reforçar encara més les humanitats per aconseguir que els estudiants tinguessin un nivell cultural adequat. Dues visions contraposades la solució a les quals és complexa, ja que els horaris dels estudiants ja estan, sovint, massa saturats. Quina pot ser la solució?

Tot i l’aparent, i de vegades interessada, contraposició entre ciències i humanitats, ambdues formen part del nostre programari bàsic com a éssers humans. Malgrat aquesta separació cartesiana ha permès grans avenços en cadascuna de les múltiples disciplines acadèmiques i, per tant, fins a cert punt s’han de mantenir així, la qüestió és si cal mantenir aquesta impermeabilitat entre les diferents àrees acadèmics en els estudis de secundària. O si s’hauria de facilitar d’alguna manera la interacció sinèrgica entre humanitats i ciències i entre ciències i humanitats, per a l’enriquiment mental dels estudiants. I per evitar també aquesta sensació tan estesa que fan poca ciència i, alhora, que necessiten més humanitats.

El cervell funciona constantment a aquests dos nivells. S’ha vist, per exemple, que els nens fan servir el mètode científic de manera instintiva i preconscient com a part del programari bàsic del cervell per descobrir i adaptar-se a l’entorn. Però també utilitzen raonaments filosòfics de forma igualment instintiva per discernir els diferents aspectes de la realitat. I l’art com a forma d’expressió. Les seves diferents estructures, encarregades de processar les informacions que ens arriben de l’exterior i els pensaments propis i de generar respostes conductuals, es troben també interconnectades entre elles, i fan servir tant raonaments científics com humanistes.

Això vol dir que hem de barrejar ciència amb humanitats, o humanitats amb ciència? La fusió completa de sabers, com passava abans del Renaixement, ja no és possible, ni tan sols desitjable, ja que l’especialització és massa alta. A més, podria generar una amalgama de coneixements pseudocientífics i pseudohumanistes, que cal evitar. Però això no treu que sigui  important, jo diria que imprescindible, que les diferents àrees del coneixement es comuniquin entre elles, en una cooperació sinèrgica pluridisciplinar formalment equiparable a la que es produeix al cervell de qualsevol persona, durant la seva activitat mental.

Dit d’una altra manera, en lloc d’una amalgama cientificohumanista es tractaria, utilitzant les paraules del filòsof, enginyer i escriptor Salvador Pániker, «que els paradigmes científics fecundin realment els discursos filosòfics», on jo afegiria les humanitats en general. I també afegiria que els paradigmes humanistes també fecunden les ciències i els avenços científics, conservant tots ells la seva identitat diferencial i les seves estratègies d’avenç i descobriment.

Bibliografia

Bueno, D. (2019) Neurociencia aplicada a la educación. Madrid: Editorial Síntesis. https://www.sintesis.com/libro/neurociencia-aplicada-a-la-educacion

Bueno, D., Casanovas, J., y Garcés, M. (2019). Higher Education in the World 7: Humanities and Higher Education: Synergies between Science, Technology and Humanities. Global University Network for Innovation (GUNi). https://www.guninetwork.org/higher-education-in-the-world-7/

Bueno, D. (2022) Science and humanities during infancy and adolescence. Science of Learning Portal (IBE-IBRO). https://solportal.ibe-unesco.org/articles/science-and-humanities-during-infancy-and-adolescence/

Descartes, R. (1636) Discurso del método. Madrid: Alianza Editorial (2011) https://www.alianzaeditorial.es/libro/filosofia/discurso-del-metodo-rene-descartes-9788420674421/

Pániker, S. (2007) A propósito de un nuevo humanismo. En: El nuevo humanismo (John Brockman, ed.). Barcelona: Editorial Kairós. https://www.editorialkairos.com/catalogo/p/el-nuevo-humanismo?rq=El%20nuevo%20humanismo%20

Redolar, D. (ed.) (2022). Neurociencia cognitiva 2ª Ed. Madrid: Editorial Médica Panamericana. https://www.medicapanamericana.com/es/libro/neurociencia-cognitiva-2e

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons