Visca la república? Els empresaris catalans durant els primers temps republicans

Llicència Creative Commons

Soledad Bengoechea

Durant els anys que van del 1917 al 1923, Barcelona va ser escenari d’una gran conflictivitat. Fins al punt de ser coneguda com la “ciutat del pistolerisme”. Posteriorment li van succeir unes dictadures militars que, en retallar les llibertats polítiques i socials, van aconseguir apaivagar en part l’anomenada “qüestió social”. El 1931 va arribar la Segona República, i amb ella la ciutadania va recobrar les seves llibertats perdudes. El sindicat anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT), que havia impulsat la majoria de les vagues durant els anys del pistolerisme, va ser legalitzat oficialment. Durant els primers temps de la República, la seva línia més moderada va ser la que va dominar l’organització, però després va ser desplaçada per la tendència anarquista partidària de l’insurreccionisme. La conflictivitat social va tornar a crear un malestar fort entre les classes econòmicament dominants, que van passar a l’acció. Aquestes pàgines tractaran sobre aquesta qüestió.

La patronal formula solucions

La sèrie de mesures que la CNT demanava (millores salarials, contractació de personal exclusivament a les Borses de Treball dels sindicats obrers, vacances pagades, abonament del jornal íntegre en cas de malaltia o accident, pensions per a la vellesa, etc.) va instar el govern a tirar endavant un programa de reformes socials. L’amenaça del reformisme va crear un malestar profund entre la patronal catalana. Decidida a intervenir, va fer una crida a l’empresariat espanyol. La intenció era fer una reunió multitudinària davant del president del govern provisional per tal de fer pressió i evitar així la consumació d’aquesta amenaça. La crida va resultar un èxit, ja que va aconseguir reunir a Madrid més de 500 representants d’entitats patronals arribades de tot Espanya (cosa que dóna una idea de la quantitat d’associacions en què estava enrolada la patronal) i el 5 de juny de 1931 es va organitzar un acte solemne al Palau del Senat.

El president del Foment del Treball Nacional (FTN) va oferir un document al president del govern Niceto Alcalá Zamora i als ministres d’Economia i de Governació. La patronal es mostrava comprensiva amb l’agitació que els obrers duien a terme aquella primavera, perquè considerava que tot canvi necessita una adaptació. Tot i això, considerava que la qüestió social havia de merèixer una especial atenció per part dels governants. Com a solució, el dirigent de l’FTN demanava establir una eina corporativa (no s’indicava a quina eina es referia.

En temps del pistolerisme aquest instrument era la sindicació obligatòria de patrons i obrers). Culpava de la situació social deteriorada l’absència d’un instrument jurídic adequat per canalitzar i resoldre els problemes. Aquest instrument hauria d’estar dotat de l’autoritat “potser més moral que legal”, precisa perquè les seves decisions fossin acceptades pels dos grups, capital i treball. Demanava, també, que s’enfortís l’autoritat del poder públic, perquè assegurés la vida jurídica normal de l’Estat. Respecte a les esmentades reformes, assenyalava que no els inspiraven temor, sempre que vinguessin per la via de la discussió democràtica, ratificades per les Corts.

Al febrer de 1932, quan el text semblava disposat per ser discutit a les Corts la mobilització de la patronal va ser intensa. Els directius de l’FTN van contactar amb diverses entitats econòmiques, tant de Catalunya com de la resta d’Espanya (fins a un número de 48). Una representació va anar novament a Madrid per pressionar directament sobre els ministres i els parlamentaris. Fruit d’aquestes reunions va sorgir un document que es va enviar al president del govern. Aquesta mobilització va aconseguir que el projecte mai arribés a presentar-se a Les Corts.

Una altra proposta de la patronal catalana va girar al voltant de ressuscitar un “Sindicat Patronal Únic”, una organització de combat com la que havia funcionat a Barcelona durant els anys anteriors a la Dictadura de Primo de Rivera sota el nom de Federació Patronal de Barcelona. Aleshores, aquell sindicat, que agrupava la majoria dels patrons catalans, i aliat amb l’exèrcit, havia estat una veritable força de xoc contra la classe obrera, i contra els governs de la Restauració. Sobre aquestes qüestions, un fred dia de gener de 1932, el cap de policia de Barcelona feia al redactor de “La Voz” les declaracions següents:

«Sobre la possible reaparició d’un Sindicat Patronal que havia actuat en altres temps a Barcelona, ​​he de dir el següent: que igual que són respectades les associacions obreres que respecten la llei, ho seran les patronals que facin el mateix: però no podria tolerar per un instant que cap Sindicat, obrer o patronal, pretengui actuar al marge. Sobre això tinc idees molt concretes i molt clares. Dins la llei tot: la policia ajuda, protegeix i empara. Fora de la llei, res: la policia serà implacable».

La patronal catalana va encaixar malament la negativa de l’autoritat a ressuscitar el Sindicat Patronal Únic. Això la va impel·lir encara més a reorganitzar-se. El dia 24 de desembre de 1932 a la seu de l’FTN es va celebrar una assemblea a la qual va assistir un gran nombre de comissions de diferents entitats econòmiques. La seva finalitat va estar exposada pel president de l’FTN:

«Establir entre les associacions econòmiques de Catalunya una coordinació i una relació permanent per obtenir una eficàcia més gran en l’actuació que desenvolupa cadascuna, dins del seu sector professional, sobre qüestions i problemes d’ordre general i que afecta totes, tant dins del quadre de l’economia catalana, com en l’esfera de l’economia total d’Espanya; encara que d’algun temps ençà les entitats més representatives actuen de perfecte acord, en tots els sectors de l’economia catalana, la conveniència de reunir les seves forces, es fa sentir cada cop amb més intensitat».

L’assemblea va aprovar el projecte exposat i, com a estructura inicial, es va acordar establir un òrgan de relació, una mena d’organisme patronal que tindria per nom “Junta d’Enllaç de les Societats Econòmiques de Catalunya”. Va estar integrada pels presidents de les societats adherides que agrupaven els diferents rams de la producció. Com a líder es var nomenar Lluís Bosch-Labrús, president de l’FTN. Aquesta Junta tindria una comissió permanent constituïda pels presidents d’algunes de les entitats enunciades i, en teoria, faria diverses funcions, entre les quals la d’escoltar i respondre les consultes i els dubtes que poguessin tenir els empresaris.

En realitat, aquesta entitat va servir d’element aglutinador de les forces econòmiques catalanes. En mans dels empresaris, va actuar com una veritable eina de pressió. Durant aquests anys de la República, i fins a la Guerra Civil, aquest organisme va participar constantment a la vida econòmica (industrial, comercial i agrària), política i social catalana. Quan alguna branca empresarial tenia un conflicte, es contactava amb el president de la Junta d’Enllaç perquè aquesta entitat pogués intervenir amb tota la força que li donaven la gran quantitat d’associacions patronals que tenia enrolades. També va ser molt activa en tot allò que fa referència a les relacions amb el poder polític. Va enviar cartes i es va relacionar tant amb membres del govern com de la Generalitat sempre que li semblava que la situació així ho requeria. Amb aquesta actitud, la Junta d’Enllaç va posar de manifest, una vegada més, la relació que es feia entre el poder polític i el poder econòmic.

El president de la Junta d’Enllaç de les Societats Econòmiques de Catalunya va ser Lluís Bosch-Labrús i Blat, un industrial que dirigia alhora les destinacions de l’FTN. Per la importància que aquest empresari va tenir com a dirigent de la Junta d’Enllaç i del mateix FTN, passem a donar a continuació unes pinzellades de la seva biografia.

Lluís Bosch-Labrús era enginyer industrial. Va ser elegit president del FTN al febrer de 1929 i va continuar en el càrrec durant la República. A la corporació representava els interessos del sector metal·lúrgic que havien començat a imposar-se des dels temps de la Gran Guerra i a restar força a la representació del tèxtil, el sector tradicionalment dominant dins de les entitats des de la seva fundació. Militant de la Lliga Regionalista, va ser nomenat regidor de l’Ajuntament de Barcelona després de les eleccions de febrer del 1922. Durant aquells anys va ser president de la Lliga de Defensa Comercial i Industrial. El 1926 se li va concedir el títol de vescomte de Bosch-Labrús. Casat amb Rafaela López-Guijarro, va tenir dues filles. Va morir a Ginebra, on intentava recuperar-se de la seva malaltia, el 15 de setembre del 1942. Va ser l’encarregat de convertir un basar de roba fundat pel seu pare en els grans magatzems El Águila, que durant dècades va ser una referència en aquest sector a Barcelona i a tot Espanya. Lluís Bosch-Labrús va ser íntim amic de Francesc Cambó, dirigent de la Lliga Regionalista.

La Junta d’Enllaç va celebrar el primer acte públic uns mesos després de la seva constitució, l’abril del 1933, i a partir d’aquí, i fins a la Guerra Civil, la seva actuació va ser constant.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons