Violència i mentida institucional

L’ambient és de confusió i d’una profunda solitud

Llicència Creative Commons

Giovanni Pelegi Torres

Hannah Arendt va ser la filòsofa de la banalitat del mal, i també de la mentida institucional. Va desentranyar les raons profundes per les quals la mentida opera en la política i va alertar sobre els perills d’una societat en què periodistes o filòsofs no fiscalitzaren els fets. Arendt temia que les ficcions ideològiques fanàtiques substituiren la factualitat.

Aquests dies estem presenciant una classe magistral de mentida institucional. Hi ha hagut una agressió cap a un professor de l’Institut de la Mina (Barcelona) i el Departament d’Educació ha callat. Ni un pobre missatge de suport a les xarxes socials. Sols ha comentat a la premsa la posada en marxa d’un protocol destinat al benestar emocional de la víctima i, pel que entenc del mateix, també als seus companys de claustre. Benestar emocional en l’era de l’emocràcia. Benestar emocional davant d’una punyalada.

Cap condemna a la violència; cap gest públic que transmeta la idea clara i ferma que les agressions cap al professorat no són tolerables i que seran perseguides legalment. Hui condemnar la violència sembla ser un acte radical; això és el que Hannah Arendt denunciava.

La institució viu atrapada en la seua mentida. No pot acceptar que el que imagina com a escola catalana, un model d’èxit no existeix. Teòricament es prohibeixen els mòbils, però són pocs els centres que aconsegueixen prohibir-los de veritat. En alguns centres s’organitzen guàrdies de lavabo perquè el professorat siga el sentinella d’un alumnat desbocat per natura. Es posen en marxa pseudoteràpies restauratives que anul·len les conseqüències immediates i contundents cap als actes de violència i que emulen el coaching. S’ordenen programacions inútils que ningú revisa. Es coaccionen docents quan mostren disconformitat.

I un llarg etcètera burocràtic que comença amb la ficció als tribunals d’oposició sobre situacions d’aprenentatge inaplicables en la vida real i que acaba amb enquestes de satisfacció, claustres que semblen politburós i una animada vida de cartó pedra a les xarxes socials del centre. Tota una façana de mentida per a un sistema que no s’aguanta.

La institució ens abandona a la desprotecció laboral. Normalitza la violència, els insults i la degradació del nostre paper docent. Les reformes educatives que han transformat molts centres en guarderies on s’infantilitza l’alumnat i no s’aprèn res han ajudat a crear la idea que el professorat és prescindible, immers en aquest oceà de burocràcia i de simulació de l’aprenentatge.

A molts centres la violència, sobretot verbal, però també física, és el pa de cada dia. Els docents treballen diàriament amb insults i desprestigi. Si no fos per una vocació extrema de molts professionals, el sistema implosionaria. Aquesta veritat vivencial per a tants docents és tan absoluta que necessita ser recoberta d’una mentida encara més gran per a anul·lar-la.

La postumització del nostre treball associada a la pèrdua d’autoritat ens desorienta alhora que ens aterroritzen les seues conseqüències més greus, com ara aquest tipus d’agressions físiques totalment intolerables i que el govern condemnaria de seguida si haguessin estat a un policia o a una jutgessa. L’ambient és de confusió i d’una profunda solitud. Les geografies del malestar arriben a les sales de professors a lloms de la correcció política.

Si no tenim una funció clara, no tenim autoritat. Si es tolera traspassar un límit, se’n traspassen més i més. Aquest sistema educatiu és el de la mentida protocolària, burocràtica i digital que ens infravalora i que treballa per blanquejar la mala educació, la falta d’esforç acadèmic, la violència i la indisciplina.

Si la institució que ens ha de protegir viu atrapada en la seua pròpia mentida, sols ens queda l’organització col·lectiva. El professorat de la Mina va donar l’altre dia una profunda lliçó d’humanitat, tolerància, civisme i dignitat. Aquell divendres, a la concentració que van organitzar el barri, la ficció va quedar desfeta entre la catarsi d’un claustre que ha dit prou i que vol senzillament poder ensenyar.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons