Vázquez Montalbán. D’Olímpia a Barcelona

Una crónica sentimental de l’olimpisme

Llicència Creative Commons

Vázquez Montalbán i els Jocs Olímpics: èpica, geopolítica, pau burgesa i especulació

Andreu Navarra

Qui té la sort de conèixer i treballar amb Jordi Osúa se n’adona ràpidament de dues coses: en primer lloc, com estima l’ordre i la claredat; en segon lloc, que és un il·lustrat de l’esport i un pensador sa i estructurat. No és poca casa en un món com el d’avui, on sembla que la hiperactivitat i l’estridència ho hagin de presidir tot, i que només puguin triomfar falsos visionaris, pallassos, gurús diversos, opinadors de pega i irracionalistes pseudonietzscheans. L’Osúa és un home discret, que treballa com una formigueta, i quan veus el resultat final, d’una marqueteria especial, diguem-ne hegeliana, comprens com s’ha anat avançant molt anant a poc a poc i amb bona lletra.

Amb l’Osúa tenim una costum de ja fa uns quants anys: ens intercanviem els nostres articles per whatsap d’una manera ja gairebé mecanitzada: els seus de L’Esportiu i els meus de Letra Global, i ho explico perquè aquest nou llibre seu, Vázquez Montalbán. D’Olímpia a Barcelona. Una crónica sentimental de l’olimpisme, relacionat encara amb la seva Tesi Doctoral dedicada al pensament esportiu de Vázquez Montalbán, és com les seves columnes, on hi regnen una senzillesa aparent, unes conclusions sempre raonables i esperançadores, l’ordre expositiu, i un sentit de l’activitat física entesa com a un element estructurador de la personalitat humana. Per tant, qui no estigui especialment interessat per l’esport també troba en aquests textos un complement ètic i expositiu gens freqüent.

Això no vol pas dir que en Jordi Osúa sigui una personalitat conformista: precisament el que pretén és capgirar els arguments més primaris o primitivistes amb un estil argumentatiu realment imbatible: sense escarafalls i afrontant les realitats de cara, com feia Vázquez Montalbán, que era un escriptor molt més torrencial i irònic.

La Bibliografia de textos vazquezmontalbians que aporta Osúa és impressionant: sembla que l’autor de Sabotaje olímpico escrivís per a tots els diaris del món, i que hagués escrit un llibre sobre qualsevol aspecte de la vida humana… Tanmateix, concretem; perquè aquest llibre segueix un fil molt concret i se centra en uns racons i detalls molt específics, que formen una mena de corrent continu, vull dir de fons: Què pensava Vázquez Montalbán de l’Olimpisme i dels Jocs de Barcelona 92? Quines implicacions polítiques i literàries hi va trobar? Quines aportacions va fer el tema en la seva obra oceànica?

El primer que trobarà el lector en aquest llibre és una petita història de l’Olimpisme internacional, des que Pierre de Coubertin va tenir la idea de recuperar els Jocs Olímpics grecs fins que la gran cita esportiva de 1992 va aconseguir transformar radicalment la ciutat de Barcelona i passar el testimoni a la vila molt més utilitària d’Atlanta.

Al principi de l’Olimpisme modern, entès com un internacionalisme burgès, “el procés d’internacionalització és coetani de l’higienisme. Aquesta filosofia concep l’esport com un antídot de les malformacions físiques derivades del maquinisme industrial i de la reclusió a les ciutats, i com un analgèsic contra l’agressivitat social generada per les condicions materials” (pàg. 24). L’Olimpisme de Coubertin venia a ser un Regeneracionisme antirevolucionari semblant a les receptes espiritualistes i californianes d’avui. Les masses urbanes no es desfan en cadenes de muntatge com passava l’any 1900, però Occident tampoc no sap aportar una solució clara als precariats i els cognitariats que continuen lligats al maquinisme, però en un automatisme postfordià que ha pres una forma aparentment més benigna perquè no tritura cossos sinó ments.

Aquell Internacionalisme va començar a naufragar seriosament amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), on la Humanitat europea es va dividir en dos camps que s’assassinaven sense cap mena de límit racional. L’any 1936, amb els Jocs de Berlín, va ser Hitler qui va fer més evident la manipulació política i imperialista d’un moviment que havia nascut sota el signe del pacifisme. A partir de llavors, la sospita i els odis ja no van abandonar els Jocs: la Guerra Freda els va convertir en un aparador de poders imperialistes, fins el punt que a Los Angeles 84 i Seoul 88 el boicot es va convertir en una trista realitat consolidada.

Sobre totes aquestes anàlisis se centra Vázquez Montalbán, i a l’hora de comprendre Barcelona 92 a través d’articles i novel·les els temes que més el van preocupar van ser el blanquejament polític d’un home fort del Movimiento franquista, Joan Antoni Samaranch i l’aparició duna Barcelona despietada amb els seus elements populars i decidida a convertir-se en un Empori del capitalisme globalitzat més descarnat.

Hi ha una frase del llibre que em sembla que resumeix perfectament el que va voler dir Vázquez Montalbán sobre tota aquesta qüestió: “En comptes de seguir el model grec, les olimpíades modernes s’emmirallaren en el circ romà” (pàg. 138). Aquí hi ha molta doctrina concentrada en un parell de línies. Efectivament, de l’esport entès com un culte al perfeccionament humà el món capitalista en va fer un espectacle i una lluita caïnita entre cultures i nacions que sospitaven i competien les unes contra les altres, poc sensibles als patiments de minories i dissidents condemnats a ser apàtrides… Ho explica Jordi Osúa amb paraules molt exactes durant tot el llibre: “En aquest nou olimpisme, transformat en un aparador que mostra la força política i econòmica dels estats i en un negoci, només se salvaran la dedicació, l’esforç i la il·lusió dels esportistes” (pàg.22).

El sentit filosòfic i especulatiu grec va acabar convertit en cinisme financer, superficialitat promocional, maquillatges i combat primitiu. Desgraciadament, la Barcelona que vivim actualment és una caricatura degradada de la d’aquell procés d’homologació internacional. Però això no vol dir que l’escriptor de que vivia a Vallvidrera no apreciés l’esforç dels atletes o que no estimés la ciutat crucificada per l’especulació immobiliària; sortosament si alguna cosa no era Vázquez Montalbán era un dogmàtic: sota la seva ironia hi batega un sentit humanista basat en la tolerància, i sota la seva crítica la nostàlgia d’una esquerra no tan dòcil com la de la Catalunya dels anys 90 i els 2000 i la Posthistòria que continuem patint.

Títol: Vázquez Montalbán. D’Olímpia a Barcelona. Una crónica sentimental de l’olimpisme

Autor: Jordi Osúa Quintana

ISBN: 978-84-10131-69-9

Editorial: Base

Idioma: Català

Nombre de pàgines: 144

Data de publicació: febrer de 2025

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons