Universitat, capitalisme i resistència transdisciplinària

Llicència Creative Commons

Oriol Corcoll Arias

La universitat contemporània, històricament concebuda com un locus de producció i transmissió de coneixement crític i emancipador, es troba atrapada en una contradicció estructural. D’una banda, proclama un compromís amb l’universalisme epistemològic —la idea que el saber ha de ser vàlid i compartible universalment—, i amb l’atreviment intel·lectual del sapere aude; de l’altra, actua com un dispositiu de reproducció de privilegis, endogàmia i resistència al canvi.

El Capitalisme Digital Globalitzat no rebutja la transdisciplinarietat: l’explota. Plataformes com Google, Meta, X, o OpenAI integren tecnologies adaptatives, dades, emocions, llenguatges i economies per produir sentit operatiu i capturar atenció. L’agilitat, la hibridació simbòlica i la transversalitat són els nous vectors de poder.

Mentre el Capitalisme Digital Globalitzat hibrida llenguatges, formats i sabers per produir valor simbòlic a gran escala, l’acadèmia continua aferrada a estructures disciplinàries pensades per un món medieval, de pensament parcel·lat i feudal. Les plataformes digitals han adoptat amb més agilitat els principis de transversalitat i interconnexió que l’acadèmia rebutja per por a perdre el seu privilegi intern. Lluny de ser un espai neutral de dissidència intel·lectual, la seva estructura jeràrquica —organitzada en departaments delimitats, tribunals opacs i revistes indexades de difícil accés— funciona com un mecanisme d’autoconservació simbòlica.

Aquesta rigidesa no és accidental. Com va mostrar Thomas Kuhn, les disciplines estabilitzen paradigmes, i aquests paradigmes protegeixen el capital (simbòlic, econòmic i institucional) dels actors dominants. La transdisciplinarietat, en aquest sentit, no només qüestiona les formes de coneixement, sinó també les jerarquies que les sostenen.

Un exemple il·lustratiu: un projecte doctoral transdisciplinari és rebutjat per una universitat catalana que es ven com oberta i moderna, amb els arguments d’“incongruència acadèmica” i de “no conèixer la casa des de dins”, mentre una institució japonesa —especialitzada en estudis globals i transdisciplinaris— l’acull amb entusiasme. És especialment revelador que un país sovint titllat de conservador actuï amb més obertura que un altre que es pretén modern amb insistència. L’objecció no és epistemològica, sinó política: el pensament que travessa fronteres amenaça la distribució del poder simbòlic dins l’acadèmia catalana.

És especialment xocant constatar que figures com Jürgen Habermas o Noam Chomsky, si proposessin avui els seus projectes des de zero, toparien amb les mateixes traves formals. La universitat contemporània catalana és sovint menys oberta que la del període immediatament posterior al feixisme: hi havia més transdisciplinarietat i valentia intel·lectual a la postguerra que en una actualitat aparentment democràtica i globalitzada.

Com assenyala Terry Eagleton, la universitat moderna presenta una parroquialitat paradoxal: mentre defensa un saber “universal”, es replega en rituals autoreferencials que perpetuen el statu quo. Aquest tancament es fa operatiu a través del nepotisme en la selecció de professorat, l’opacitat en els concursos, o el tancament de files davant propostes que desborden les categories establertes.

Així, el doctorat —que hauria de ser la porta d’accés a la recerca crítica— esdevé un filtre ideològic que neutralitza la diferència i desactiva l’impacte transformador del pensament. Les tesis es converteixen en exercicis futils d’adaptació retòrica als codis disciplinaris, limitats a regurgitar teories consagrades sense cap aportació original. La producció acadèmica entra així en un cicle estèril d’articles redundants que mouen l’informació i la classifiquen en formats delimitats, inocus, però no generen coneixement real.

S’ha d’entendre que davant d’un món definit per crisis interconnectades —clima, desigualtat, mutació digital, desinformació—, la transdisciplinarietat no és un caprici postmodern ni hauria de ser una eina exclusiva del Capital, sinó una necessitat epistemològica i ètica per part de l’acadèmia. Tal com formula Basarab Nicolescu, la transdisciplinarietat no és una suma de disciplines, sinó un moviment que dissol els seus límits per generar nous marcs ontològics capaços d’abastar la complexitat real.

Paradoxalment, la universitat pública, pagada per tots, incapaç de competir simbòlicament, imita aquest model només en la seva versió més superficial: vídeos promocionals a xarxes, màrqueting digital i discursos d’“innovació” buits de contingut. Tot plegat és un síndrome d’Estocolm carregat de pathos: un acompliment mimètic de la retòrica del capital sense cap transformació real de les pràctiques. Quan això es fa amb intencions de rendibilitat o de prestigi institucional, esdevé una forma de col·laboracionisme hipòcrita. I el problema no és exclusiu de les cúpules: també es reprodueix —amb passivitat o amb conveniència— en els nivells més baixos del sistema.

Per exemple, els graus. Ja no és clar si els estudiants arriben amb un nivell pèssim per culpa de les mancances estructurals de la secundària, o si és la pròpia universitat qui ha abdicat de qualsevol exigència intel·lectual, sempre que els alumnes continuïn pagant la matrícula i mantenint viva la roda del finançament. El resultat és un espai acadèmic que sovint renuncia a la seva funció formativa i es limita a certificar presència, com si el sol fet d’assistir a classe fos equivalent a aprendre. En lloc de ser una etapa de transformació intel·lectual i descoberta personal, el grau s’ha convertit en un tràmit administratiu dissenyat per satisfer indicadors, no pas inquietuds.

I per completar aquest model, arriben els màsters, gairebé sempre innecessaris. Allò que hauria de representar una especialització significativa i transformadora, teòricament rellevant, s’ha convertit en un simple peatge econòmic per accedir —amb sort— a un mercat laboral saturat i precari. En lloc de concentrar coneixement, molts màsters només acumulen hores per omplir currículums. Els mateixos professors admeten sovint que estiren el xiclet del grau per justificar l’existència d’uns màsters que no aporten gaire més que quotes i tràmits. El resultat? Més burocràcia, més títols, més deute… però cap progrés real ni en la formació ni en el pensament.

Cal reapropiar-se del sentit original de la universitat com a espai de llibertat intel·lectual, experimentació i resistència simbòlica i és necessari confiar en la transdisciplina. És absolutament vital desterrar a l’acadèmic indiferent i perpetuador per traïdor. Si l’acadèmia vol tenir algun paper en la reorganització del món postcrític que ja s’està gestant, ha de deixar de protegir els seus rituals obsolets i apostar per formes obertes, híbrides i valentes de coneixement. Pensar no pot ser un luxe ni un procediment: ha de ser una pràctica radical de transformació. Si la universitat no està disposada a assumir aquest risc, no cal salvar-la: cal destruir-la.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons