Un apunt sobre Hannah Arendt i la responsabilitat col·lectiva

Arendt explica que, en la seva joventut, cap professor estava interessat en cap mena d’entrenament moral

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Els qui pensem que les reformes educatives competencials són un atac de classe, és a dir, un dispositiu de domini burocràtic i control social de què s’ha valgut l’emocapitalisme per desmantellar la democràcia social, és a dir, que són un entramat immoral i, en última instància, un crim abstracte, una mena d’assassinat indirecte per mitjà de la supressió de milers de futurs personals, hem d’enfrontar-nos al problema de qui és el responsable de tot aquest desori.

En un text de 1964, “Responsabilitat personal sota una dictadura”, Hannah Arendt va haver de sortir al rescat dels seus escrits sobre l’assassí nazi Eichmann, per a defensar-se de les fake news que propagava tota una patuleia de pseudomoralistes i sicofantes, que no els havien pas llegit. Les hipòtesis de Hannah Arendt sobre el terror que es va desencadenar entre 1933 i 1945 són bàsicament tres. Si s’acceptava que la culpable era la nació alemanya, sorgia un problema: els innocents o els menys implicats en reconeixien la seva culpa, una culpa fantasmal, sí, però aleshores els assassins se’n sortien indemnes; la segona hipòtesi: només Hitler i el seu cercle més proper n’eren culpables, atès que la resta de quadres o la ciutadania només «obeïen ordres» o procuraven sobreviure; en tercer lloc, Arendt afirma que ha d’existir un espai per a l’esforç moral personal, una disciplina racional o del judici que ens impedeixi afegir-nos a les orgies del mal; en aquest cas, Eichmann va tenir alternatives i hauria pogut obrar de forma diferent a com ho va fer.

És evident que Arendt examinava un tema que llindava amb l’horror final. A la nostra època li ha tocat tornar a conviure amb l’horror extrem i inexplicable: la massacre de Butxa no està pas llunyana, i els atacs i bombardejos que protagonitzen Hamas i el govern israelià ens recorden que no estem a resguard de les idees de destrucció frenètica, revenja i genocidi de la primera meitat del segle XX. Si reprenem la qüestió que ens ocupava (qui ordena o qui desencadena la refeudalització massiva d’Europa, i qui converteix en una ideologia obligatòria i indiscutida el solucionisme digital?) podem adonar-nos de la relació entre la destrucció dels sistemes educatius occidentals i el renaixement dels dispositius que inciten a l’agressió.

També ho apunta Arendt: explica que, en la seva joventut, cap professor estava interessat en cap mena d’entrenament moral: hi havia una certa inèrcia que garantia que el patriotisme i la pulsió de mort fossin coses acceptables per si mateixes. Alguna cosa així s’està esdevenint al nostre país i els del nostre entorn: un procés previ a l’esclat de la violència simbòlica i l’agressivitat política n’és l’abandonament dels nostres deures públics amb la nostra joventut.

Jo també penso que alguns quadres polítics són responsables d’aquest procés criminal de degradació dels serveis públics. No podem quedar-nos en expressions buides que condueixen a la inacció i l’acceptació d’una inèrcia que ens porta a l’arraconament de tota ètica, a l’auto-colonialisme. Expressions com «tots en som responsables» o «la culpa és d’Europa», o la més infame de totes, «el futur ja està aquí», són simptomàtiques d’un estat civil conformista fins la nàusea i certament perillós. El Realisme Capitalista s’ha degradat en solucionisme digital, el substitut fraudulent de l’estat del benestar, i davant d’això cal tornar a pensar amb autonomia, cal desactivar l’hiperpartidisme per impedir el triomf d’una deseducació que pugui fer possible novament aquell malson implantat per la deixadesa i la manca de reflexió.

Tots sabem d’on procedeixen les reformes competencials: de les raneres del maccarthisme, de la confusió entre progressisme i burocratisme neoliberal, i de les reunions de Lisboa de l’any 2000. Sabem que recuperen formes ocultes de determinisme social i de conductisme pedagogista. Però, qui tenia alternatives i, tanmateix, va preferir mirar cap a l’altre costat? Qui nega les situacions reals que s’esdevenen ales aules i segueix impulsant propagandes libidinals immorals? La política que s’ha convertit únicament en una promoció de si mateixa prefigura un futur proper antidemocràtic. Totes aquestes confusions i prestidigitacions les pagaran els nostres alumnes en forma de futurs cancel·lats i salut mental destruïda per la precarietat, si no assenyalem els responsables i construïm una alternativa educativa neohumana, com a primer pas per a redefinir les nostres cultures laborals. Un primer pas ineludible passaria per habilitar espais lliures de consum addictiu a l’interior de les escoles. El sistema educatiu s’hauria de convertir en un santuari iniciàtic on les relacions pròpies de l’empresa i la capitalització de la ment i del cos, reduïts a dades, no es produís. Un lloc de desconnexió per a la reconnexió amb els hàbits reflexius. L’escola entesa com a força de biopoder estandaritzat no s’hauria d’eternitzar entre nosaltres, perquè es font d’ansietats, frustracions i aïllament individual patològic. Està dissenyada per sotmetre, tot valent-se de la degradació de la salut mental.

Amb una complicitat espaordidora, estem dissenyant una escola que s’anuncia com una solució llibertària i anarco-capitalista, però que no anirà més enllà de ser una presó recreativa, fortament burocratitzada i tecnovigilada, un abocador d’éssers humans estandarditzats a la força. Una zona apart fora de l’espectre de les càmeres, dedicada a l’exili de la cultura lletrada, inacceptable des de qualsevol punt de vista mínimament assenyat.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons