Triar escola i altres bromes de la propaganda

Llicència Creative Commons

Santiago García Tirado

Triar centre educatiu, aquest dilema pre-estiuenc. La vida postmoderna es construeix a base de dilemes i dilemes. Tots semblen dirigits a aniquilar per una temporada la precària pau interior d’individus, famílies, fins i tot d’organitzacions que semblaven incardinades en un ordre etern. La hiperacceleració de la història s’entesta també a anorrear la pau mental. Que ningú no passi un dia sense torturar-se per un o diversos dilemes. Tots semblen indefugibles, tots semblen definitius. Triar el centre on estudiaran els nostres fills i no equivocar-nos, per exemple.

L’elecció es presenta com el ritual màxim d’un sistema que es diu democràtic, malgrat que sigui evident que queda lluny de ser aquell momentum de la llibertat amb què ens enllepolim. Ens condicionen -ens determinen?- les opinions alienes, les llegendes urbanes, formes múltiples i proteiques de la superstició, entre les quals hi ha una enorme quantitat d’arguments no subjectes a verificació, però que tanmateix ens contaminen. Sentim la càrrega de responsabilitat convençuts que estem sols davant de la veritat, però ens envolta un núvol de rumors i falsedats que acaba per adherir-se a la nostra capacitat volitiva tot i que orgullosament democràtica. El que proposo en aquest article és que per una vegada fem una aturada, que ens prenguem un respir i posem en pausa la maquinària electiva a la que ens hem aclimatat abans de començar amb el tema de triar escola. Res millor que una pregunta per inaugurar aquell instant de calma, i aquí en va la primera: per què hauríem de triar escola per als nostres fills?

No triem la policia municipal que ens agrada, el barri on votar, els jutges que ens toquen en un plet. Tampoc triem on tributar, ni a quin barri viure, llevat que tinguem una quantitat important de diners i -una cosa molt més determinant- no depenguem d’un sou per compte d’altri, d’una nòmina. Ens obliguen a acudir a les administracions que ens corresponen per zona, a suportar les males olors i les penúries del barri que ens correspon per nivell d’ingressos, però ens han convençut que l’elecció de centre educatiu és l’acte libèrrim que no se li pot negar a cap ciutadà o ciutadana. Llavors, per què hauríem de triar escola? Que potser no és funció de les administracions certificar que tot centre, qualsevol centre, compleix els requisits per acollir els nostres fills i donar-los la formació que s’espera? No està a la seva mà verificar que tots estan dotats de personal qualificat i que compten amb els millors mitjans? L’escola, l’institut del meu barri, han de ser tan excel·lents com els millors, per què, aleshores, s’hi introdueix un hiat d’incertesa i es diu que aquí, en aquest tràngol, el ciutadà sensibilitzat amb l’educació ha d’exercir amb valentia i triar? Escollir què, si tots són de confiança? O és que la mateixa administració està insinuant que certs centres, certs barris -oh!- són fiables, però en un rang menor? Que són públics, que compten amb la certificació del nostre estat democràtic, europeu i del primer món, però que millor que t’ho pensis. I és aleshores quan aquest moment de calma que ens ha desfermat un torrent de preguntes culmina amb una altra, i que més o menys va així: que potser ens estan dient que el dilema d’escollir escola és, en definitiva, el mateix que en qualsevol altre aspecte del sistema capitalista, és a dir, un assumpte d’escollir, però pagant?

Amb el problema plantejat així, tot sembla delatar l’Estat com a executor d’una economia de l’ensenyament que mira cap a altres interessos. Interessos del país, és clar, però interessos que no són els nostres, que som del país sense diners. En aquesta línia interpretativa podem llegir ara a què es referien quan ens van dir que els ciutadans podrien escollir centres educatius. I que, des d’aquell mateix instant, s’obria la veda perquè els centres educatius es posessin a competir entre ells. Competir, amb quina finalitat?, i jugar les cartes contra qui? Aquesta era la part s’havia explicitat al principi, la que deixava en el subtext el detall que l’escola pública passaria a cotitzar en un mercat salvatge -tot mercat és salvatge, en alguna mesura-, el nou mercat de l’ensenyament. Quina altra manera millor per buidar allò públic que arrencar-lo de les seves regles de servei i oferir-lo al mercat, amb totes les seves arts d’especulació i lluita salvatge pel benefici? Es va tractar d’una idea particularment brillant, quan els qui vivíem sota anestèsia, confiats que els nostres gestors del públic vetllaven pel públic, desconeixíem categories com crisis de reputació, fluctuacions de mercat, publicitat enganyosa, OPAs hostils. Ens van dir que calia adaptar-se als temps i que això implicava començar a competir entre nosaltres. Ens va semblar estrany. No ho vam entendre, aleshores, i tot perquè s’havia quedat sense explicitar la major, que el dilema que se li proposaria d’ara endavant a una família, a qualsevol ciutadà amb fills era el propi del bon capitalisme: un simple decidir entre comprar o no comprar. I aquí sorgia el que ja havien posat en circulació les escoles privades perquè compressis llurs matrícules: una bona dosi de propaganda.

Dècades de degradació de l’ensenyament públic, alhora que se silenciaven les alarmes que donaven professores i professors, no podien ser conseqüència només de la incúria. Hi havia, malgrat que no ho sabéssim, una finalitat -crematística-, i l’enorme i creixent mercat de l’ensenyament ha sabut aprofitar-se molt bé del descrèdit que, suposadament, s’havia anat guanyat l’ensenyament públic. Amb el temps, una propaganda subtil i de vegades camuflada com a periodisme s’ha anat expandint –recordeu alguna cosa similar amb les notícies d’okupes?- fins a consolidar a l’imaginari col·lectiu la idea de centres públics violents, o mal gestionats, o poblats per una fauna espantosa de professors embrutits i alumnes fora de control.

El pitjor de cada casa s’ha fet fort en aquests espais de pobres que són les escoles i els instituts públics. A ningú que tingui uns euros disponibles i una consciència elevada se li podrà acudir d’ara endavant que la seva filla, el seu fill, hagin de barrejar-se en un centre educatiu on tot s’ha degradat i és pudent. A ningú, volem dir, tan incaut que no percebi l’operació colossal de propaganda que s’ha desfermat en les últimes tres dècades contra l’escola pública. Perquè el cert, el que és autènticament cert i verificable és que l’escola pública continua sent la millor opció, la més sana. Negar el que és evident ha estat només possible amb la propaganda, que per això es va dissenyar i implantar. Per negar la realitat, perquè el sentit comú i la veritat no s’imposin sobre la superstició. Perquè allò evident quedi sempre ocult sota una capa lluminosa de veritat impostada.

Un feed accelerat de notícies mentre escric aquest article: creixen els canvis de centre a meitat de curs; la causa és el bullying, sobretot. Les notícies de bullying tolerat o minimitzat a escoles privades són d’escàndol, però no se’n donen xifres. Una altra notícia parla del que anomenen NESE B -Necessitats Educatives especials per raons econòmiques-. L’estadística apunta als qui són enviats a la concertada religiosa, amb ajudes incloses, però que, ni així s’hi poden mantenir. Enviats allà amb diners públics, es troben que el centre els segueix demanant més col·laboracions, i és clar, són famílies que no poden. El sistema d’excel·lència les convida amorosament a abandonar el centre.

Avui ha vingut a casa un nou amic de la classe del meu fill. Ell i la seva família porten uns mesos a Espanya, són peruans, de classe mitjana-alta. Al principi s’havien deixat arrossegar per la propaganda i havien matriculat els fills en un centre privat-concertat. Als poc mesos va esclatar un cas de bullying contra el noi, i la crua realitat va desplaçar la propaganda: el centre va decidir no actuar alhora que la resta de pares li treien importància al cas. Eren coses de criatures i ja està. El fill és ara company del meu fill en un centre públic i sembla feliç. La germana gran continua en el centre privat. I religiós. En el viatge d’estudis d’aquest any els van alliçonar per tal que les borratxeres i altres incidents esdevinguts durant el viatge fossin silenciats: el que passa a Suïssa es queda a Suïssa, era la consigna.

Parlo aquell mateix dia amb la meva neboda, professora de primària en un centre privat d’ensenyament en alemany. Ha patit mobbing, o com se li vulgui dir al que sempre ha estat assetjament laboral. Com es tracta de la privada, els problemes del centre han de quedar al centre. Als pares se’ls explica la desavinença entre ella i l’equip directiu com a conflicte motivat per la manca d’experiència. Es tracta d’una professora molt jove -però antiga alumna del col·legi, per cert, i titulada amb les màximes qualificacions-, i el discurs es va trufant amb abundants difamacions que busquen desacreditar la professora. La transparència no s’avé amb la propaganda. La meva neboda acaba de posar una querella contra el centre. L’advocat i el psicòleg se’ls pagarà de la seva butxaca, és clar, però ha decidit que el seu prestigi està per sobre de tot. Aquest assetjament al talent no apareix a la propaganda d’aquesta escola, ni a cap de la privada. Allí els centres són sempre modèlics, i els professors, individus dòcils que responen bé si se’ls fa esclatar el fuet.

En un altre article que tinc a mà un grup de nou professionals de La Vanguardia signen un document la tesi del qual és que l’ensenyament privat cristià -hi insisteixen molt- es caracteritza per uns valors superiors. Es dóna per descomptat que a la pública, on s’atén tota la ciutadania sense excepció, sigui de la classe que sigui, i siguin quines siguin les seves circumstàncies, no regeixen conceptes com a valors o excel·lència. Ningú sembla reparar que es dóna atenció igual a alumnes bons, alumnes difícils, alumnes voluntariosos, que surten de centres de menors, o viuen en cases d’acollida, perquè tot es mereixen una, o cent, oportunitats. Per això hi ha una cosa que s’anomena sistema educatiu públic. Però no, a la propaganda, la privada aixeca un món paral·lel on aquesta gent amb problemes no hi serà admesa, perquè no s’avenen als seus valors. En matisos de valors i excel·lència no hi entra, sens dubte, la propaganda.

Trobo encara una notícia més -insisteixo que són totes d’aquests dies-. Podria semblar una més de tantes anècdotes, però hi trobo detalls del que sembla ser una manera d’actuació tipus de les privades i privades concertades quan està en joc el seu valor de mercat. Els fets són aquests: un grup de nens es masturba i agredeix sexualment un company de classe durant un viatge a unes olimpíades a Màlaga. Es tracta d’alumnes d’un centre d’un barri acomodat, a l’Eixample valencià, un dels de renda més alta. Els fets van passar el 2023, però la notícia d’avui diu que la investigació ha conclòs amb un sol alumne imputat. Hi ha més dades a la notícia, com ara que l’alumne víctima havia rebut prèviament altres agressions, i amenaces perquè no denunciés. El relat és esgarrifós, però és que a més ha passat en un centre dels que porten a gala treballar en valors. Últimament els prohoms valencians usen molt aquesta paraula; serà perquè valors rima amb pebrots. El noi que va patir els abusos va passar 35 dies hospitalitzat a La Fe, però el centre privat no es podia permetre el luxe de posar-se de part seva i obrir una crisi de reputació a la seva marca.

En aquest núvol de dilemes sobrevinguts, a l’escola n’hi queda encara un, si més no, que sí que crec pertinent. És el dilema entre el silenci que li ha estat habitual i la publicitat –la necessitat de fer públic tot allò que fa. Diàriament, i en la humilitat de l’aula, es viuen històries lluminoses la resplendor de les quals no arriba fora, i que s’haurien de saber. Els centres educatius participen en projectes diversos, de ciència, de periodisme, de recuperació del llegat històric, de sensibilització ecològica, de teatre, de STEAM, de servei a la comunitat i una infinitat d’aspectes que fan més gran el capital simbòlic d’un centre, i és urgent donar-los a conèixer. Molts porten les nostres escoles i instituts a àmbits internacionals, en forma de trobades en línia, o amb viatges a l’estranger en què ningú no es quedarà mai fora per limitacions econòmiques.

I tot això cal que es expliqui, perquè cal contrarestar la propaganda hostil fent públic amb orgull el treball diari de les nostres escoles i instituts públics. Però no només això; també perquè cada centre educatiu públic s’ha de bolcar al barri, a la ciutat a què es deu, i això requereix un retorn en forma de notícia. Fer públic, en el nostre cas, consisteix a tornar allò públic a l’àmbit públic per mitjà d’un relat. Com en tants altres aspectes que darrerament es troben sota sospita, la publicitat també ha de tornar a estar en mans públiques.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons