Tot recordant Jordi Joan

Retrat del marí espanyol Jorge Juan i Santacilia (1713-1773), que també va ser cavaller de l’Orde de Malta. / Wikipedia

Llicència Creative Commons

Xavier Massó

Nascut el 5 de gener de 1713 a Novelda (Alacant), Jordi Joan i Santacília –més conegut pel seu nom en castellà: Jorge Juan– va ser un humanista, científic, marí, enginyer naval, espia i amb tota probabilitat un dels exemplars més complets que va donar l’incipient pas per Espanya de l’esperit il·lustrat del segle XVIII. Va participar en el mesurament la longitud del meridià terrestre, demostrant que la Terra estava aplatada pels pols.

Orfe de pare als tres anys, va ser educat al col·legi dels jesuïtes a Alacant sota la tutoria del seu oncle, membre de l’ordre. Va ingressar a l’Acadèmia de Guardamarines de Cadis el 1727, adquirint fama d’alumne avantatjat per la seva extraordinària habilitat en matemàtiques, raó per la qual els seus companys li van posar el renom d’Euclides.

Va tenir una destacada participació a la Missió Geodèsica Hispano-Francesa (1735-1744), organitzada per França per tal de mesurar l’arc de meridià a la zona de l’equador. Es tractava de determinar si l’esfera terrestre estava elongada pels pols, com sostenia Cassini, o aplatada, com es desprenia de la llei de gravitació universal de Newton i semblaven corroborar els experiments amb pèndols, tal i com defensaven Halley i Huygens. Això requeria la realització de mesures de l’arc de meridià a diferents latituds.

La participació espanyola va correspondre, sorprenentment a dos científics extraordinàriament joves i competents, Jordi Joan, de 21 anys, com a matemàtic, i Antonio Ulloa, de 19 anys, com a naturalista. Eren tan joves que, de fet, encara no tenien cap graduació militar, raó per la qual es va acordar nomenar-los tinents de navili. El centre d’operacions que se’ls va assignar va ser Quito, a l’Equador, des d’on van fer diverses triangulacions que comprenien des de planes fins a cims de 5.000m d’altitud. L’expedició va passar per grans dificultats i interrupcions degut a l’esclat de la guerra amb Anglaterra. Joan va establir com a valor del grau de meridià a l’Equador 56.767,788 toeses -uns 110,6 km-. El seu càlcul va ser el és precís de tota l’expedició i no solament va provar que la Terra estava aplatada pels pols, sinó que també va servir per a instituir, cinquanta anys després, el metre com a unitat de mesura del sistema mètric decimal, definiy com una deumilionèsima part del quadrant de meridià terrestre.

El viatge de retorn a Espanya no va ser fàcil en haver-hi situació de guerra amb Anglaterra, que dominava els mars. Per raons de seguretat, Joan i Ulloa van viatjar per separat. Joan va arribar a Brest (França) el 31 d’octubre del 1745. D’allí es va dirigir a París per intercanviar impressions amb els erudits francesos. Ulloa va ser capturat pels anglesos, raó per la qual va haver de destruir tots els seus documents, i va romandre presoner un temps a Anglaterra.

En arribar a Espanya, ja sota el regnat de Ferran VI, va conèixer el Marqués de la Ensenada, que hi va veure l’home idoni per a reformar la vetusta armada espanyola. Va ser enviat a Londres com a espia amb l’objectiu de conèixer les tècniques de construcció naval angleses. Es va fer passar per un tal “Mister Josues” amb gran èxit. No només es va relacionar amb el primer ministre John Russell, sinó que també va ser nomenat membre de la Royal Society –com també ho va ser, per cert, Ulloa–. Se les va arreglar per conèixer els avenços anglesos i va contractar experts perquè anessin a treballar a Espanya aplicant les noves tècniques.

No només va copiar els dissenys anglesos, sinó que els va millorar. Divuit mesos després, el primer ministre anglès va ordenar la seva detenció per espionatge i va haver de fugir a corre-cuita. Novament a Espanya, va implantar el seu sistema a les drassanes de Cadis, El Ferrol, Cartagena i l’Havana, aplicant a més un mètode de divisió del treball segons el criteri d’especialitat. Al Ferrol va participar amb l’enginyer naval català Francisco Llobet, en la planificació de l’arsenal i del barri de la Magdalena.

Les seves millores van ser de tal envergadura que els anglesos li van tornar la visita i van aconseguir fer-se amb les millores que Joan havia introduït en els seus propis models. A més d’assegurar-se que Espanya no els apliqués. La caiguda en desgràcia del marquès de l’Ensenada -promoguda per les intrigues de l’ambaixador britànic, Benjamin Keene-, va comportar la liquidació del projecte i l’adopció del model de construcció naval francès, clarament inferior.

Jordi Joan va prosseguir amb la seva activitat científica. Va fundar a Cadis l’Assemblea Amistosa Literària, que es reunia per discutir temes d’interès, en què van participar erudits com Louis Godin, José Infante, Francisco Canivell, José Nájera, Pedro Virgili, José Carbonell… en el que va pretendre ser l’embrió d’una futura Acadèmia de les Ciències espanyola, que no va fructificar. També va ser fundador de l’observatori astronòmic de Madrid i ambaixador al Marroc durant un temps. Sempre i en totes les activitats que va dur a terme, va destacar per la seva extrema competència i lúcid criteri.

Jordi Joan i Santalícia va morir a Madrid, el 21 de juliol de 1773, als 60 anys, com a conseqüència d’un còlic biliós.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons