Terres rares al poder

Espanya en té alguns dipòsits, però són marginals i amb oposició ambiental

Llicència Creative Commons

David Rabadà

Les guerres mai no són ni casuals ni gratuïtes. El trio Trump, Putin i Zelensky a la guerra a Ucraïna no és un triangle amorós, sinó d’interessos; alguna raó? Doncs la mineria de les terres rares. Des de fa unes dècades les terres rares han esdevingut elements de gran interès econòmic geopolític. La seva història comença amb Johan Gadolin, que el 1794 va analitzar químicament un mineral de Ytterby i va descobrir-hi una nova “terra” desconeguda. Tot i que Gadolin no va aïllar aquest element pur, les seves anàlisis van obrir-ne el camí. Després, el 1880, el químic suís Jean Charles Galissard de Marignac va identificar noves línies espectrals que va poder detallar el gadolini com una terra rara. Però no va ser fins al final de la Segona Guerra Mundial que es van assolir les tecnologies suficients per al destil·lat d’aquestes terres rares. En això l’anomenat Projecte Manhattan va assolir els avenços científics en el refinament i separació de l’urani per a la bomba atòmica, incloent així les terres rares. El químic Frank Spedding va desenvolupar mètodes d’intercanvi iònic per separar i purificar terres rares usant resines. Però què són les terres rares? Per què tenen tanta importància geoestratègica?

El terme “terres rares” designa un grup de 17 elements químics molt pesants, la majoria dels quals se situa al final de la taula periòdica, principalment els lantànids, juntament amb l’escandi i l’itri. Es classifiquen en dos grups, les terres rares lleugeres (LREE) i les pesants (HREE). Les terres rares lleugeres com el lantà, el praseodimi o el neodimi són més abundants i relativament fàcils d’extreure. En canvi, les terres rares pesants com el disprosi, el terbi o el luteci són més escasses, costoses i crítiques. Per exemple, el terbi i el disprosi són els més cars en ser escassos i demandats. Les terres rares estan a un cost d’entre els 60 i els 750 dòlars per quilo. A això cal afegir que les terres rares denses són les més difícils i costoses d’extreure en ser la seva mineria d’alta toxicitat i contaminació perquè s’utilitzen elements àcids i radioactius en el seu refinat. Afegim-hi també que la demanda internacional de terres rares puja i puja provocant el mateix efecte en els seus preus. I és que la importància de les terres rares rau en la necessitat de la seva presència a gairebé tots els enginys moderns.

Les terres rares lleugeres són vitals en la fabricació de vehicles elèctrics, aerogeneradors, pantalles tàctils, il·luminació de baix consum, bateries elèctriques i altres dispositius. Les pesants estan associades al rendiment tèrmic i magnètic en condicions extremes, és a dir en xips, discos durs, drons i fins i tot míssils militars. En fi, que sense terres rares oblidem-nos de la tan anhelada transició verda, de l’ecologisme i de la tecnologia punta que pretén reduir els hidrocarburs a favor d’altres energies més “netes” per desplaçar els motors tèrmics basats en hidrocarburs, per altres d’elèctrics sense tantes emissions de CO₂. En tot això, tinguem-ho ben clar, les terres rares s’esdevenen essencials en bateries, energia eòlica, solar i altres solucions alternatives al petroli, gas i nuclears.

Les terres rares són fonamentals en tot això i la Xina les posseeix en monopoli. La Xina, fa menys de dues dècades, va ser la primera a adonar-se seriosament de la importància mundial de les terres rares avançant-se a Occident en el seu control, explotació i refinat. Avui dia, la Xina té el monopoli d’aquests recursos i de la seva posició geoestratègica. Això, i tard, ha impulsat que els Estats Units, Europa, Austràlia i l’Índia diversifiquin i desenvolupin capacitats pròpies per a l’extracció i el refinament de les terres rares. De tota manera, la Xina segueixen sent el líder mundial en mineria i obtenció de terres rares. Aquest país domina amb gran amplitud el mercat global dels minerals. El 2023 va obtenir més del 69% de la producció mundial d’òxids de terres rares, i controla prop del 90% del refinament global. Fonts més recents estimen que la Xina processa entre el 90–95% del total. Aquest domini es basa en costos laborals baixos, inversions estatals massives, i regulacions ambientals laxes, cosa que li ha permès vendre en un rang de preus més competitiu i desplaçar competidors occidentals. Però, a més, la Xina, per evitar crítiques ambientals i polítiques, explota recursos dels seus veïns, com Myanmar.

I què pinta en tot això el trio Trump, Putin i Zelensky amb la guerra a Ucraïna? Doncs que hi ha terres rares. Es comprèn llavors la guerra entre Putin i Ucraïna,  en territoris de la qual, ocupats pels russos, hi ha dipòsits de terres rares i liti, això sí, sota dades geològiques antiquades, manca d’infraestructura i costos alts per a la seva explotació. També es comprèn que Trump pacti amb Ucraïna per l’explotació de les seves terres rares atès que els Estats Units, conscients del domini xinès, busquen terres rares on sigui i intentin controlar Alaska, Ucraïna, Groenlàndia, l’Antàrtida i l’Àrtic, llocs on les terres rares seran uns recursos d’inversió segura. Potser sigui per això i amb aquest objectiu que Trump desitja l’annexió de Groenlàndia.

I aquí cal rebatre les veus d’optimistes que prediquen que a Espanya hi ha grans dipòsits detectats, però que els ibèrics no s’adormin: les nostres reserves són escasses, disperses i no excepcionals. Les tenim a Campo de Montiel (Castella-La Manxa, Matamulas), a Serra de Galiñeiro (Galícia), Almeria i Fuerteventura, en aquest darrer cas amb indicis interessants, tot i que sota una forta oposició ambiental i escassa explotació activa. En fi, a Espanya hi ha poca mineria i de complicada enginyeria. Tot i això, és veritat que la UE promou l’explotació d’elements estratègics com wolframi, estany i tàntal, però aquests no són terres rares sinó minerals crítics. Val a dir que, al nord d’Euràsia i Amèrica, a les zones de l’Àrtic, Groenlàndia, Noruega i Suècia hi ha terres rares lligades a sediments alcalins. Però tot això no podrà competir amb el monopoli xinès i fa comprensible el que pretenen els nipons. Davant de tota aquesta lluita geopolítica mundial per les terres rares s’entén que el Japó estigui projectant quelcom caríssim: explotar terres rares a més de 2000 metres de profunditat sota el mar. Diuen haver-hi computat uns 500 anys de reserves útils de terres rares per a tot el planeta. I no, no és ciència ficció, és ficció científica.

Els nipons estan impulsant un projecte car i ambiciós de mineria al fons del mar a prop de Minamitorishima. Allí han trobat gran quantitat de fang ric en terres rares. S’estima que cada tona de fang conté fins a 0,66% d’òxids de terres rares amb reserves potencials de 16 milions de tones. I encara que es tracti d’un bé molt cobejat, xoca amb una forta oposició ambiental pels possibles danys a l’ecosistema marí davant d’una demanda creixent a terres rares a nivell internacional. Posem, per exemple, que del 2015 al 2023 ja es va duplicar la demanda i s’espera que es torni a duplicar del 2023 al 2050, i tot això malgrat que les seves reserves globals es prevegin baixes a finals del segle XXI i que el reciclatge de les terres rares als nostres abocadors sigui insuficient. Posem, per exemple, que desitgem convertir tota la flota de cotxes de Gran Bretanya a cotxes elèctrics, és a dir uns 31 milions de vehicles; hauríem de necessitar 7200 tones de neodimi, cosa que equival a tota la producció mundial d’aquest element en un any. I en tot cas, si tots els cotxes del món, uns 1400 milions, haguessin de ser elèctrics, caldrien tantes terres rares que serien inassolibles a nivell de tota la nostra escorça terrestre. N’hi ha que prediquen que si reciclem els nostres abocadors aconseguirem obtenir les terres rares necessàries, però aquesta idea és errònia atès que de les nostres deixalles potser en podem obtenir de mitjana uns 6,7 grams de terres rares per quilo de residu tecnològic, però una mina de la Xina ja obté 60 grams per quilo de roca, és a dir, deu vegades més. Un altre exemple seria Espanya, on tenim uns 300.000 cotxes elèctrics i s’espera que el 2050 en siguin 5 milions. Per tant, si aconseguíssim reciclar els 300.000 cotxes vigents, cosa impossible, no donaria pas per fabricar els 5 milions de cotxes estimats

Amb tot això, podem concloure que el control de les terres rares s’ha convertit en un eix de conflictes global. La Xina lidera amb ampli marge la seva producció i refinament, cosa que ha desencadenat esforços internacionals per no dependre’n en tecnologies netes, defensa i electrònica. Espanya té certs dipòsits, però són marginals, dispersos i amb oposició ambiental. A nivell global, la rivalitat geopolítica al voltant d’aquests elements continuarà creixent, però el món continuarà tremolant. Hi ha qui diu que hauríem de viatjar més per la Xina oblidant la seva dictadura per a, si no faltem el respecte als seus governants, seguir viatjant per la seva «dictablanda». Les seves terres rares estan involucrades en tots els nostres interessos.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons