Stefan Zweig a Moscou

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Stefan Zweig va ser convidat a la Unió Soviètica el setembre de 1928, per participar en els actes commemoratius del centenari del naixement de Lev Tolstoi. Hi va romandre dues setmanes i va escriure un llibre molt admiratiu. El que més li va agradar va ser l’ambient cultural que va percebre a tots els racons del país. Sense circumloquis, en el preludi del seu quadern de notes, Zweig escrivia: “Unes línies a corre-cuita. Avui he estat al Museu Dostoievski, el magnífic museu històric, he intervingut en l’obertura de la Casa de Tolstoi (el meu llibre sobre Tolstoi es ven a totes les cantonades per 25 copecs i els venedors ambulants l’anuncien com ‘L’Hora’). Per la tarda he estat a casa de Boris Pilniak on hi havia molta gent russa; després he anat als antiquaris i m’he passejat amb cotxe pels carrers. A última hora he anat a l’òpera a escoltar Eugen Oneguin i ara, a les dotze, me’n vaig cap a Tula; hi arribaré demà dimecres a les sis. Després sortiré cap a Iasnaia Poliana, i a la nit novament tornaré al vagó llit per a la tornada”.

Zweig no va parar de moure’s: per al seu primer dijous a terra russa tenia programades deu visites i quatre museus. Entre aquestes recepcions hi havia la de Gorki, que fins als anys trenta va exercir com una mena d’ambaixador per a tots els escriptors cèlebres que convidava el govern. Per diumenge, viatge a Leningrad, convidat pel seu editor. Com no estimar ciutats on es crida el nom del teu llibre per les cantonades i on ets tractat amb la màxima consideració! Però el secret d’aquest èxit es podria trobar en el moment just en què va arribar l’escriptor a Moscou: el 1928 encara eren molt visibles els beneficis de la Nova Política Econòmica dissenyada per Lenin, a Anatoli Lunatxarski encara li quedava un any al capdavant del Ministeri d’Educació i Cultura, i justament el 1928 va ser derrotat Trotski per les astúcies de Stalin. El 1928 encara ningú es podia imaginar el que havia d’arribar, sobretot a partir del 1934, quan Kirov va ser assassinat. Per exemple, Boris Pilniak, a qui Andreu Nin va traduir el 1931, seria assassinat el 1938, en el pitjor moment de les purgues estalinistes.

La gestió aperturista i liberal de Lunatxarski, que va permetre l’eclosió de les Avantguardes russes i el seu brillant cartellisme, tot i que el ministre hagués purgat milers de docents, quedaria diluïda i oblidada la dècada següent, dècada en què els poetes se suïcidaven mentre altres escriptors suplicaven pa i clemència al líder suprem. Tot el que va veure Zweig, d’alguna manera, estava a punt de desaparèixer. Ell era conscient que visitar Rússia era un acte d’exotisme romàntic per als qui s’avorrien a la vella Europa: “Quin altre viatge es pot fer avui que sigui més interessant i fascinant, més enriquidor i apassionant, que una visita a Rússia?” Mentre Europa i en especial les seves grans capitals pateixen una transformació igualitària, per la qual cada vegada es van assemblant més entre elles, Rússia té una vida a part i sense parió. Així, no només les coses materials sedueixen la nostra mirada, el nostre sentit estètic –contínuament sorprès per la profunditat arquitectònica i la renovada força popular-; les coses de l’esperit també tenen aquí formes diferents, mentre van deixant enrere un passat propi per projectar-se cap a un futur igualment únic”.

El que valora més és que s’hagin obert totes les galeries d’art, i que la població obrera tingui fàcil accés als grans museus. D’entre els qual en destaca la Galeria Tretiakov, en la qual pot admirar tants quadres de Van Gogh, Manet, Courbet i Gauguin com a la mateixa París. “Per fer una ullada ràpida als quaranta o cinquanta museus de Moscou es necessitarien setmanes o potser mesos; hom no es pot imaginar els inapreciables i fabulosos tresors que s’hi acumulen. La idea marxista que tot és de tots té en l’àmbit de l’art concloent manifestació”. Camperols, soldats, nombrosos grups de nens omplen aquestes sales gràcies a un concepte visionari i democràtic de la gestió cultural.

A Leningrad, la tònica és la mateixa: “I aquí, en aquesta cambra de l’Hermitage, en aquest espai principesc, més que imperial, en aquest palau dels tsars, en aquesta ciutat construïda gràcies a inenarrables riqueses i insensates prodigalitats, es comprèn aquesta tensió, inconcebible per als altres esperits europeus, que va haver d’existir entre aquests dos móns separats l’un de l’altre:  el de dalt i el de baix, el del malbaratament absurd i sacríleg i el de la insondable pobresa i l’infern de gana que van conèixer els pagesos”. Una distància social tan absoluta que només va poder ser remeiada per un esclat violent. Ja cap al final del llibre, a propòsit de Tolstoi, Zweig torna a les cavil·lacions socials, per preguntar-se com va ser possible que un campió del llibertarisme cristià, un pacifista d’una peça, pogués convertir-se en paladí d’una revolució clarament estatalista i vertical, basada en l’extensió del progrés industrial. I va filar molt prim Zweig quan va escriure que les idees de Tolstoi podrien haver inspirat molt més un líder tipus Ghandi que Stalin o Lenin. Per Tolstoi l’Estat era Satanàs, i la seva idea de la revolució era molt més espiritual que l’empenta bolxevic.

Tanmateix, Zweig es va deixar impregnar de l’optimisme oficial, i és relativament comprensiu amb els èxits revolucionaris, però sense el dogmatisme característic dels anys trenta, quan es van polaritzar les societats i els intel·lectuals entre feixisme i comunisme. Zweig va intentar desmentir els que dibuixaven una Unió Soviètica militaritzada i despietada. A la frontera de Negoreloye, que avui pertany a Bielorússia, anota: “Tampoc aconsegueixo veure aquests guàrdies rojos, descrits per molts dels meus predecessors en aquest viatge com a pintorescos fradiavolescos, implacables i armats fins a les dents. Aquí només veig un parell d’agents, d’aspecte tranquil i sense cap armament”. Això no obstant, alguna cosa es va haver de torçar en dos anys, perquè a Andreu Nin, traslladat a Estònia per la GPU el 1930, el van advertir que podia ser abatut per franctiradors si iniciava a peu i sense protecció el pas de la terra de ningú. O potser és que Zweig no es va fixar prou, o que la vigilància era summament discreta… O bé el nostre escriptor recordava massa bé l’ambient europeu entre el 1914 i el 1920, i aquella frontera russa li semblava molt més amable i liberal: “Dues o tres línies fèrries uneixen Rússia amb el nostre món europeu, i cadascuna d’elles té un ritme tènue i tímid. Recordo els passos de frontera durant la guerra, quan només un grapat de persones, escollides degudament, creuava les línies invisibles entre els Estats”.

Els carrers de Moscou els va trobar abarrotats. Pel que fa a les notes negatives, més records de la trista postguerra: “Nogensmenys, malgrat aquesta vitalitat, hi ha en aquest carrer una cosa que està com a apagada. Són les cases, els edificis, que tenen quelcom de tenebrós i ombrívol. Les cases que s’alcen al costat d’aquest fantàstic tràfec són totes velles i escrostonades, talment com ancians lleganyosos. En veure-les, un pensa a la Viena de 1919.”

“Els portals són foscos i dubitatius”, sentencia el viatger. Els articles de Zweig sobre el seu periple rus van ser publicats al Neue Freie Presse de Viena entre el 21 d’octubre i el 6 de novembre de 1928, justament un any després que Walter Benjamin acabés el seu Diari de Moscou.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons