Sota la síndrome del bridge

Imatge creada per IA

Llicència Creative Commons

Xavier Massó

Que el bridge sigui un joc de rics no implica que qualsevol que hi jugui hagi de ser ric. En lògica seria un sil·logisme mal construït: “Els rics juguen al bridge, Sòcrates juga al bridge, llavors, Sòcrates és ric”. Igualment, associar ambdues nocions –jugar al bridge i ser ric– com si es tractés d’una relació biunívoca significa no discriminar conceptualment entre allò cultural i allò social: una mena de pensament màgic.

Vist així és prou palès, però no sempre l’error es manifesta tan clarament en els nostres raonaments. En educació, per exemple, no és el mateix analitzar i valorar des de la perspectiva acadèmica que des de la perspectiva social. Un sistema educatiu pot ser acadèmicament exitós i alhora socialment abjecte; o pot ser socialment exitós, si més no en el sentit d’haver universalitzat l’escolarització, i un autèntic frau acadèmic. Si no discernim entre ambdues esferes, el que ens sorgirà inevitablement serà un autèntic caos conceptual, un garbuix sincrètic com el de la nit en què tots els gats són negres. I, ja posats, «si hi ha maror, peix en abundor i profit de pescador».

I, la veritat, és desencoratjador constatar com en el «debat» educatiu –sovint més aviat batussa- s’eludeix una vegada i una altra entrar en matèria i es persisteix contumaçment en aquesta indistinció, cosa que propicia l’emergència d’un camp abonat per a malentesos, fal·làcies i paralogismes que, a més de demagògicament utilitzats, són d’efectes devastadors per al sistema educatiu i per a la societat.

La pràctica totalitat dels informes internacionals coincideixen que s’ha produït a Espanya una caiguda més que notable dels nivells acadèmics d’un temps ençà, de manera que ens estem movent en un present continu sempre «pitjor que ahir, però millor que demà», sense que ara com ara se n’albiri solució de continuïtat. El nivell de coneixements i competències dels estudiants és actualment inferior al de les promocions anteriors, amb una sostinguda tendència perfectament detectable. La comprensió lectora dels universitaris espanyols ha baixat 10 punts en una dècada -la dels universitaris!- i estan no només per sota de la mitjana de l’OCDE, sinó també dels estudiants de batxillerat de països com Suècia, Finlàndia o Japó… Això no és alarmisme tendenciós, sinó evidències basades en les dades aportades per aquests informes, que alhora coincideixen amb la percepció generalitzada entre els docents i cada cop més amplis sectors de la societat.

Davant d’aquest bany de realitat, la rèplica oficialista ad usum posa l’èmfasi en el fet que abans -amb independència de quan va ser aquest «abans»- els percentatges d’escolarització eren molt menors. Així doncs, és normal que ara, amb el 100% de la població escolaritzada, la nota mitjana hagi baixat, perquè «abans» els resultats eren només els d’una minoria (econòmicament) privilegiada.

Tant és que parlem de les proves PIAAC–per trams generacionals de 10 anys amb la totalitat de la població de més de 16 anys com a univers de mostra-, o de proves igualment estandarditzades a una determinada edat i curs cada cert interval regular de temps –PISA, PIRLS, TIMSS…-, la cantarella és sempre la mateixa. Encara que faci ja 40 anys que l’escolarització sigui a la pràctica universal i la tendència es mantingui… No estem dient pas que allò social no tingui res a veure amb aquesta realitat educativa deteriorada, però si que ens hem instal·lat en una mena de resignada fatalitat assumida des d’un esbiaixat imperatiu moral que es dóna per satisfet amb l’escolarització universal –l’aparent èxit social- sense contemplar el seu vessant acadèmic, o donant-lo per amortitzat, ni com la bretxa acadèmica creixent afecta socialment. Amb estar escolaritzat, n’hi ha prou per a graduar. Cal deduir-ne, doncs, que l’important no és aprendre, sinó estar escolaritzat. I sí, és condició necessària, però no suficient.

Però, a veure, si establim comparacions, i aquesta és, mirem-nos-ho com vulguem, la finalitat de les proves suara esmentades, hi ha tota una sèrie de coses que cal tenir prèviament molt clares. La discriminació conceptual n’és una. Hem de saber de què estem parlant i què estem comparant exactament. Parlem de la salut acadèmica del sistema educatiu o de l’abast social de l’escolarització? I, és clar, què hi entenem en cada cas.

És evident que no és el mateix, ni acadèmicament ni socialment, un sistema educatiu amb un percentatge del 50% d’escolarització als 16 anys i amb una nota mitjana de 7, que un altre amb el 99,99% i una nota mitjana de 4. Tampoc els seus respectius resultats s’haurien de llegir unívocament sense més ni més. No es poden coure a la mateixa cassola una llagosta i un entrecot. Bé, poder sí que es pot, però aleshores que ningú es sorprengui de la qualitat d’una aital perolada.

D’un sistema educatiu com el primer diríem que és acadèmicament un model d’èxit, però un fracàs social per restrictiu i, al capdavall, una agressió de classe. A la inversa en el cas del segon, tindríem un fiasco acadèmic, però un èxit pel que fa a l’abast social de l’escolarització. Tot i que només formalment: té, sí, tota la població en edat escolar al sistema, però no se sap tampoc exactament per què. Una farsa acadèmica. O si ho preferim, un placebo.

Sembla clar que cal fer alguna cosa, però també que no serà el mateix en un cas que en l’altre: llurs respectius problemes i deficiències són de naturalesa diferent. En el primer cas, almenys des d’una posició democràtica, es tracta d’emprendre l’extensió d’aquest model educatiu a tota la població, ben entès que sense rebaixes ni sopars de duro. En el segon, també sembla molt clar: posar la socialment reeixida estructura escolar a complir la funció acadèmica que li correspon: ensenyar. Ni restriccions socials, ni enganys acadèmics edulcorats.

Aquest va ser, per exemple, el model de la II República espanyola, estendre l’escolarització per portar la cultura, fins aleshores només a l’abast dels rics, a tota la població. En l’àmbit acadèmic no va canviar pràcticament res. Amb les seves virtuts i els seus defectes, si no ho va aconseguir va ser per raons sobradament conegudes. I va ser també, igualment amb les seves llums i ombres, el model de la LGE de 1970. Es miri com es miri i ideologies al marge. La LOGSE del 1990 va ser la voladura controlada d’aquell model. Controlada pels que controlaven, es clar. Des d’aleshores, d’oca a oca i tiro perquè em toca. Convençuts que ens estan ensenyant a jugar al bridge.

I el que no és de rebut és el groller argument de l’escolarització universal com a explicació de la caiguda acadèmica. I no ho és perquè, acadèmicament parlant, que l’èxit o el fracàs anés a seguir pautes diferents en els resultats, a pitjor, amb el 100% de la població escolaritzada que amb el 50%, és pensar que els pobres són més babaus que els rics: un darwinisme social aberrant i profundament reaccionari, especialment en la seva hodierna versió de fingida benevolència compassiva. A més d’haver estat reiteradament desmentit per la pràctica.

L’antiga URSS era la gran potència dels escacs per excel·lència… perquè tenia ella sola més jugadors federats que tota la resta del món junt. La qualitat sorgeix de la quantitat. La resta són falòrnies. Ara bé, aquesta qualitat no emergeix del no-res, cal impartir-la: cal crear «escola»; altrament no sorgirà de cap quantitat, o només excepcionalment d’alguna individualitat, com hi ha qui li toca la loteria.

Per què, doncs, la universalització de l’educació està produint l’efecte contrari? Per què ni tan sols es mantenen distribucions similars en els resultats en augmentar la població escolar, sinó que a la franja baixa augmenten i l’alta disminueixen? No ens diu res això?

Si som benèvols, podem pensar que és perquè els gurus educatius orgànics i els polítics estan sota la ‘síndrome del bridge’: amb estar escolaritzar n’hi ha prou per a obtenir el graduat i «a córrer». És l’únic requisit. La relació biunívoca fingida una vegada més. I és que com ja sabem, ni l’hàbit fa el monjo, ni jugar al bridge et fa ric.

O podem ser més mordaços i pensar que sí, és clar, el títol serà el mateix per a rics i pobres, però com ja està previst que la majoria d’aquests no trepitjarà mai cap elegant saló de bridge per lluir les seves habilitats, doncs, a veure, pel que els hauria de servir ja n’hi ha prou amb el joc de l’oca i, això sí, els l’encolomem com si fos bridge. Total, no notaran la diferència. Més bé de preu? Probablement ni això, però la causa bé que s’ho val.

Que hi ha maror al mar educatiu és evident. Que a les nostres valoracions estiguem sent benèvols o mordaços és, al seu torn, una cosa que es pot determinar dirigint la mirada crítica cap als pescadors que estan fent el seu agost en aquestes aigües. O sigui, cui prodest? Qui se n’està aprofitant?

I que cadascú vegi i entengui segons sàpiga i pugui veure-hi i entendre.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons