Entrevista amb Soledad Bengoechea, historiadora

Soledad Bengoechea: (1919) “Els patrons catalans van jugar de manera diferent”

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

En els darrers anys s’està avançant molt a l’estudi del turbulent final de la Restauració (1919-1923). El 1998, Soledad Bengoechea (Sant Sebastià, 1942) va publicar a Curial un llibre innovador: El locaut de Barcelona (1919-1920). Bengoechea proposava estudiar la vaga de La Canadenca i el posterior locaut o tancament massiu patronal des de la perspectiva de l’extrema dreta catalana, la que al cap i a la fi es posaria en orris amb el sistema canovista, que funcionava des del 1876. Posteriors investigacions sobre experiències feixistes durant els anys 20 li han donat la raó: acaba de recuperar les seves principals línies de recerca sobre el corporativisme patronal català al llibre Barcelona 1919. La huelga patronal que alumbró la dictadura de Primo de Rivera (Libélula Verde).

Com era el 1919 la Federació Patronal de Barcelona? Era feixista?

Segons el meu parer, la pregunta no té una resposta inequívoca en faltar un acord acadèmic sobre la definició d’aquest concepte. Però comencem per analitzar què era la Federació Patronal de Barcelona (FPB) el 1919. Encara que enfonsava les seves arrels els primers anys del segle XX, es va constituir formalment el 12 de març d’aquell any com a reacció a la vaga de la Canadenca. Aglutinava gran part de l’empresariat de Barcelona i estava finançada pel gran capital. Era “La Patronal”. L’havien impulsat els patrons de la construcció; de fet, el seu president, Fèlix Graupera Lleonart, era contractista d’obres. La institució va demostrar ser-hi a l’alçada del locaut patronal de la tardor i l’hivern que va protagonitzar. En el seu combat amb la CNT, va buscar empara al capità general de Catalunya, Joaquín Milans del Boch, i a governadors civils, com el comte de Salvatierra. El llenguatge utilitzat pels dirigents de la FPB recorda el de les noves dretes que es feia sentir per aquella Europa: un argot antipolític, antiparlamentari, militarista i patrioter, que proposava la revolució patronal. Aquell any de 1919, la FPB va crear una policia paral·lela a l’oficial; burgesos i patrons, membres de la FPB, van formar part d’un Somatén armat que va arribar a tenir 60.000 homes; es va crear una Brigada Automobilística, integrada per obrers addictes, i van sorgir els Sindicats Lliures. D’aquella Barcelona del 1919, l’intel·lectual marxista italià, Antonio Gramsci, en diria dos anys després: “aquesta ciutat va il·luminar un feixisme que va antecedir el de Mussolini”.

“D’aquella Barcelona del 1919, l’intel·lectual marxista italià, Antonio Gramsci, diria dos anys després: «aquesta ciutat va il·luminar un feixisme que va antecedir el de Mussolini»”

On és i què conté el fitxer d’Antonio Maura, una de les fonts?

L’Arxiu Històric de la Fundació Antonio Maura és a Madrid, tot just al carrer Antonio Maura. Els fons documentals que el conformen són privats. Tenen un gran interès com a instruments útils per a l’estudi de la història de les mentalitats, de la història eclesiàstica, de la diplomàtica, de la militar, de la història social o econòmica. És una documentació familiar, en el sentit que és produïda per les activitats de diversos membres, i sol ser molt rica degut precisament al dinamisme que imposa el grup familiar davant les institucions (Fons Antonio Maura, Fons Gabriel Maura i Gamazo, Fons Blas Vives, Fons Gamazo Abarca, Fons Julia Maura i Fons Gabriela Maura).

I el fons Romanones?

Està situat a la Reial Acadèmia de la Història. Els fons documentals són tant d’índole personal com política.

Tenen un gran interès donat el paper rellevant del comte de Romanones al llarg del regnat d’Alfons XIII. Índexs de descripció: Romanones, comte de; evolució del partit liberal; dictadura de Primo de Rivera; Guerra Mundial i Alfons XIII.

Com definiries la “ideologia corporativista” i com es va consolidar a Catalunya entre el 1919 i el 1923?

El corporativisme és una doctrina política, econòmica i social, sorgida a Europa a mitjans del segle XIX com a alternativa al liberalisme i al socialisme. Promulgava un mode de producció capitalista de tipus corporatiu, inspirat en els gremis de les societats preindustrials, en què s’enquadrarien empresaris i treballadors, per rams d’activitat econòmica, per assolir l’harmonia social (en contraposició a la lluita de classes del marxisme).

Més endavant, a finals de 1918 i principis de 1919, després que la CNT fundés al seu Congrés de Sants els Sindicats Únics d’Indústria, i amb la vaga de La Canadenca a les portes, en manifestos de la patronal catalana es va arribar a proposar la sindicació obligatòria de caràcter corporatiu, basada en sindicats per a cada ram; tots dos dialogant en una ‘càmera de treball’ per al corresponent sector o indústria. I per al conjunt dels sectors, una Cambra del Treball, com a unió o coordinació de les sectorials, i com a òrgan de negociació, coordinació i fins i tot legislació laboral.

“A Barcelona, ​​a finals de 1919, una bona part d’obrers i patrons estaven ja sindicats, uns a la CNT, altres a la FPB”

A Barcelona, ​​a finals del 1919, una bona part d’obrers i patrons estaven ja sindicats, uns a la CNT, altres a la FPB. La veritat és que davant del fracàs dels sindicats catòlics, que no van tenir gaire importància fora del món rural català, i de l’auge de la CNT, molts publicistes lligats a la patronal veien en la sindicació paral·lela –de patrons i obrers per separat per a cada ram- una eina de lluita, en lloc d’un mitjà per a la pacificació. Justificaven el seu rebuig imputant a aquest tipus de sindicats paral·lels el fet de ser aliens a la naturalesa del treball industrial, que consideraven que estava composta pel treball de l’obrer, del patró i del capital acumulat. Segons aquesta premissa, defensada per Lluís Ferrer-Vidal, «si la naturalesa del treball era una unitat composta no s’hauria de disgregar; per tant, calia que els seus components estiguessin units en un organisme que els garanteixés aquesta unitat». A partir d‟aquesta argumentació s‟arribava a plantejar la necessitat de crear organismes integradors, que serien els gremis (gremis moderns), o corporacions; és a dir, sindicats verticals on estarien units, dins de la mateixa professió, tots els elements productius de la mateixa branca d’activitat. Per què la patronal es decantava per aquesta via corporativa? Era conscient que en poc temps la sindicació obligatòria i única per rams d’indústria portaria implícita, primer, la total sindicació patronal, difícil d’aconseguir fins ara -gairebé impossible- i segon, la dissolució dels sindicats obrers, sobretot de la CNT.

Qui va ser Joaquín Milans del Bosch? Per què ho consideres tan important?

Perquè va ser un militar africanista que podia haver estat el primer dictador de dretes de l’Europa d’entreguerres. El setembre del 1918 va ser nomenat capità general de Catalunya. La situació del territori era aleshores molt tensa. L’obrerisme, liderat per la CNT/AIT fundada el 1910, s’havia organitzat. Convocava vagues mítiques, com la de La Canadenca del 1919. Ignorant les ordres del govern, Milans del Bosch es va posar del costat dels patrons, va aplicar l’estat de guerra i va amenaçar el govern amb un cop d’estat. Durant el locaut, va tornar a amenaçar el govern amb un segon cop d’estat. Milans del Bosch se sentia recolzat per la patronal catalana, i fins que a causa dels seus excessos no van arribar ordres directes del rei Alfons XIII, empès per les Corts, no va dimitir (1920). Aleshores, alguns militars barcelonins i la patronal van tornar a amenaçar el govern amb un tercer cop d’estat. Milans va morir a Madrid el 31 d’agost del 1936 per ferida d’arma de foc.

Què eren el Centre de Defensa Social i la Unió Monàrquica Nacional?

El Centre de Defensa Social, creada a Barcelona l’any 1903, fou una organització catòlica i conservadora fundada a instàncies de Claudio López Bru, marquès de Comillas. Cap a 1907 tenien obertes 25 delegacions només a la ciutat comtal. Potser quan es va constituir els seus promotors es mantinguessin respectuosos amb l’ordre legal vigent, però a finals de 1918 el discurs va variar. Ho va fer en un lloc ideal el Centre de Defensa Social.

La determinació creixent d’eradicar la democràcia parlamentària utilitzant la violència si calia, es va fer explícita en la frase d’un aristòcrata tradicionalista, el comte de Santa Maria de Pomés en comentar un discurs que el també tradicionalista Donoso Cortés havia pronunciat setanta anys abans al Parlament i que entre altres coses deia: «La significació d’Espanya al món a l’hora de la pau i de les dretes espanyoles a l’hora de la guerra». Tenint com a model Cortés, Pomés assenyalava que «quan la legalitat és suficient per salvar-la [la societat], la legalitat. Quan no n’hi ha prou, la dictadura».

Pel que fa a la Unió Monàrquica Nacional (UMN) va ser un partit polític fundat a Barcelona cap al febrer del 1919, coincidint amb la vaga de la Canadenca. Pretenia ser l’eix d’una federació de les dretes més dures d’orientació espanyolista. Va ser creada per iniciativa de l’industrial tèxtil Alfonso Sala, comte d’Egara. Sala va ser nomenat president de la Mancomunitat de Catalunya durant els primers temps de la dictadura de Primo de Rivera (1924-25). Fugaçment ressuscitada el 1930, el partit va desaparèixer de fet durant la Segona República, i els seus membres es van integrar a les organitzacions de l’extrema dreta alfonsina.

“El Sindicat Lliure va néixer a Barcelona durant els primers mesos del 1919, però va tenir escàs protagonisme fins a la tardor del mateix any, quan pel que sembla va captar obrers desil·lusionats amb la CNT”

Com era el Sindicat Lliure barceloní ia qui obeïa? Quins eren els seus objectius?

Fins on jo sé, el Sindicat Lliure va néixer a Barcelona durant els primers mesos del 1919, però va tenir escàs protagonisme fins a la tardor del mateix any, quan pel que sembla va captar obrers desil·lusionats amb la CNT a causa del locaut patronal. El seu impulsor principal va ser Ramón Sales, tradicionalista i d’ofici dependent de comerç. Va ser executat d’una manera atroç a l’estiu de 1936 per un grup de cenetistes. Per rastrejar com a mínim un vincle d’aquest sindicat amb la patronal, es pot veure l’obra Can Folch. Memoria de una fábrica, 1882-1987. S’hi posa de manifest que els propietaris de la important empresa Casa de Productes Químics Albiñana Argemí eren patrocinadors dels Sindicats Lliures. Tot indica que els objectius d‟aquest sindicat giraven al voltant de la lluita contra la preponderància de la CNT. Armats amb pistoles, molts sindicalistes d’un signe i de l’altre van ensangar els carrers de Barcelona. En un llibre publicat recentment, El fascio de las Ramblas, se sosté que dos grups, La Lliga Patriòtica Espanyola (LPE) i el Lliure, emparats per Capitania, van encarnar el primer feixisme barceloní.

Com era la CNT el 1919?

L’any 1919 Barcelona va viure dues reaccions socials antagòniques: una revolució, afavorida pel sindicat anarcosindicalista CNT, i una contrarevolució encaminada a posar fi a aquest sindicat. Com es posa de manifest, a totes dues, la CNT va ser un dels seus principals protagonistes. A principis d’aquell any la CNT va declarar la famosa vaga de la Canadenca, a la qual va seguir una vaga general. La patronal va haver de bregar amb 44 dies d’atur i amb la contrarietat que aquella revolució havia aconseguit les 8 hores de jornada laboral. I va començar una contrarevolució que va culminar amb un tancament patronal de 84 dies de durada. La CNT comptava aleshores amb 400.000 afiliats i a l’anomenat Congrés de Sants, celebrat l’any anterior, s’havia constituït com a Sindicat Únic, articulat per rams d’indústria.

Des del primer dia de decretar-se el locaut, els líders cenetistes van formar un Comitè Permanent de la Federació Local de Sindicats Obrers de Barcelona. Des d’allà, llançaven consignes cridant a la calma. Els dirigents sindicals es reunien i parlaven membres del Comitè com a Salvador Seguí (El Noi del Sucre) o el lleonès Ángel Pestaña. Els seus discursos eren rotunds: no s’havia de respondre amb la violència. Sabien per experiència que la patronal buscava motius per justificar una repressió implacable, suprimir els delegats de taller i clausurar els sindicats. Però la postura dels cenetistes no era unànime, cada dia es produïen actes de sabotatge i esclataven bombes.

Quines connexions observes entre el corporativisme català de principis del segle XX i els sindicats verticals franquistes?

Ja després de la vaga general del 1902 de Barcelona, ​​un prohom de la burgesia catalana –Ferrer-Vidal-, sol·licitava al govern que es permetés que a Catalunya es creés el “gremi modern” per regular les relacions laborals. Però en aquell moment s’apostava per una sindicació voluntària. Com comentava abans, a finals del 1918, i durant els anys que van del 1919 al 1923, les peticions de l’elit de la patronal catalana d’una sindicació única (i ara forçosa) per a patrons i obrers per rams d’indústria van ser constants. Peticions que no van arribar llavors a concedir-se, encara que de fet la mesura no es veia difícil, ja que des de mitjans de la segona dècada del segle els patrons -a la Federació de les Indústries de la Construcció- i els obrers – a la Confederació Nacional del Treball- es venien organitzant per rams d’indústria.

L’opció corporativista posada en marxa durant els anys vint per Primo de Rivera no va satisfer tothom, així que el model de sindicat únic i obligatori per a patrons i obrers a cada ram o indústria, que la patronal catalana sol·licitava des d’anys enrere, no va prendre forma fins que es va instaurar el model corporativista, i obertament feixista, establert pel franquisme i defensat també, des d’abans, per la Falange Espanyola: els Sindicats Verticals. Això va passar el 1940, una vegada finalitzada la guerra. El franquisme va aprendre de l’experiència de la Dictadura de Primo de Rivera, i va ser més favorable al model feixista per establir un clar sindicalisme vertical. Durant l’etapa de Primo s’havien mantingut el sindicat UGT i el Lliure, mentre que el corporativisme franquista no va permetre els sindicats de classe.

“Vist en perspectiva, es pot afirmar que el locaut va significar l’atur, la fam i la desesperació per a la classe treballadora”

En definitiva, quines conseqüències va tenir el locaut o tancament patronal del 1919?

Vist en perspectiva, es pot afirmar que el locaut va significar l’atur, la fam i la desesperació per a la classe treballadora. També va afavorir l’aparició de grups més radicals dins de la CNT. Però cal tenir en compte, igualment, les pèrdues que va ocasionar la classe empresarial. Les memòries del Foment del Treball Nacional, corresponents a finals de l’any 1920, xifren aquests danys en més de mil milions de pessetes. Cal plantejar-se si a la patronal li va valer la pena haver tancat les fàbriques. Probablement la resposta és negativa. D’una banda, no va aconseguir «exportar» el locaut a altres punts d’Espanya, cosa que li hauria permès aplegar molta més força per aconseguir els seus objectius. De l’altra, encara que la CNT quedés clausurada, en un règim democràtic (per feble que fos aquella democràcia) aviat tornaria a legalitzar-se. Per això, a partir d’aquell moment, els patrons catalans van jugar de manera diferent, emprant-se a fons per imposar la disjuntiva següent: o bé un règim corporativista, o altrament una dictadura. Una antiga alternativa suposadament encaminada a posar fi a “la lluita de classes”:

Amb quin dels teus nombrosos articles et quedaries? Continuaràs escrivint?

Potser amb aquests:  “El impacto del fascismo italiano en Barcelona: el centenario”, Viento Sur, 16 octubre 2020, “La rebeldía de la patronal catalana: «debemos imponer el gobierno que conviene a España». Crónica del locaut de Barcelona, 1919-1920”, Conversaciones sobre historia, 9 novembre 2019, “Artistes, professionals i empresaris. La xarxa del poder burgès a Barcelona”, 1901-1923, Catxipanda, 7 febrer 2018.

Actualment, he finalitzat un llibre titulat Esperanzas frustradas: las mujeres desde la República a la posguerra; sóc en fase de cercar editorial. I sí, m’agradaria poder continuar escrivint.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons