Sobre el mil·lenarisme tecnològic al sistema educatiu, a compte de la IA

Fotograma de la pel·lícula Bienvenido Mister Marshall (1953). Font: muvim.es

Llicència Creative Commons

Alfonso A. Gracia Gómez

Mai no falla: així que apareix un nou atuell informàtic emergeixen d’entre les ombres tota mena d’experts que ens asseguren que ha arribat la fi del món i que canten les lloes de la societat del futur, nova i transformada. Ho hem vist innombrables vegades: l’ordinador personal i l’Encarta, el Moodle i el Canva, la Viquipèdia i el Kahoot; o els dispositius personals; o la pissarra digital. Cadascuna d’aquestes innovacions successives ha tingut el seu moment de glòria en aquesta mena d’apocalipsi en què darrerament s’ha convertit l’educació. Ara li ha tocat a l’anomenada “intel·ligència artificial”, i l’horitzó es presenta més catastròfic que mai.

Resulta que els predicadors de la nova deïtat estan completament convençuts que, ara sí, mai no tornarem a ensenyar continguts. Per fi s’ha acomplert la profecia: cap coneixement mortal no es pot ni tan sols comparar amb la infinita saviesa que s’amaga darrere dels recòndits algorismes de l’última joguina. Ens han posat davant l’evidència del nostre pecat original, de manera que el vanitós costum de pensar per un mateix s’haurà d’erradicar; la Intel·ligència Artificial ha vingut per salvar-nos de nosaltres mateixos. Jo, pecador. Nogensmenys, el perdó exigeix ​​propòsit d’esmena: abandonem el camí del coneixement i lliurem-nos en cos i ànima a l’única activitat que encara ens pot redimir. En comptes de professors, la nova religió necessita sacerdots. No tot està perdut, però el món ha d’aprendre urgentment a posar-se al servei de la Intel·ligència Artificial.

Malgrat que pugui semblar un aixafaguitarres, a mi aquest fatalisme em sembla una mica excessiu, per no dir que em sembla una estratègia de manipulació en tota regla. Es vanta de ser un diagnòstic seriós a partir de l’estat actual de la tecnologia, però més aviat recorda allò que deia Marx de “l’opi del poble”: adorm la crítica del present, a canvi de la promesa d’un món millor que mai no arriba a materialitzar-se. I el problema és l’èxit aclaparador que aquests discursos han aconseguit entre la població. La pesta evangelitzadora s’ha estès a la velocitat de la pólvora i demostra, al meu entendre, que no deixa de ser sinó la mera moda per a vendre allò que es posa de moda. Al final, el fervor quasi religiós d’aquests “profetes” dista ben poc d’una estratègia de màrqueting, amb conseqüències molt beneficioses per a uns quants (els propietaris i comerciants del nou fetitxe) que s’aprofiten de la rauxa consumista que ells mateixos han promogut.

A aquests efectes, el discurs pedagògic oficialista no ha estat una excepció, per més que els seus defensors es presentin com a capdavanters del pensament crític. La infecció s’ha estès entre ells fins al punt que ara mateix resulta impossible distingir molts dels seus prosèlits de qualsevol venedor de pocions màgiques; una metàfora, aquesta, que, per més gastada que estigui, sembla prou adequada com a diagnòstic d’aquest afany promissori que caracteritza les hosts de venedors de fum que actualment abarroten els graus de pedagogia. Com a conseqüència, cada cop trobem més “experts” que estan disposats a desfer-se d’unes institucions educatives que els cal urgentment convertir en un trasto obsolet.

Hom té la impressió que el consumisme de tota la vida s’ha instaurat al cor mateix de l’administració, disfressat de progrés. En comptes de resoldre problemes reals, dilapidem els nostres escassos recursos en una font de l’eterna joventut que només aconsegueix renovar les complicacions que hem d’afrontar a l’aula. Com a conseqüència, l’educació contemporània llangueix víctima d’una mena de bovarysme: igual que el personatge de Flaubert, ens trobem en una carrera accelerada cap a l’autodestrucció. I els afectats només ens adonarem de l’estafa (si en algun moment arribem a fer-ho com a societat) quan la bombolla hagi crescut tant que ens esclati a la cara.

És el somni dogmàtic del segle XXI: creure que una eina pot transcendir la materialitat de l’aula, les ràtios, la fatiga docent i les desigualtats socials. Però la realitat és tossuda, i sempre acaba imposant-se. I la primera realitat a considerar és l’econòmica, que immediatament ens mostra que l’actual carrera per la IA no està originàriament impulsada pels pedagogs ni les administracions públiques, sinó pel capital de risc i els seus interessos, a través de fons d’inversió i gegants tecnològics que viuen de la cerca del proper nínxol de mercat. Com a model de negoci no promou una millora gradual i sostenible, sinó escalar ràpid, capturar usuaris i monetitzar dades.

Tanmateix, un volum de negoci descomunal no es tradueix necessàriament en rendibilitat, i una empresa privada que no és rendible té molt difícil la seva continuïtat. Un panorama no gens negligible, en conseqüència, és el d’una bombolla financera, similar en molts aspectes a la que es va viure a inicis de segle amb l’auge de les empreses “.com”. Per això, en l’aspecte personal, aquesta mena d’obsessió pedagogista pel que anomenen “innovació” no pot sinó recordar-me a la cèlebre (encara que ja antiga) pel·lícula de Luis García Berlanga Bienvenido Mr. Marshall, i això no tant per la crítica a la societat del seu temps –per més que en molts aspectes segueixi vigent–, sinó, sobretot, per la manera com els ficticis habitants de Villar del Río es lliuren a la desesperada promesa de tot una sèrie de millores que estan abocades a quedar-se en no res.

Efectivament, hi ha quelcom rigorosament còmic en aquest lliurament abnegat a cada nova tecnologia que promou el pedagogisme, i el cas de la Intel·ligència Artificial no n’és una excepció. L´innovacionisme pedagògic es veu obligat a oscil·lar entre l´ansietat consumista i acrítica –alimentada per l´afany de novetats– i l´angoixa que ens provoca l´horitzó d´un final dels temps que s´aproxima sense remei. Si res no és “com abans” (ni el món, ni els nens, ni tampoc nosaltres mateixos), per què ho haurien de ser els coneixements i les maneres de transmetre’ls? Per tant, cal abandonar allò que “se” sap i cedir l’espai a un aprenentatge “nou”, on allò “revolucionari” consisteix en l’abandonament dels llibres i el saber dels professors, i se substitueixin per “productes” elaborats “amb” l’Encarta, o la Viquipèdia, o la Intel·ligència Artificial… L’instrument esdevingut en fi en si mateix.

Tot això dóna lloc a una situació de dependència de la tecnologia que, tanmateix, ni tan sols compta amb un full de ruta clar. Així, l’obsessió per transformar el sistema educatiu a conveniència de cada suposada innovació ja ha provocat un efecte pervers a les nostres escoles: el d’un estat constant d’obsolescència. Una plataforma substitueix una altra abans que hàgim tingut temps d’avaluar els efectes de l’anterior. Les noves llicències es converteixen en noves exigències per a les quals els nostres “antics” dispositius queden aviat obsolets. S‘implanten innovacions a cop de decret que rarament compten amb el consens que els atorgui un mínim de crèdit entre els professionals que les hauran de posar en pràctica.

No hi ha consideració científica ni pseudocientífica que pugui justificar les presses en educació. El que vivim és, senzillament, la instrumentalització del propi sistema educatiu, convertit en un mitjà per al benefici de tercers. Ni tan sols som plenament conscients de les conseqüències pedagògiques de les noves eines, i no són poques les veus que denuncien efectes perniciosos per a l’alumnat, com ara el foment de conductes addictives, la pèrdua d’atenció o dificultats en el desenvolupament de la lectoescriptura. Si en medicina cada nou fàrmac ha de passar per anys d’assajos clínics abans de sortir al mercat, per què, en canvi, utilitzem les escoles com a laboratoris?

Dubto molt que cap veritable innovació educativa vingui empaquetada en una app de moda finançada amb capital de risc. Per això és urgent que instaurem una moratòria a tant d’entusiasme: a l’hora d’introduir qualsevol innovació, abans ha d’haver estat avaluada amb rigor; i això implica que esperem fins a estar segurs de què hi funciona, què no, per a qui i sota quines condicions. Fins que no la puguem fonamentar amb dades sòlides –i no amb eslògans publicitaris–, l’obsessió per la tecnologia està condemnada a no ser res més que un més de tants sorolls que cada dia ofeguen l’ambient d’una bona classe, és a dir: el d’un professor o professora que sap el que diu i el que fa, en un espai digne, amb els recursos necessaris i l’espai imprescindible per a fer-ne ús.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons