Sobirania

Imatge creada per IA.

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

A la seva conferència Responsabilitat personal sota una dictadura (1964), Hannah Arendt hi desenvolupava una idea inquietant: “Haurem de dir que la burocràcia consisteix en el govern de ningú en particular i que, precisament per això, és potser la forma de govern menys humana i més cruel”. Vivim en una societat fortament burocratitzada i, per tant, el nostre sistema educatiu no pot ser aliè a aquesta circumstància adversa i favorable alhora. I és que un cert govern de ningú, ho sabem per Max Weber, és necessari per al naixement i la conservació d’una democràcia, perquè on no hi ha jerarquia meritocràtica en una escala de càrrecs burocràtics, el que hi ha és un govern d’algú en concret, un príncep fort, un dictador o un monarca absolut, o una oligarquia de privilegiats.

Però, què passa quan hem de viure sota un règim burocràtic on no sembla manar ningú en concret de manera només aparent? Qui ens està governant per sobre del govern de ningú? Ho pregunto perquè darrerament, per raons que no vénen al cas, he hagut d’assistir a reunions de caràcter administratiu o governamental, a la petita escala que permeten les nostres autonomies, que en el fons són les taifes dels nostres regnes remots, i on la responsabilitat civil i pública sembla haver-se diluït intensament. La part dolenta o nociva dels règims burocràtics és que no hi ha ningú a qui apel·lar quan les coses es torcen o falla estrepitosament el finançament dels serveis públics.

Ningú no n’és responsable, ningú no ha de dimitir. La culpa sempre és de l’altre, el de l’oficina del davant, el del partit del davant. I això mentre es comporten tots d’una manera idèntica: capitalisme mafiós, tribalisme identitari, desviament de fons públics, nacionalisme banal, patriotisme gallinaci. En aquestes reunions sobre educació a què he d’assistir per motius laborals no em trobo al davant de tirans o dèspotes, el problema és un altre. Tant de bo, en certa manera, fos així: sabríem contra qui lluitar, a qui reclamar conseqüències i responsabilitats. Allò vertaderament inquietant és que, llevat d’alguna excepció, el que més abunda és un gestor notable o més o menys esforçat que no té cap control sobre el que ha de regular o governar. L’administració sota la qual m’ha tocat viure funciona com la Unió Soviètica tardana: depèn d’una secretaria o comissariat econòmic que, senzillament, es nega a finançar res amb un mínim de solvència.

El súmmum de la sorpresa va ser quan en una d’aquestes reunions institucionals, un alt càrrec polític ens va confessar a nosaltres, una junta sindical, que no tenia oficina, instal·lacions, personal adequat o fins i tot una web operativa. Senzillament, en aquella pseudo-oficina es limitaven a posar pegats amb un pressupost de misèria. Sense finestreta d’atenció al públic, sense eines tècniques de cap mena, amb programaris dignes dels Picapedra, i tot això enmig d’una fuita de talents provocada per sous poc atractius.

De manera, doncs, que la barreja sembla explosiva: els usuaris es veuen atrapats obligatòriament en trens que no circulen, o fins i tot maten, a escoles que no ensenyen i ambulatoris que no curen, però la culpa no és de ningú, i per tant no es pot apel·lar a ningú quan les coses es torcen. Per tant, la pregunta segueix dreta: Qui decreta aquest estat graduat de misèria? Per què tota la ideologia oficial és el Globalisme neoliberal? Com és possible que l’única alternativa amb perspectives de creixement popular a Occident sigui el feixisme?

Per això he cregut, des que vaig publicar Devaluación continua. Informe urgente sobre alumnos y profesores de secundaria (2019), on ja vaig alertar sobre la relació entre competencialisme i malestar ultradretat, que el problema educatiu al nostre país és essencialment polític més que no pedagògic o metodològic. Les reformes pedagogistes són, sobretot, una gran mentida pública. És la raó per la qual he après a no ficar-me en baralles pedagògiques, discussions bizantines i binàries; la meva pregunta té molt més a veure amb la qüestió següent: “Qui mana aquí?”, és a dir: “Qui està manant que es deixi d’ensenyar i educar al nostre país?”. Qui paga el sou dels gurus emodeconstructius? D’on provenen els dissenys competencials i per a què serveixen? Perquè ja sabem que allò que s’envia és una cortina de fum, un ventall de mesures de distracció de la qüestió central: D’on procedeix la nostra sobirania educativa? D’Europa? De Madrid? De la nostra capital autonòmica, cada cop més provincial i provinciana? D’unes direccions delmades, esgotades i autodinamitades? Aquest no és un tema menor, perquè ens servirà d’escut contra la demagògia i els solucionismes salvífics.

Si els nostres consellers i subdirectors no tenen ni idea de per què han d’elaborar decrets delirants, si des dels ministeris de tot signe es dissenyen polítiques idèntiques d’austeritat i col·locació, si els alts càrrecs et confessen personalment que no creuen en allò que estan defensant de cara a la galeria, si s’instal·la una raó econòmica on hauria de regir una raó de naturalesa humanística, o com a mínim informativa, és perquè no se senten responsables del que estan gestionant, i perquè experimenten la mateixa sensació de precarietat angoixant que desertitza la vida del ciutadà degradat a la condició subalterna de l’usuari desposseït. Tampoc saben qui els sotmet, però les conseqüències són fatals si no se sotmeten. No hi ha ningú a qui apel·lar, no hi ha ningú a qui poder votar: com a societat, ens trobem al punt que denunciava Tocqueville. Ens conformem amb el trist espectacle de la corrupció generalitzada, el circ de la postpolítica rendística, amb una bossa de crispetes sobre els genolls, i ja tothom espera l’esclat mil·lenarista, la catarsi sagnant a l’americana o el toc tribal dels nous huns, que són molt a prop.

La burocràcia que havia de sustentar la nostra democràcia es refugia al cinisme. La cultura ha mutat en mer entreteniment emoconsolador; les acadèmies se sumen al carnestoltes d’idiocràcia; les polítiques educatives continuen descendint alegrement al fangar neothatcherista. I que campi qui pugui. Els vectors col·lectius semblen desmantellats (encara que segurament ens donin una grata sorpresa en un futur proper). Tot i això, per a una minoria que intenta aclarir-se la pregunta del milió segueix vigent: Qui mana aquí? Qui ha de determinar que s’ensenyi alguna cosa, què cal ensenyar i per què? Quin és el sentit d’un sistema educatiu públic? Per què els que van llançar la pedra amaguen ara la mà? La resposta només pot sortir dels milers de docents que no saben com trencar el cercle d’estupor de cada dia. La sobirania de l’aula pública, davant de tots els boicots irracionals de l’administració irresponsable, ha de pertànyer al docent de la pública. No hi ha cap altre camí. La disciplina burocràtica subversiva i anticiutadana ja ha demostrat una vegada i una altra el seu fracàs i la seva impotència profundament desmoralitzadores. La reforma competencial era una onada tardana de disciplinament burocràtic, profundament desmobilitzador. El seu sentit últim era la creació d’una classe majoritària lumpenitzada, desposseïda de drets de ciutadania i sense eines conceptuals d’anàlisi. La darrera innovació consisteix a ensenyar a través de pictogrames, com si un invent del segle XII dissenyat per alienar els serfs fos innovador!

No hi ha dubte que la reforma competencial ha vençut però no ha convençut. El que no acabem de saber del tot és qui va desencadenar la immensa onada de violència simbòlica contra docents i alumnat. El seu paper desmobilitzador i ansiògen ja ha estat revelat, ja no convenç més que a la minoria fanàtica dels seus propagandistes a sou. Ha arribat l’hora del canvi i aquest canvi passa per la instauració directa d’una sobirania de tipus acadèmic que substitueixi la legalitat liquada d’una política desreguladora i desconstructiva, que era la cara amable de la raó economicista. Hem de passar de l’imperi de l’estrès a la construcció política de l’educació democràtica.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons