Simone Weil: ensenyament i taylorització

Deixarem que se’ls arrenqui el rostre als nostres alumnes per convertir-los en massa per a la producció anònima, sota les velocitats que exigeixen els algoritmes?  / Foto: Gisela Merkuur en Pixabay

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

El 1932, Simone Weil va escriure un article titulat “El capital i l’obrer”, en què es deia el següent: “El treball és més productiu com més dividit està. Així, la divisió del treball va ser portada a poc a poc fins al seu grau màxim, en el qual cada treballador només ha de realitzar un gest. A partir d’aquest moment, el gest de l’obrer podria ser substituït per un moviment mecànic. I va ser aleshores quan es va desenvolupar el maquinisme”. El text és un dels que apareixen a l’antologia a Sobre el trabajo (Pàgina Indòmita, trad. de Luis González Castro). Weil es veia encara com una intel·lectual revolucionària, i l’originalitat del seu pensament consistia a considerar que eren el taylorisme i la burocràcia racionalitzada els enemics d’una societat veritablement socialista. Si apliquem les seves intuïcions al món de l’educació, resulta sorprenent el que podem arribar a aprendre.

Per exemple, sobre el “maquinisme”. Hi ha qui encara, amb tot el que estem veient, considera que la introducció acrítica de tecnologia a les aules és un factor de redempció i d’emancipació, però tots hem llegit la teoria oficial: el docent ha de fer un pas al costat i convertir-se en un facilitador de continguts, perquè són la IA i els algoritmes els cridats a educar els nostres joves. Amb això, es produeixen dues coses: la reducció del professorat a una col·lecció de “gestos” (combinatòries d’ítems en aplicatius, emplenament de formularis infinits i redacció d’autojustificacions), el buidatge complet de la professió, ja sense continguts humans, i el conseqüent “maquinisme”. De la mà de Marx, Weil es va adonar que quan l’obrer va perdre el domini de la màquina per a ser dominat per ella a les fàbriques tayloristes, se’l desposseïa d’humanitat. I això és el que acaba de succeir a les nostres aules: d’un ús didàctic i legítim d’eines tecnològiques hem passat a la submissió extrema a tota mena d’aplicatius, autòmats i exigències burocràtiques.

Cinc anys més tard, a “La racionalització”, Weil aprofundeix en aquestes direccions i ens permet identificar la digitalització (tot i que jo prefereixo el terme “siliconització”, perquè estem parlant d’una ideologia de domini social i no d’uns auxiliars neutres) amb aquest taylorisme educatiu en què ens trobem immersos:  “Se sol parlar de la revolució industrial en referència precisament a la transformació que es va produir a la indústria quan la ciència es va aplicar a la producció i va aparèixer la gran indústria. Però es podria dir que hi va haver una segona revolució industrial. La primera es defineix per l’ús científic de la matèria inerta i de les forces de la naturalesa; la segona, per l’ús científic de la matèria viva, és a dir, dels homes”. Podem tenir encara algun dubte que la revolució siliconiana ha afectat i afectarà molt més el món de l’educació? Ja no es tracta de la vella utopia maquinista que situa els robots al centre de la instrucció pública (sens dubte l’opció més barata), sinó d’una altra força més sinistra: la reducció del docent a la condició de robot, totalment obedient. El docent seria l’encarregat de complir els objectius productius indicats al Pla Quinquennal, és a dir, l’Agenda 2030, sense que a ningú no li importin els resultats educatius reals. Sense que importi realment ni tan sols aquesta agenda externa.

L’agenda pròpia d’un sistema d’instrucció pública ja ni tan sols s’esmenta. L’alfabetització, l’autonomia madurativa, l’accés al pensament teorètic i el gaudiment de la gran cultura ja no són desitjables. Li fan nosa al nou tecnofeudalisme. Perquè els docents semblen entestats a mantenir estratègies de resistència passiva: com tota utopia, només ha pogut produir una distopia a mitges: encara n’hi ha massa que es resisteixen a falsejar sistemàticament els objectius de producció i a comportar-se com a cadenes de transmissió de l’estàndard digital. Encara hi ha massa professors obsessionats per fer la seva feina: l’administració ja no sap com doblegar-los, com evitar que segueixin ensenyant. Ha fet de tot per evitar-ho: ha invertit milions en cursos de reeducació, ha promocionat seductors gurus de la Bona Nova competencial, ha organitzat simposis, ted talks i abundants teatres diversos, ha sotmès els docents a infinits dispositius de disciplina burocràtica, els ha obligat una vegada i una altra a retractar-se, a emetre autocrítiques i els ha humiliat cada matí als grans mitjans. Ha provat amb la seducció, el suborn i també amb l’amenaça i l’insult; però encara queden lleis constitucionals de protecció laboral, i encara queden massa instints ètics. Què hi farem!, el compromís ètic amb el poder alliberador de l’educació ha pogut més que els exèrcits d’apparàtxik fanatitzats i amenaçadors, de moment.

Per tant, les rebel·lions docents del futur immediat seran contra la burocratització, no contra la maquinària educativa. Els docents no són luddistes, sinó professionals de l’ètica. L’enemic és el mateix que identificava Weil: una burocràcia deshumanitzada que exigeix ​​obediència espasmòdicament.

La siliconització de les nostres aules ha generat el que Simone Weil anomena “desarrelament del treballador”. En un llarg assaig de 1943 reflexionava sobre aquest desarrelament devastador, i escrivia: “Hi ha un tercer obstacle per a la cultura obrera: l’esclavitud. El pensament és per essència lliure i sobirà, quan s’exerceix realment. Ser lliure i sobirà, quant a home pensant, durant una o dues hores, i esclau la resta de la jornada, significa una escissió tan dolorosament esquinçada que, per a escapolir-se’n, resulta gairebé impossible no renunciar a les formes més elevades de pensament”.

La reforma competencial exigeix ​​al docent que deixi de pensar per tal que l’alumnat pugui deixar també de pensar. La reforma competencial desarrela a la comunitat educativa i li imposa un futur tancat i previst. Explorar el passat per reobrir futurs diversos o imprevistos, això no ho pot tolerar. I per això el professorat i l’alumnat s’enfonsen en la desmoralització i la desorientació, perquè no es poden comunicar ni caminar junts lliurement. Viuen sis hores al dia interferits per un sofisticat dispositiu d’alienació social, sancionat per decrets autoritaris i incomprensibles, que ningú no desitjava. L’heretgia és sufocada per una nova guerra burocràtica, una artilleria pesant d’edificis abstractes cada cop més grotescos. Qualsevol veu dissident o dubte genera una irritació intensa dels equips directius. La cadena de comandament, com la de muntatge, no es pot aturar ni ser qüestionada mai. No podem frenar i posar-nos a pensar: les conseqüències d’això serien dramàtiques; hauríem de tornar a començar gairebé de zero, l’arquitectura del Dogma s’esfondraria amb tot el seu pes insuportable de mentida, rancúnia, posthumanisme i mediocritat.

L’autòmat proveirà de continguts i de tota mena d’orientacions vitals. El docent és enemic del nou sistema, com ha dit Santiago García Tirado, i l’administració és el braç secular d’aquest nou absolutisme burocràtic. El docent occidental ha estat tayloritzat, i per això la seva impotència, la seva ansietat i la seva reclusió en els ansiolítics i els laberints de la depressió. Els docents volen continuar pensant, i volen que els seus alumnes pensin lliurement. ¿Vencerà l’educació burocratitzada que fixa perfils de sortida, objectius, metodologies, sabers cronometrats i preveu els resultats presumptament acadèmics dels futurs esclaus concentrats en centres públics racionalitzats? Deixarem que se’ls arrenqui el rostre als nostres alumnes per convertir-los en massa per a la producció anònima, sota les velocitats que exigeixen els algoritmes? O educarem en un marc de confiança rehumanitzada, al marge dels dictats de les noves burocràcies siliconitzades?

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons