Simone de Beauvoir a Moscou

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Quan un escriptor viatja a un lloc i no pretén demostrar res, com va fer Montserrat Roig, que va descriure borratxos i a la vegada tresors daurats, és possible que investigui prou detalls com per a oferir una crònica de viatges viable. Simone de Beauvoir, als anys seixanta, ens va deixar paràgrafs molt exactes sobre Moscou i altres indrets de la Unió Soviètica, però no els va afegir a un relat periodístic o diarístic, sinó a la seva novel·la Malentès a Moscou (1966-67), un prodigi d’introspecció. Navona la va recuperar fa pocs anys, en traducció d’August Rafanell. Amb una trama mínima (un matrimoni francès ja vell viatja a l’URSS per a passar un mes amb la Masha, la filla russa que el marit va tenir amb un amor anterior), el que se li desplega al lector és una reflexió sobre la decadència del cos, les desil·lusions de la maduresa, el fet de ser dona i la naturalesa del passat i dels records. I tot això sense un sol tòpic sobre l’amor, el sexe o la criança.

Per tant no ens trobem, ni de bon tros, davant d’un text colorista. Tanmateix, els traços i dibuixos de Beauvoir sobre les ciutats soviètiques són dels millors de l’època. Podríem dir que, per exemple, coneixia Moscou perfectament perquè havia respirat com la ciutat mateixa: “L’estació era d’un verd cridaner: el verd moscovita. (“Si això no t’agrada, no t’agrada Moscou”, deia l’André tres anys abans.) El carrer Gorki. L’hotel Pequín: modesta mona de Pasqua, en vist els edificis gegantins i enfarfegats, pretesament inspirats en el Kremlin, que despuntaven per tota la ciutat. La Nicole es recordava de tot. I des del moment que va sortir del cotxe, va reconèixer l’olor de Moscou, una pudor de benzina, encara més violenta que el 1963, sens dubte perquè els vehicles hi eren molt més nombrosos”.

Aquests fragments de realitat soviètica anuncien el món narratiu de Serguei Dovlàtov, el món de la Rússia real on ja ningú no creia en gran cosa i on el moralisme del KGB havia succeït els excessos homicides, i potser per això era possible refugiar-se en una desgana irònica entre existencial i alcohòlica. En el període de Khrusxov, encara hi ha una minoria més o menys jove que lluita en nom del “liberalisme” cultural contra l’”academicisme” post estalinista. Encara es podia flairar una certa fe amb què tot plegat podria ser redreçat, tot i que el sistema fos incapaç, per exemple, burocràticament momificat, de fabricar cadires per a escoles infantils, o de garantir certs avituallaments.

Les rèmores i les inversemblants limitacions per als estrangers encara eren presents: “Això ja els havia desconcertat el 1963. A les cues –davant del Mausoleu, al GUM [Glavi Universani Magazín, uns grans magatzems], a les portes dels restaurants- amb un sol mot de la Masha la gent s’enretirava per deixar-los passar. Tot i això, a Crimea s’havien trobat prohibicions a tot arreu. Tant la costa oriental com Sebàstopol estaven prohibits als estrangers. L’Inturist al·legava que la carretera de muntanya que uneix Ialta amb Simferòpol estava en obres. Però algú havia xerrat a la Masha que realment només estava tancada pels estrangers”. Això és conèixer els racons i les gents d’un país en un moment determinat, amb les carreteres, els rumors, i les flors i el fum, sense filtres o manipulacions abstractes.

L’autora s’afegeix a una observació universal entre els viatgers que repetien l’experiència d’anar a la Unió Soviètica: el país evolucionava molt ràpidament, a glopades: “Moscou havia canviat una mica; més aviat s’havia enlletgit. (Llàstima que els canvis es facin gairebé sempre en la mala direcció, tant pels llocs com per les persones.) S’hi havien obert avingudes i tirat a terra antics barris. Vedada als cotxes, la Plaça Roja semblava més vasta i més solemne: un lloc sagrat. Desgraciadament, mentre que abans l’església de Sant Basili s’enfilava cap el cel , ara un hotel immens tapava l’horitzó”. ¿I si aquesta novel·la sobre records pansits, il·lusions perdudes, cossos arrugats i ànimes glaçades per la guerra d’Algèria tracés un paral·lelisme entre la decadència del món soviètic, corcat per les contradiccions, i la decadència de les persones que hi havien cregut alguna vegada, incloent-hi aspectes purament materials i corporals? “El dia abans, a Vladimir, era la penúria. El restaurant no servia ni peix ni xai ni aviram ni llegums ni fruita: només uns guisats que la Nicole i la Masha trobaven incomestibles. El pa, ni negre ni blanc, tenia gust de goma aràbiga. Al davant de l’hotel, la gent feia cua per comprar unes coques dures com una sola de sabata. I resultava que aquest matí unes dones sortien del pavelló carregades amb garlandes de brètzels i amb els cabassos plens a vessar d’aliments. Van encarregar uns pastissos i uns entrepans d’ou i formatge, excel·lents”. Era el caos més o menys assumit, la contradicció constant, que Masha atribueix, ben encaminada, a l’esclerosi burocràtica.

Decididament la ciutat semblava més trista, i una mica més incomprensible i bruta: “Durant els últims tres anys, s’havien construït bastants cafès. De fora no eren lletjos, amb les parets de vidre; però de dintre semblaven lleteries: els faltava confort i intimitat”.

André i Masha, pare i filla i gairebé uns desconeguts, no paren de discutir de política. Per al pare, el Socialisme és una lluita abstracta, impulsada pels principis; però Masha viu a Moscou, i defensa l’existència d’indústria lleugera i cultura del confort. Sembla que l’autora ja estigués farta i cansada de tot plegat, de les èpiques dels anys vint i trenta i dels fantasmes de mig segle després: “Amb tot, si l’URSS s’instal·lava en la coexistència pacífica, el socialisme hauria d’esperar. Quantes esperances decebudes! A França, el Front Popular, la Resistència, l’emancipació del Tercer Món no havien fet recular ni un pam el capitalisme”. La guerra atòmica flota en l’ambient: la Masha desitja ajudar al Socialisme internacional, però no al preu de la destrucció massiva. No feia ni cinc anys, diuen els historiadors, que Khrusxov no havia premut el botó nuclear perquè, en definitiva, era un marxista amb fe i volia veure en vida uns EUA convertits al comunisme, i no transformats en cendres. Destruir-los era una mena de fracàs. En una carta, Castro li havia exigit acabar amb mig mon en uns minuts…

Beauvoir va saber arrodonir una novel·la molt filosòficament poètica, o molt poèticament filosòfica, amb fragments visionaris: “Estaria bé, solia pensar, que el passat fos un paisatge en què un pogués passejar a cor què vols, i descobrir-ne a poc a poc els meandres i els replecs. Però no. Podia recitar noms i dates com l’alumne que recita una lliçó ben apresa. Hi tenia la mà trencada; com també en les imatges mutilades, esmorteïdes, tan estàtiques com les d’un vell llibre d’història. Sorgien arbitràriament sobre un fons blanc”. Per acabar-ho d’adobar, l’André ja no recorda gairebé res de les seves lluites, vivències i aspiracions culturals. De la vida intel·lectualment activa, sembla que ja no en quedi pràcticament res. Al final de la seva trajectòria, sembla que Simone de Beauvoir va ser molt crítica amb la manca de llibertats civils a l’URSS.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons