Si tot està tan malament a l’educació, per què no s’arregla?

Clker-Free-Vector-Images – Pixabay

Llicència Creative Commons

Felipe J. de Vicente Algueró

D’un temps ençà són cada vegada més els periodistes, intel·lectuals o creadors d’opinió que constaten el deteriorament del sistema educatiu. Les proves d’avaluació, el clam constant del professorat i les evidències empíriques són prou contundents per a concloure sens dubte que les coses a les nostres aules van malament. Però també és fàcil constatar que no es fa res per part dels polítics. Al territori on potser estan pitjor les coses, Catalunya, malgrat el canvi de govern, el nou equip del Departament d’Educació no ha modificat ni una coma de les normes que regeixen el sistema excepte si l’obliga una sentència judicial. Pel que fa al govern central, la LOMLOE no es va aprovar per a posar remei als problemes educatius. Ni tan sols es va fer un esforç de diagnòstic previ. La llei es va tramitar amb nocturnitat aprofitant les restriccions de la pandèmia. I el resultat és una llei que només pretén imposar una ideologia determinada, pedagògica i política.

Si es pogués aplicar la segona llei de la termodinàmica, tindríem una possible solució. L’entropia no fa més que augmentar el desordre del sistema. Però no, no ens serveix la física. Hem de recórrer a l’economia. L’anomenada Escola de l’Elecció Pública (Public Choice) té una resposta. James Buchanan, Premi Nobel d’Economia és l’iniciador d’aquesta Escola, que compta amb destacats economistes com Gordon Tullock i Mancur Olson. Sobretot, aquest últim al seu llibre La lògica de l’acció col·lectiva, que seguiré en aquest article, dóna les claus per entendre què està passant.

Abans d’introduir les idees del Public Choice, fem una consideració prèvia, centrada a Catalunya però extrapolable a altres comunitats autònomes. Quan es va constituir la Generalitat de Catalunya, el Departament d’Educació s’ubicava a un despatx del Palau de la Plaça de Sant Jaume. Poc temps després es va desplaçar a un modest edifici molt proper al carrer Sant Honorat. Ràpidament diversos serveis del Departament van anar ocupant nous locals dispersos per Barcelona fins a confluir en un imponent edifici de la Diagonal (que es va quedar petit) i després es va desplaçar al no menys imponent que ocupa ara a Via Augusta, antiga seu de la IBM. Paral·lelament es van anar augmentant els serveis perifèrics. Hi ha 12 serveis territorials més una bona sèrie d’organismes: Consells Escolars, Agència d’Avaluació i Prospectiva de l’Educació, Agència de Formació i Qualificació Professional, tres secretaries, nou direccions generals i un munt de subdireccions generals i caps de serveis. En total, una burocràcia aclaparadora. Això sense comptar les burocràcies educatives de les diputacions provincials i ajuntaments. Per cert, si no han entès això de “Prospectiva de l’Educació”, no es preocupin, tampoc no ho entenen els que ho han ideat, però, bé, aquí hi ha els prospectòlegs que semblen de ser una subespècie de pedagogs, barreja d’I Ching i Chatgpt.

Com es va formar aquesta burocràcia? Es va haver de partir de zero. Així que els primers inquilins dels còmodes i cada cop més amplis despatxos eren seleccionats a dit en base a tres criteris: afins al partit del poder, identificats amb les doctrines pedagògiques que s’estaven imposant i poc interès en estar a l’aula. Aquests primers buròcrates van sortir dels instituts i de les Facultats de Pedagogia, i van anar ampliant les plantilles amb gent dels seus mateixos interessos i perfils ideològics. Podríem dir que es va formar una autèntica pedagocràcia ben instal·lada i remunerada que s’ha anat retroalimentant any rere any. Tant hi fa qui sigui el Conseller o Consellera. Ells manen i punt.

Ara és quan l’anàlisi de l’Escola de l’Elecció Pública ens ho explica. Aquests economistes parteixen de dos supòsits inicials:

1. L’elector no vota en funció d’una anàlisi detallada de les polítiques públiques que ofereixen els partits. La raó és molt senzilla i rau en el fet que els votants, de manera implícita o explícita, donen per descomptat a priori que és pràcticament impossible que el seu vot sigui el decisori en una elecció determinada, atès el gran nombre de persones que s’espera que acudeixin a votar. Els electors estan desorganitzats habitualment. Per exemple, no hi ha un potent moviment de votants que prioritzi les polítiques educatives i influeixi la resta d’electors.
2. Les decisions polítiques no són el resultat d’un esforç desinteressat pel bé comú, estan influïdes pels grups d’interès. La burocràcia s’organitza com a grup d’interès on cada individu pretén maximitzar i mostrar la necessitat del seu lloc de treball.

Aquests grups estan molt més organitzats i concentrats que la massa de votants, cosa que els atorga més capacitat per influir en les decisions polítiques. En el nostre cas, els pedagòcrates (buròcrates del Departament d’Educació, de les Facultats de Pedagogia i de fundacions i entitats afins) poden assolir els seus objectius mitjançant activitats de lobby, pressionant els polítics perquè adoptin polítiques que beneficiïn els seus membres, fins i tot si aquestes polítiques no representen l’interès general. La pedagogia que ells defensen respon a l’interès general i al punt. Per exemple, si algú pretén reduir la burocràcia pedagògica, immediatament es trobarà amb la inquisitorial acusació de pretendre retallades en educació, atemptar contra l’Estat del Benestar i, encara pitjor, ser agents de la conspiració neoliberal que pretén carregar-se l’educació. Amb citar això últim ja està tot guanyat. Quin polític correrà el risc de ser titllat de neoliberal? Doncs ja està: tot continua igual i la pedagocràcia ben instal·lada.

Si el lector té prou paciència (i en cal molta) pot llegir els tres enfarfegosos articles del senyor Jaume Trilla a El diario de l’Educación (que es defineix com una revista per a la “resistència educativa”) sobre el Pedagogisme. Si s’ha aconseguit llegir tan entusiastes defenses de la pedagocràcia i no morir en l’intent es comprovarà que les tesis d’aquest senyor són en la línia del que hem dit anteriorment. Si el senyor Tilla ha de recórrer a arguments ad hominen, a la ultradreta i altres «arguments» de similar rigor intel·lectual és que el pobre home està més angoixat que el lampista del Titanic.

Un altre exemple és el col·lectiu DIME (Docents per la Inclusió i la Millora Educativa) que identifiquen la millora educativa (és a dir l’interès general) amb les seves propostes. Aquest col·lectiu té com a línia d’actuació principal: “defensa de la Pedagogia, la Didàctica i, en general, les Ciències de l’Educació i altres disciplines”, entre altres dimes i diretes. Què els sembla si canviem la frase per una altra de més realista: defensa dels pedagogs, els didactes i els professors de les Facultats de Pedagogia?

Els economistes de l’Elecció Pública han estudiat bé el mecanisme del creixement de les burocràcies i, per tant, de la despesa pública no eficient. A més, atès que els resultats dels buròcrates (els pedagòcrates en aquest cas) no es regeixen en termes cost/benefici és inevitable la tendència descontrolada al creixement dels costos i els dèficits, l’augment continu de les macroestructures funcionals i la multiplicació d’ens de tipus burocràtic. A Catalunya, si analitzem l’evolució de la despesa educativa, veurem que proporcionalment ha crescut més el burocràtic que el que arriba directament a l’aula. Si introduíssim criteris de mercat, els responsables de tan mal producte (el sistema educatiu) ja fa molt de temps que estarien a l’atur. Però aquí continuen fortificats  en la defensa de la seva pròpia gestió, que consideren d’interès general.

Els pedagòcrates, per tal justificar el seu lloc de treball, tendeixen a propagar la seva burocràcia, omplint els centres de multitud de processos administratius, informes, formularis, avaluacions i un llarg etcètera, que són innecessaris, però que si se suprimissin perillaria el seu lloc de treball. L’ona expansiva burocràtica fa ocupar moltes hores de feina als docents (en detriment de la seva funció primordial), o crea altres petits pedagòcrates als centres (càrrecs de coordinació no lligats directament a l’ensenyament). Els pedagòcrates tendeixen a la multiplicació de normes i instruccions i per això la Secretaria de Millora Educativa té quatre direccions generals, tres subdireccions i una agència, a més de nombrosos caps de servei, de negociat, assessors i altres col·laboradors, i tot plegat perquè, al final, l’educació, en comptes de millorar, empitjori.

A la pedagocràcia proliferen els organismes ineficients. És realment és útil i necessari el màster de secundària o és un mecanisme més per assegurar sou a uns quants pedagòcrates? Els metges no fan un màster per exercir la seva professió, passen quatre anys aprenent amb professionals acreditats als hospitals públics. Però si els futurs professors es formessin directament als instituts, què hauríem de fer aleshores amb les Facultats de Pedagogia?

Alguns exemples de «càrrecs-xiringuito» creats a Catalunya: “Coordinador de Convivència i Benestar de l’Alumnat”, conegut amb el curiós nom de COCOBE (la convivència és una cosa que competeix a tot el professorat, no a un coordinador, i això del benestar de l’alumnat és una burla quan són els docents els que estan francament malament); “Mentors de programes de matemàtiques” (per a quins set sous calen aquests mentors si ja hi ha els professors especialistes d’aquesta matèria?). La cirereta la posa el programa anomenat SENSEI, una paraula japonesa que s’utilitza per als instructors d’arts marcials i altres mestres. Amb aquest programa els professors novells tindran un “sensei”, una mena de mestre espiritual, pedagòcrata, per descomptat, no sabem si amb quimono. Tots aquests càrrecs comporten webinars, seminaris, cursos de formació… que alimenten les butxaques pedagòcratiques. Que en són de fèrtils aquesta gent per a reproduir-se!

He estat onze anys al Consejo Escolar del Estado. Demano disculpes al contribuent per haver-me pagat desplaçaments i estada a Madrid per tal d’assistir a les reunions, juntament amb gairebé un centenar de membres que perceben també les dietes corresponents. El Consejo Escolar del Estado (i suposo que també els autonòmics) és perfectament prescindible tret que es reformi en profunditat. Mai no hem tingut un debat seriós sobre els problemes educatius del país. Ni tan sols un diagnòstic objectiu i independent de la situació. El dictamen sobre una llei orgànica es resol en un matí, això sí, molt intens. Els dictàmens no s’aproven per criteris tècnics, sinó per majoria de vots. Una resolució o proposta és acceptada si obté més «sí» que «no», independentment que sigui útil o inútil, i algunes són brindis al sol i fins i tot inconstitucionals. A més, no serveixen per a res ja que són merament consultives (gràcies a déu!), i el vot de cada membre depèn del grup d’interès a què representa (sindicat, associació, col·lectiu…). Diria que només els 12 membres del grup de “personalitats de reconegut prestigi” (on em van colar suposo que per error) i no cooptats per algun grup dels que tenen dret a estar al Consejo, votem sense cap ordre superior. Va ser a les expeditives sessions del Consejo, on s’hi anava a votar i a debatre gairebé no res, on vaig comprendre quanta raó tenen els senyors del Public Choice.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons