Recordant algunes dones esperantistes

El grup esperantista gironí Amo Kaj Espero (Amor y Esperanza. 15 de març de 1921. / Col·lecció Ajuntament de Girona (Autoria desconeguda).

Llicència Creative Commons

Soledad Bengoechea

Les arrels de l’esperanto es basen en gran mesura en el llatí, amb notables influències del rus, polac, anglès i alemany. És la llengua construïda més famosa, i la seva popularitat sembla estar creixent. Tot i no ser l’idioma oficial de cap país, el moviment esperantista és viu, amb especial presència a Europa i l’Àsia Oriental.

Els seus orígens

Un calorós 26 de juliol de 1887, es va publicar a Varsòvia la primera “gramàtica de la Llengua Internacional”, un idioma creat artificialment amb la intenció de ser un vehicle de comunicació neutral entre pobles. Era un opuscle de quaranta pàgines en llengua russa. El seu autor, el jove oculista jueu polonès Lejzer Zamenhof (1859-1917), la va signar sota el pseudònim Dr. Esperanto (en esperanto, “el que té esperança”). Aquell mateix any l’opuscle va aparèixer en alemany, anglès i francès. L’esperanto aportava facilitat de comunicació i igualtat lingüística i aviat va connectar arreu del món amb els pacifistes i amb molts intel·lectuals. El conjunt de persones que militaven en pro de la pau, la llibertat i la igualtat, i ara també l’esperanto, era molt ampli, així com les associacions que es van crear i les convencions que es van celebrar.

L’esperanto quallà més en les ideologies socialment transformadores, ja fos l’anarquisme, el naturisme, el feminisme o el pacifisme, que en les conservadores. Molts sectors obrers van trobar en l’esperanto una manera eficaç de satisfer els seus desitjos de comunicar-se amb altres persones d’arreu del món; particularment persones de les mateixes classes socials i posà en pràctica així una forma tangible d’internacionalisme. La xifra de parlants va anar creixent gradualment amb el temps, encara que mai hi va haver gaire suport per part de governs i organismes internacionals; fins i tot va arribar a ser considerat il·legal, i es va perseguir els parlants en certes ocasions.

A Catalunya, l’esperanto va arribar més tard que a altres zones de la Península i que a altres països d’Europa. La primera associació esperantista fou l’Aplec Esperantista de Catalunya, que publicà el butlletí Espero Katalunjo el 1905, el que va donar un pas important en la difusió de l’esperanto. Va tenir un pes important entre els anarquistes i els anarcosindicalistes afiliats a la Confederación Nacional del Trabajo, sindicat fundat a Barcelona el 1910.

Algunes, poques, dones es van adherir. Bona part del col·lectiu esperantista estava format per religiosos, militars, mestres i professionals liberals (advocats, procuradors, comerciants), i la majoria assumiren, a part de la llengua, la filosofia de Zamenhof, que anava més enllà de la seva dimensió lingüística. Era l’element fonamental d’una espiritualitat pacifista que, en essència, considerava a totes les persones com a membres d’una mateixa família humana.

Una mestra esperantista com a exemple

Teresa Rosell i Capdevila va néixer a Vilanova i la Geltrú, Garraf, un dia especialment fred d’hivern: el 6 de febrer de 1872, un any abans de que a Espanya s’implantés la Primera República Española. Va ser una dona amb empenta, filla del seu temps. Era professora de català i d’esperanto. Rosell feia de mestra d’ensenyament primari, havia estudiat Filosofia i Lletres, i establí un centre d’ensenyament no reglat per a noies, a la seva casa del carrer Major, 44, amb l’ajut de la seva germana Eulàlia, també dedicada a l’ensenyament de l‘esperanto. Col·laborant, ambdues realitzaven nombroses activitats docents, culturals i socials a Vilanova i la Geltrú. El 1909, Teresa ja formava part de la Junta de la primera Associació “Laboro Esperanta” que s’organitzà a Vilanova. Va ensenyar més de 30 anys, fins a la victòria del general Franco en la guerra civil (1936-1939), que la va privar del seu treball. A part de la seva dedicació a l’ensenyament, ambdues germanes estan consideres unes recuperadores importants d’importants tradicions i folklore de Vilanova i la Geltrú, com ara moltes cançons populars i les danses de Vilanova.

Després de la guerra, l’any 1939, ella i la seva germana es van veure abocades a la misèria, ja que el nou règim les obligà a tancar l’acadèmia. Foren a passar els últims anys de la seva vida i allà moriren a la Casa d’Empara, de Vilanova i la Geltrú, on per entrar-hi s’hagueren de vendre la casa.

Quantes persones parlen esperanto a l’actualitat?

S’estima que entre 100.000 i 2 milions de persones parlen esperanto a l’actualitat, ja sigui de forma fluida o activa, segons diverses fonts. Aquest idioma planificat compta amb una comunitat internacional i al voltant de 1.000 parlants nadius (denaskuloj), experimentant un ressorgiment gràcies a internet i les xarxes socials.

___

Text referit a la imatge: Retrat dels membres del grup esperantista gironí Amo Kaj Espero, amb la bandera esperantista. A l’esquerra de la bandera s’identifica Carme Maymí. Carme Maymí i la seva germana Dolors formaren part de l’associació Amo Kaj Espero. El 15 de març de 1921 s’anunciava al Diario de Gerona de Avisos y Noticias la propera celebració a Girona del IX Congrés Esperantista de la Kataluna Esperantista Federació, els dies 15 a 17 d’octubre. Carme formà part del comitè organitzador.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons