Quina por que em fa!

Dels camins que està prenent la FP i la supervivència dels oficis

Llicència Creative Commons

Antoni Hernández-Fernández

Por em fa. Estic en un d’aquells diumenges ull de l’huracà, moments de calma «chicha» previs al final de curs, sense res que corregir i encara en cap de setmana, però amb centenars de pàgines en perspectiva, gairebé imminents. Em relaxo. Tot arribarà. Em trobo aleshores amb un company, nou docent aquest curs. Després de trenta anys d’experiència a la indústria, l’han fitxat per ensenyar l’ofici. Feia que no el veia des que va fer el pas. Anem a prendre alguna cosa.

Per temes personals, que sí que vénen al cas però que no revelaré, necessitava un extra. Pasta. Per això segueix a l’empresa, però aquest curs ha dedicat algunes tardes cada setmana a ensenyar la seva professió. Diu que han estat laxos amb el tema de la titulació. Plaça de difícil cobertura. O de molt difícil cobertura, hi afegiria. No trobaven ningú per impartir aquest taller crucial a l’ofici. I aleshores em pregunto si l’Administració està en condicions d’anar pujant les exigències per a l’accés a la docència, sobretot en algunes branques de FP. Molt soroll als mitjans, però després s’agafa a qui es pot, i muts i a la gàbia.

Per començar, un cop resolt el marró de les titulacions, li van cridar l’atenció des de la direcció, a les primeres de canvi, pels seus mètodes poc ortodoxos. No feia servir el campus virtual, ni posava treballs teòrics: els explicava la teoria al taller, els posava alguns Kahoot! (perquè ho va aprendre en un curset i va veure que els motivava més que fer tests en paper) perquè repassessin la part teòrica de l’examen, i el 90% del temps -i l’avaluació- el dedicava als exercicis pràctics. A l’ofici.

Tampoc entenia que, passant-se com s’hi passava tota la tarda al tarda al taller, li retraguessin que no respongués els correus electrònics fora del seu horari, enviats aquella mateixa tarda; per exemple: per què no s’acosten al taller, que és a vint metres del despatx, i em diuen el que sigui, sobretot si és ‘urgent’? És que no és la nostra manera de treballar, li van contestar. Ni la meva són els mails, els va replicar.

Ell, humilment, va posar el càrrec a disposició de l’equip directiu. Potser sigui jo, va pensar. Aquest ofici no s’ensenya en online. Però com que no tenien ningú més, no els va quedar més remei que deixar-lo continuar. Encara bo.

Perquè no tot era dolent. Van ser francs. Precisament, el seu taller ha estat l’únic on no hi ha hagut absentisme. Alguns alumnes van començar gronxant-se una mica, faltant a classe algun dia quan perdia el seu equip de futbol, perquè s’havien passat la nit jugant a videojocs o perquè havien quedat per sortir. Coses de les classes en horari de tarda, sobretot els divendres, d’adolescents majors d’edat. I ell, com al taller on treballa, els baixava el sou, és a dir, la nota. Si no hi ets, no pots acumular hores de pràctica. Té més carrer que ells i més «callo».

Perquè els xavals, tots nois al seu ram, són també de difícil cobertura. Els va calar des del principi. I va fer amb ells un pacte. Ell va posar les seves condicions (puntualitat, higiene i respecte, em resumia, fixin-se) i ells les seves. Endevineu-les: els alumnes li van demanar també respecte, que no es fiqués amb ells si no sabien alguna cosa, perquè, paraules textuals, ja se n’havien burlat molt. I després, és clar, li van demanar aprendre la professió. Pràctica. Tracte fet. Però cal venir a classe.

Quan no sabien alguna cosa, encara que fos molt bàsica (mesurar amb la regla, multiplicar, canvis d’unitats…) els ho explicava. No sortia amb allò de “és que això ja ho hauríeu de saber” o “us ho haurien d’haver explicat a la primària o a l’ESO”.

A la primera prova, em deia, van suspendre tots. No van saber fer els exercicis, bàsics de l’ofici, que els havia explicat a les sessions prèvies. Ho va plantejar en un temps més que suficient: diverses hores per executar allò que algú experimentat dedicaria menys de vint minuts. Reien al principi perquè no sabien què fer amb tant de temps. Conya. Després van suar i palmar. Totes les peces van sortir defectuoses.

Se li van queixar després que havien tingut poc temps. Que era impossible. No els va replicar: els va fer l’examen en quinze minuts en aquell mateix moment. Autoritat. Els va proposar llavors dues opcions: repetir la prova, i que se la prenguessin seriosament, o passar les notes al tutor. El que passa al taller, es queda al taller. Els va explicar a cadascun els errors que havien comès en executar cada peça. Avaluació formativa. I a la repetició van aprovar tots. No els vaig aprovar jo, que no em tremola el pols, van aprovar ells, em remarca.

Va haver de bregar també amb els youtubers. Alguns filigranes, m’explicava, li venien amb vídeos de Youtube en què s’explicaven procediments de manera diferent com ell els havia exposat a classe. Li va agradar perquè aquell interès digital demostrava que ja estaven motivats. Que els agradava l’ofici. Dues coses, els deia, depenent del cas: això sí, es pot fer així,  però per això us cal molta més pràctica, primer apreneu a escriure i després fareu poemes; o bé, no veus que el vídeo està editat, que és un fake, que us estan enganyant? Experiència i honestedat. Foment de l’esperit crític i criteri professional.

Ha passat el curs. Excepte dos alumnes, la resta del grup ha après l’ofici. Promocionaran. Els falten hores de vol, em comenta, però a qui no, a la seva edat?

Arriba el final de curs. Se n’estan plantejant la continuïtat. Corren nous temps i reformes a la FP. No té els títols, tot i que domina l’ofici com ningú. I potser d’altres el tinguin. No utilitza la plataforma virtual. S’estima més parlar que llegir correus electrònics. Por em fa.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons