Quan cal usar la tecnologia a l’aula?

La incorporació de la tecnologia a l’aula no és, ni hauria de ser, un fi en si mateix. / Foto:  Faisal Mehmood – Pixabay

Llicència Creative Commons

Antoni Hernández-Fernández

Surto, a peu d’aula, molts dies, amb una contradicció. Em passa sempre que formo part de l’engranatge del sistema, quan instrueixo docents, o estudiants, en l’ús de la tecnologia. Els n’ensenyo. Ergo estic fomentant-ne l’ús. Em consolo (o autoenganyo) perquè com a docent de tecnologia em correspon aquesta funció. I m’agrada pensar que alhora fomento el seu pensament crític, que no genero usuaris passius. És la meva obligació, em dic. No sé si ho aconsegueixo. Permeteu-me doncs aclarir algunes coses, que potser puguin ajudar els col·legues de professió, de la meva àrea i d’altres. O a mi mateix.

La incorporació de la tecnologia a l’aula no és, ni hauria de ser, un fi en si mateix. Excepte en les matèries de l’àrea de tecnologia, o en formació professional (FP), o en moments específics dels currículums, quan la tecnologia és objecte d’estudi i forma part dels continguts a impartir, la tecnologia és un mitjà i hauria de ser una eina per millorar l’aprenentatge. En un context marcat per l’expansió accelerada de la intel·ligència artificial (IA), o altres tecnologies digitals, la pregunta rellevant ja no és quina tecnologia fer servir, sinó quan i per què fer-la servir. Aquesta distinció és crucial si es consideren tant els límits cognitius de l’alumnat com els impactes ètics, ambientals i socioeconòmics globals associats a aquestes tecnologies. Perquè la IA, com altres tecnologies o artefactes, no és neutra, no és només una eina (Laba, 2025).

Des d’una perspectiva pedagògica, introduir tecnologia abans que l’alumnat disposi dels marcs conceptuals necessaris és contraproduent. Lluny de facilitar l’aprenentatge, pot generar dependència instrumental, superficialitat, descàrrega cognitiva o una falsa sensació de comprensió. Se’ns acudiria subministrar una calculadora a alumnes que no saben multiplicar, abans que n’aprenguin les taules? IA generativa a alumnes per fer un esquema, redactar un text o fer un vídeo, abans que hagin après a fer-ho per si mateixos?

La tecnologia com a simple substitutiva mata l’aprenentatge. Com ja va sostenir Skinner (1970), abandonar un alumne davant d’una tecnologia és renunciar a ensenyar, és fomentar que aprengui sol, sense ser ensenyat. La tecnologia, cas dels xats d’IA, hauria de quedar per a quan realment l’alumne estigui sol, sense ningú a qui acudir. I aquí, en la soledat de l’estudiant sense suport humà, cal ensenyar -especialment des de l’àrea de tecnologia- a fer servir la tecnologia correctament. Però el moment, el tempo, és crucial. La tecnologia ha d’aparèixer quan aporta valor real al procés formatiu; quan l’estudiant està degudament instruït, i posseeix la bastida cognitiva necessària per interpretar críticament els seus resultats; no com a artefacte que reemplaça el raonament o l’habilitat, sinó com un suport conscient i situat. I és normal que a la seva edat, atesa la seva immaduresa, els tempti el mínim esforç, escaquejar-se de les seves tasques, saltar-se el seu aprenentatge. Perdona’ls, perquè no saben què fan. Però supervisa’ls i sigues estricte.

Perquè l’estudiant ha de ser honest amb l’ús de la IA, així com en la d’altres tecnologies, reconeixent-ho al docent. Però primer ha de ser honest amb ell mateix: tinc els coneixements, he après? O la IA ho ha fet tot i jo no he après res? Generem el clima a l’aula que obri el canal de comunicació que possibiliti que l’alumne se senti segur per promoure aquesta honestedat, per sincerar-se. O obrim canals virtuals, alternatius, que ajudin els més tímids. Per a això sí que hauríem d’acudir a la tecnologia: com a eina complementària de millora de la nostra comunicació.

A aquesta dimensió didàctica s’hi afegeix una responsabilitat ètica ineludible. En el cas de la IA generativa, ja vam veure l’alteració global que causa a la Cartografia que va elaborar el Taller Estampa (2024). Com evidenciava aquella visualització, inspirada en part a l’Atlas de la IA de Kate Crawford (2021), aquestes tecnologies tenen un impacte ambiental significatiu —consum energètic, ús intensiu de recursos naturals i extractivisme humà— i un impacte socioeconòmic desigual, que afecta de manera desproporcionada determinades regions del planeta, i a col·lectius marginats, vulnerables i explotats. Obviar aquesta realitat a l’aula, suposa formar usuaris consumidors acrítics de sistemes nocius la petjada dels quals roman invisibilitzada. Deixar-los al núvol. Connectats i ignorants.

Per això, quan és necessari i es decideix emprar tecnologia a classe, hauríem d’optar per eines lliures, públiques i de codi obert, entrenades de manera transparent i amb criteris ètics clars. No es tracta només d’ensenyar a fer servir una eina, sinó d’educar en les conseqüències del seu ús: qui l’ha desenvolupada, amb quines dades, quin cost ambiental i amb quines implicacions socials. Tal vegada aquestes eines lliures estiguin tècnicament, pel que fa a resultats objectius, una mica per darrere de les corporatives. Però, com ha passat en altres àrees tecnològiques, la comunitat i els usuaris poden millorar-les i empoderar-les. I, a més, per a la majoria de tasques de les nostres aules no cal la darrera versió més potent de tot. Paraula de tecnòleg.

La màxima hauria d’estar clara: no fer servir IA, ni altres tecnologies digitals, si no és estrictament necessari. Ensenyar també implica saber renunciar. Reduir és el millor que es pot fer pel medi ambient. Al consum material i al digital. I en molts casos, tecnologies centenàries com l’escriptura (llapis i paper) i els llibres, i la conversa o el raonament social pausat, claus en la comunicació humana, continuen sent no només suficients, sinó imprescindibles. Perquè els nostres símbols, els nostres rituals culturals o formes de vida ancestrals no són algoritmes d’optimització. Usar tecnologia a classe és una decisió que cal justificar sempre des de l’aprenentatge necessari, mai des de la moda passatgera de la innovació o la novetat, i menys des de la pressió externa. Ja vingui de les pròpies institucions educatives, o de la propaganda mediàtica de les grans corporacions tecnològiques.

I així segueixo, amb les meves tribulacions i contradiccions, dubtant com mai no farà una màquina. Prepararé la meva propera classe. Creativitat i imaginació a l’era tecnològica.

Referències:

Crawford, K. (2021). Atlas of AI. Yale University Press.

Estampa, Taller (2023). Cartography of generative AI. https://cartography-of-generative-ai.net/

Hernández-Fernández, A. (2024). Técnicas y tecnologías útiles en el aprendizaje: de las máquinas de Skinner a la inteligencia artificial. En: «Inteligencia artificial en la educación: desarrollo y aplicaciones». Madrid: OEI, p. 22-40. https://oei.int/wp-content/uploads/2025/04/desarrollo-ia-educacion-7.pdf

Laba, N. (2025). AI is not a tool. AI & Society. https://doi.org/10.1007/s00146-025-02784-y

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons