Pseudoesquerra pedagogista

Gerd Altmann – Pixabay

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Klaus Dörre és professor de Sociologia laboral, industrial i econòmica a la Universitat de Jena, i l’any 2023 va publicar en castellà el seu article “Democràcia en comptes de capitalisme, o: que expropiïn Zuckerberg!”, inclòs en el volum col·lectiu Què falla a la democràcia? (coordinat per Hanna Ketterer i Karina Becker, Barcelona, ​​Herder, traducció d’Alberto Ciria). Fa temps que visc amb la sensació d’estar envoltat d’idiotes o hipòcrites (o hipòcrites idiotes, que també podria ser) que reuneixen dues característiques essencials: 1) defensar idees deconstructives de fa mig segle, i 2) presentar-se com a personalitats inequívocament progressistes, que a mi em sembla que amaguen quelcom… Un desconeixement palmari del que és l’esquerra més enllà dels Pirineus?, o potser un desconeixement més general, una condició illetrada que els portaria a defensar una ideologia aparentment neutral o aparentment globalista, però que en realitat no seria res més que un populisme proteic, canviant, tan emmotllable com mucilaginós, adaptat a cada auditori concret. Un populisme simpàtic, però profundament reaccionari en el seu fons.

Per començar, l’esquerra ha de ser antipàtica, vull dir, molesta. En aquest sentit, l’article de Dörre és una mina de dades i arguments per desemmascarar aquesta nostrada pseudoesquerra tan desubicada, benintencionada però, al capdavall, devastadora per incompareixença. Vegem-ho. Aquest pensador alemany escriu que “és dubtós aquest discurs tan difós que hi ha una crisi de la democràcia en un sentit normatiu, ja que, almenys subliminarment, suggereix que les institucions i els procediments democràtics ja no estan a l’alçada dels nous reptes socials. Però afirmar això també és problemàtic des d’un punt de vista analític. No hi ha una crisi de la democràcia. El que passa és més aviat que la democràcia com a forma de govern s’està sacrificant a l’altar d’un capitalisme expansionista que, amb vistes al seu propi blindatge, necessita recórrer cada cop més a pràctiques autoritàries”.

L’escola, com tothom sap, és una de les principals institucions democràtiques. Quan els pedagogistes afirmen que “no està a l’alçada” o la vinculen a un autoritarisme d’àpoques pretèrites, preconstitucionals, en el fons el que estan recomanant és la seva liquidació o reconversió radical. Estan col·laborant amb forces irracionalistes, vitalistes, desreguladores i alienes als propòsits acadèmics, que els utilitzen per a reconvertir profundament la nostra societat i el nostre món laboral. Una reconversió que ha arribat als textos legals i que no respon precisament a un ideal republicà d’igualació econòmica. Vegem a què respon realment el revolucionarisme pedagogista actual. Dörre és molt expressiu a l’hora d’explicar el que ens està passant: “Els consorcis de tecnologia intel·ligent estan causant amb llurs pràctiques comercials una destrucció lenta i discreta, però progressiva, de les esferes democràtiques públiques”, i una mica més endavant afirma: “La meva tesi és que la democràcia, que inicialment era una esfera diferent però relativament compatible amb l’ampliació del mercat i l’acumulació de capital, s’ha convertit en objecte de les apropiacions del capitalisme financer”. Conclusió: “Aquests casos revelen que s’està produint una evolució cap a sistemes no democràtics, però que estan tanmeteix legitimats democràticament”. El que Steven Forti anomena “autocràcies electorals” al seu llibre Democracias en extinción (Siglo XXI, 2024).

Els pedagogistes estan sent els servidors d’una reconversió concreta, la que parteix d’una democràcia amb Estat del Benestar a una Autocràcia Electoral que situa els objectius macroeconòmics per sobre de qualsevol tipus d’apreciació ètica, filosòfica o política. Tot es fa conscientment, a plena llum, sense ni tan sols dissimular o amagar-se’n. Tots els hem vist defensar els usos indiscriminats d’IA i de qualsevol altre tipus de producte o llicència comercial externa; tots sabem com s’està desviant el gruix dels diners públics cap a la tecnocràcia privada; tot això s’ha anunciat als principals mitjans de comunicació com un èxit de què estar orgullosos. No hi ha conspiració, no hi ha res amagat: tot s’està fent amb llum i taquígrafs.

Així com Dörre pensa que no hi ha crisi de democràcia, sinó atac dels mercats, la meva hipòtesi és que el pedagogisme oficial és una de les eines essencials per tal que aquest combat contra la democràcia oberta tingui èxit. Que no són potser els nostres centres educatius exemples perfectes de democràcies postdemocràtiques, microleviatans on fa un temps es deliberava col·lectivament i on avui dia ordena i mana la tecnocràcia més autoritària i grollera?

La burocratització de la pedagogia els ha permès anul·lar qualsevol tipus de dissidència interna. Una mica més endavant arribem a la clau de tot l’entrellat. El nostre sociòleg escriu que “tant des del punt de vista de la història de les idees com institucionalment, les democràcies es basen en la confluència almenys de dues línies tradicionals: d’una banda, el liberalisme, amb el seu èmfasi en la llibertat i el pluralisme; de l’altra, un igualitarisme republicà que prioritza la igualtat i la sobirania popular. Ambdues línies posen accents molt diferents en el programa de la revolució burgesa”. Aquesta és la clau de volta del nostre naufragi col·lectiu: hem oblidat la meitat essencial que dotava de sentit la nostra escola democràtica. Hem esborrat la seva filosofia republicana, és a dir, tot el paquet d’idearis igualitaristes que completaven la necessitat del pluralisme intern. Les autocràcies o oligarquies tecnocràtiques poden anar tan lluny com vulguin en matèria de “pluralisme” intern o diversitat, però no poden permetre que se’ls escapin les rendes públiques si volen continuar creixent. Altrament dit, poden tolerar i fins i tot fomentar verbalment la diversitat, però de cap manera no poden permetre que es parli públicament de fluxos de diners o de classes socials.

Hem reduït l’esquerra a un serial de sermons ortodoxos coincidents amb els de la dreta liberal, i per això la nostra escola ni ensenya ni aporta els elements essencials per a conformar una ciutadania informada, imaginativa, combativa o “antagonista”, com diria Dörre. La ciutadania que exigiria una democratització immediata de l’economia, és a dir, una re-regulació de les transaccions financeres.

Sense una noció clara de ciutadania econòmica i accés universal a estudis superiors, el nostre sistema educatiu és una caricatura de la fàbrica de desigualtat massiva que avui són els Estats Units. En tot aquest context de desprestigi accelerat de les institucions democràtiques, que el pedagogisme com a ficció de progrés social encara gaudeixi de prestigi institucional és el que em sorprèn més.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons