Prou de ser professors secundaris

Imatge creada per IA.

Llicència Creative Commons

Giovanni Pelegi Torres

La precarietat, el gran mal econòmic del nostre present neoliberal marcat per les feines mal pagades i per la mancança d’horitzons compartits, de promeses de prosperitat i de suports col·lectius, és present a tot arreu; també en el sector públic. Perquè mentre qui institucionalment ens hauria de protegir té els salaris més alts de l’estat, el professorat de secundària de Catalunya som a la cua en poder adquisitiu. Vivim atrapats, des de fa anys i com afirma Massimo Recalcati, en una triple precarietat: econòmica, social i simbòlica.

En primer lloc hi ha la precarietat econòmica. Sobre aquest aspecte s’ha dit molt els últims mesos arran de l’actual cicle de vagues i de lluita sindical. El millor estudi és l’elaborat per Aurora Trigo i per Núria Gascó on es posen negre sobre blanc les causes del declivi del poder adquisitiu del professorat de secundària a Catalunya i la seua injusta situació en comparació amb altres funcionaris de la Generalitat. De tots? No, no de tots, perquè als Mossos no els ha calgut pas mobilitzar-se i han obtingut una millora salarial notable. Per si en quedava algun dubte, sí, és una qüestió de prioritats.

La nostra precarietat econòmica, a banda de ser injusta perquè, com tothom, notem els efectes de la inflació i el profund sense-sentit de créixer en termes de PIB però que això no es note gens en la butxaca, desemmascara la hipocresia existent sobre el valor afegit de la nostra feina. És evident: sense coneixement, no hi ha una economia basada en el coneixement ni en feines d’alta qualificació. Per això el PIB, malgrat créixer, no redunda en un creixement del PIB per càpita: perquè creixem a base de crear feines precàries de baix valor afegit que impulsen un creixement trampós. En altres paraules: som víctimes econòmiques indirectes de la manera en què els poders públics (no) entenen el valor afegit que crea la nostra feina. Perquè si desvinculem l’economia del coneixement i basem l’economia, per exemple, en el turisme, perdem econòmicament en termes globals com a societat i de retruc en termes salarials i operacionals com a docents.

Això em porta a la nostra segona gran precarietat: la social. Enllaçant amb el que escrivia adés, és impossible que guanyem reconeixement social sense un merescut reconeixement econòmic. El sou és poder adquisitiu i també valor cap a una feina important, cap a uns estudis fets, cap a un procés selectiu superat i cap al paper que té el professorat en això que anomenem de forma abstracta ‘ordre’ (paraula molt menyspreada, aquesta). Parlant d’ordre, és impossible que torcem el braç de la precarietat social sense una idea d’autoritat docent. En una república (en termes etimològics), la docència és el mecanisme privilegiat per a la igualació d’oportunitats basat en la transmissió del coneixement. Perquè això funcione, cal fer-nos escoltar: a l’aula, als claustres i a la societat. Hem de treballar per a la reconstrucció d’una sobirania docent i de respecte social com tenen els metges, els jutges i la policia i que, realment, haurien de tindre tots els col·lectius laborals. Amb això vull dir que demanar respecte i autoritat en el nostre camp professional està molt lluny del classisme, de l’autoritarisme militar o del càstig. Com reconstruïm la sobirania docent? Se m’acuden, així ràpid, quatre mesures: el retorn d’un sistema disciplinari clar a les aules (basat evidentment en regles ponderades, justes i no violentes), el retorn de l’exigència acadèmica, el reconeixement del professorat com a autoritat pública i l’abolició dels decrets que limiten la sobirania dels claustres.

Ens queda, finalment, la precarietat simbòlica, la més complicada, líquida i més lenta de corregir de totes. Té una mica de precarietat econòmica i social, clar, però té un element distintiu: és directament proporcional a la indefinició dels objectius de l’ensenyament. Com assenyala Daniel Bernabé, com menys opcions hi ha de transformar la realitat material, més reivindicació simbòlica ha d’assumir, en el nostre cas, el sistema educatiu. La intangibilitat del valor social de l’educació sumeix les institucions que l’han de proveir en la precarietat simbòlica. Tot, com a resultat de l’atomització de la seua missió pública. És a dir, com més tasques ha de fer un docent, com més burocràcia, com més digitalització irreflexiva, com més galimatista és un currículum i com menys cobertura institucional té –com és el cas actualment–, més precària és simbòlicament la seua feina.

Qui tenim clar tot plegat creiem en la funció republicana de l’escola: creiem en una pedagogia de la redistribució del coneixement com a motor de la igualtat d’oportunitats en front d’una pedagogia de la representació que pensa que l’ensenyament és un camp de reafirmació individual, com explica Bianca Thoilliez (totes les referències d’aquest article són del seu llibre Conservar la Educación). Creiem en la nostra funció social perquè tenim vocació, sí, però sabem que de la vocació no es viu i que aquesta sols té sentit quan forma part d’un entramat social i econòmic de reconeixement. En altres paraules, volem ser professors de secundària i volem poder ensenyar, però no volem ser professors secundaris.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons