Per un pacte d’estat en educació basat en la coherència del polític i el Parlament

Imatge creada per IA

Llicència Creative Commons

Pablo Rodríguez Herrero

Una demanda recurrent al camp de l’educació és la consecució d’un pacte d’Estat entre els grans partits polítics d’Espanya. En alguns moments de la democràcia va ser una qüestió que hi era present amb certa intensitat, al debat polític i educatiu, bé per un acostament i flexibilitat política que semblava poder culminar en l’anhelat pacte o, per contra, com a argument per denunciar la parcialitat de les polítiques educatives del partit governant. En qualsevol cas, el pacte d’Estat per l’educació encara és avui un repte pendent de la política espanyola, que sembla no només difícil, sinó més aviat una utopia, després de gairebé 50 anys de democràcia.

S’ha debatut tant sobre aquesta qüestió que pot ser fatigós per al lector, i per a l’escriptor, requerir de nou un pacte d’Estat per a l’educació. Així doncs, plantejaré altres demandes que poden ser considerades necessàriament preliminars o radicals, basades en el principi pedagògic d’exemplaritat. S’atribueix a Confuci, al Lun Yu, assenyalar que l’home superior posa les paraules en pràctica abans de dir-les, i després parla d’acord amb les seves accions. Nombrosos pensadors, inclosos pedagogs i filòsofs, han reflexionat sobre el valor de l’exemplaritat a la vida pública i la governança. Podem recordar Manuel García Morente, tot destacant l’exemplaritat com un valor fonamental del magisteri. Més recentment, al pedagog Agustín de la Herrán, que identifica la coherència personal com una qualitat pròpia de l’educador conscient. O al filòsof Javier Gomá, que ha creat una teoria filosòfica de l’exemplaritat pública.

Des d’aquestes coordenades, els qui tenen la responsabilitat de crear polítiques educatives i, desitjablement, aconseguir un pacte d’Estat per l’educació, podrien ocupar-se en primer lloc de la seva pròpia educació. Conrear-la i posar-la en pràctica, al servei a la ciutadania, hauria de ser la primera necessitat essencial del polític. I, tanmateix, el que ens trobem en nombroses ocasions al Parlament, que es pressuposa que està representant el poble espanyol, escandalitzaria mestres d’escola i professorat de qualsevol etapa educativa, si fossin així les relacions humanes en el grup a qui ensenya. A l’hemeroteca hi ha exemples que transcendeixen la ideologia política; només cal que algú s’ocupi de cercar-ho, qui vulgui, i s’hi trobarà desconsideracions, insults, mofes, crits, traïcions i altres conductes impròpies d’un lloc on es prioritzi l’educació. La seva antítesi podria ser la flexibilitat, l’acceptació plena de l’altre, la consciència d’allò que es comparteix, l’explicació respectuosa d’arguments, el reconeixement de la possible parcialitat de les idees pròpies o la reconsideració de postures inicials, entre d’altres qualitats d’homes i dones que s’ocupen de la seva pròpia educació.

Conseqüentment, l’última cosa serà demanar un pacte d’Estat sobre el sistema educatiu. És un sense sentit, fins i tot una estafa, si se n’observa la seva profunditat i integritat pedagògica. Tal vegada tingui més sentit, primer, plantejar un pacte interior de cada polític amb la seva pròpia educació; segon, un pacte per a l’educació al Parlament; i potser, finalment i com a evolució natural de tot això, un pacte d’Estat per l’educació. Sembla difícil, i és senzill alhora: només cal posar en primer lloc el que va primer.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons