Neopedagogistes paleocristians

L’edicte de Milà, com la LOGSE, va ser el tret de sortida per a l’expansió d’una ideologia dogmàtica

Llicència Creative Commons

David Rabadà

La batalla del Pont Milvi durant el 312, va ser decisiva per a Constantí I el Gran. Es veu que Constantí i les seves forces es van imaginar una creu de llum en el cel i per això l’emperador va fer marcar aquest símbol cristià en tots els escuts dels seus soldats. Quan va guanyar la batalla obtenint el comandament d’emperador romà d’Occident, va atribuir la seva victòria al Déu cristià. Aquesta maniobra va comportar que durant el 313 Constantí acordés amb Licinio, l’altre emperador, l’Edicte de Milà, una LOGSE d’aquells temps. Aquest edicte atorgava una política comuna amb l’objectiu d’acabar amb les pugnes entre pagans i cristians, entre ‘profesaurios’ i ‘neopedagogistes’. Els primers canviaven de pràctiques segons els contextos, però els segons es resistien a adorar una divinitat que no fos la seva. Amb l’edicte s’esperava la pau gràcies a la llibertat de consciència, però allò no va passar ja que els paleocristians van obtenir més prebendes que els pagans, alguna cosa semblant a la LOGSE i posteriors que han donat més influència als neopedagogistes que als profesaurios. Estava cantat que al poc temps els primers ostentarien un gran poder i s’imposarien.

Així doncs, l’edicte de Milà, com la LOGSE, va ser el tret de sortida per a l’expansió d’una ideologia dogmàtica. De fet, concedia als paleocristians la plena autoritat per a imposar la seva fe. Des que el sistema es va convertir, aquells paleocristians van començar a demolir els temples pagans, a derrocar estàtues de déus, a mutilar relleus, a arrencar frescos i mosaics, a cremar biblioteques, a talar boscos sagrats i a gratar pergamins grecollatins per a escriure oracions damunt. L’expansió d’aquesta ideologia va guanyar més adeptes ja que aquests gaudien de més privilegis procedents del govern. A més, el paleocristianisme era simple i no exigia ni pensar ni memoritzar molt, només calia  tenir fe per a assolir el Paradís etern. Es va afegir a això la por a la condemna si se’ls portava la contrària, i és que el seu dogma exigia exclusivitat i intolerància cap a altres pràctiques. En aquest context ser intolerant era virtuós, és a dir, forçar a un altre a salvar-se era bo com també era bo destruir tots els ídols pagans en contenir un dimoni dins. Per això, i per a desactivar aquell “mal” destruïen o derrocaven tot l’anterior com a pitjor defensant la seva innovació com a millor. Així com durant l’any 392 el bisbe Teófilo va ordenar demolir el temple de Serapis a Alexandria i cremar els llibres de les seves dinou sales de biblioteca, els pagans han vist perdre’s els seus sabers clàssics. I és que aquells paleocristians creien que la saviesa era neciesa, per a què el saber si no salva l’ànima? Amb creure ja n´hi ha prou perquè el conèixer entorpeix la salvació, alguna cosa així com que la memorització és neciesa, per a què saber si tot està a Internet? Amb creure ja n’hi ha prou doncs memoritzar entorpeix l’educació.

Així, aquests pares de l’Església van canviar la filosofia per una “teologia” a base de poder, pressions i propaganda. Amb el temps van promulgar-se noves lleis, edictes, que plagiaven i ampliaven el primer condemnant als pagans a ser derrocats. LOGSE, LOCE, LOE i LOMLOE han estat exemples d’això i han significat la fi de segles de coneixements des de Sòcrates fins a Damascio per a imposar un sol dogma, però cremant la resta.

Abans de l’adopció d’aquest paleocristianisme com a únic culte oficial, va haver-hi altres cultes cultes. Després el dogma es va imposar sota bateig o obligació, és a dir, aquest es va expandir sota la manipulació i l’opressió. De fet, mai va proliferar per ser més progressista i anticipat als drets humans com es diu, tot el contrari. Segons els textos que han sobreviscut a l’oblit dogmàtic com els de Gregorio Luri, Andreu Navarra o Alberto Royo, no existeix cap evidència històrica que aquest paleocristianisme promogués la llibertat de cultes cultes ja que van prohibir adorar a totes les pràctiques anteriors.

En fi, Europa és paleocristiana i logsiana perquè uns dogmàtics van destruir la cultura pagana i perquè el seu Imperi de Constantí es va mantenir en el poder trenta anys que van ser suficients per a establir un culte durador, cohesionar un projecte i fins a afeblir el sistema, PISA així ens l’ha advertit. Curiosament l’emperador Julià, com algun càrrec educatiu en el poder, va ser educat sota aquell dogmatisme, però el va rebutjar en estar ple de supersticions i ignoràncies. Per això Julià va retornar als cultes hel·lènics i a la filosofia grega, però el seu efímer mandat no va calar prou i gairebé totes les seves obres van ser oblidades pels nostres paleocristians. Avui dia la neopedagogia porta amb nosaltres més de trenta anys, un dogma homeopàtic que no utilitza arguments cientificotècnics, només fe i mitjans. La veritat, ja no sé si sóc en el segle IV dels paleocristians o en el XXI dels neopedagogs. Potser és que simplement estem atrapats en un forat negre sota els mateixos errors.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons