CARA A CARA AMB

Mònica Pérez, còmica

Mònica Pérez: “L’esforç és una assignatura com l’ofici d’actriu, un ofici que s’està perdent”

Llicència Creative Commons

David Rabadà

La Mònica Pérez, còmica de tota la vida, ha despuntat en programes com els del Buenafuente, Homozapping o Polònia, com també en sèries com La que se avecina o La Lola. L’hem vist a capítols de El Cor de la ciutat, de La Riera o de Lo Cartanyà. Però a més ha actuat en diferents obres de teatre com Una nit d’òpera, Pel davant i pel darrere, Confessions de dones de 30, La familia irreal, Hitchcock la comèdia, Escape Room, Cunyades i a L’Èxit de la temporada. També ha participat en el cinema en films com “Tapas” de Jose Corbacho, en les dues parts de “Padre no hay mas que uno” de Santiago Segura i en “Escape Room” de Joel Joan i Hector Claramunt.

La seva faceta com a escriptora és més desconeguda, que no menys important. Tenim per exemple la novel·la d’humor “Abans no eres així” publicada per l’editorial Penguin Random House o les comèdies com: Hitchcok la comedia, Doo Wop Club, 1001 Gags, Les Dones de Frank, Pararapapa, Tinc 50 anys i Soc dona entre d’altres. És inevitable doncs que avui estigui ‘Cara a Cara’ amb la gran Mònica Pérez.

El món de la comèdia de fa temps que va amb tu. Des dels teus inicis infantils fins al paper de la infanta Cristina al Polònia de TV3 ha plogut molt, però a quina edat vas començar a actuar? I el més important, què vas sentir?

El meu primer record dalt d’un escenari va ser fent d’arbre en uns pastorets. Jo no feia res i la gent reia. Era el més semblant a l’emoció de la nit de reis. Sempre els hi havia dit als meus pares que de gran volia ser actriu i escriptora, però aquell dia vaig veure clar que l’escenari era la meva llar. 

Si als 6 anys ja feies gràcia en uns Pastorets, durant la teva post-adolescència com vas potenciar el teu afany de comèdia? Amb qui vas fer rotllana teatral?

Feia teatre tant a Barberà del Vallès, on vivia de petita, com a Sant Feliu de Pallarols, on hi teníem una casa. Fos on fos anava amb totes les companyies d’aficionats que podia per aprendre l’ofici. 

Per tant als 18 anys ja vas començar a crear personatges de comèdia

Amb 18 anys combinava una feina amb un centre veterinari més una altra en una fruiteria del mercat. Mentrestant estudiava a l’Institut del Teatre de Terrassa on inventava molts personatges des de les meves feines.

“Amb 18 anys combinava una feina amb un centre veterinari més una altra en una fruiteria del mercat. Mentrestant estudiava a l’Institut del Teatre de Terrassa”

Però, m’has confessat que vas ser una persona molt tímida, ¿què va passar en aquells temps?

Que només vaig estar un any a l’Institut del Teatre de Terrassa. Vaig veure que jo no permetria que ningú em tractés malament per ser una persona pudorosa i tímida. La timidesa, per qui ho sigui, també amaga uns grans mons de creativitat.

Com vas conèixer a molts dels teus amics en el teatre com el David Fernández, el Chikilicuatre de Eurovisió 2008? Quins anuncis vau fer junts?

Gràcies a la Candela Peña que em va parlar de l’Estudi de Teatre “Nancy Tuñon” on ella estudiava, m’hi vaig apuntar i allà vaig conèixer el David. Junts vam començar a fer uns espots televisius diaris del “Colacao” amb la Teresa Raval i la Consuelo Berlanga. De fet, el David i jo, ens hem anat acompanyant bastant en les nostres carreres. Fèiem bolus junts, després vam estar plegats en una comèdia que vaig escriure “Quién dijo que tenía cara de pájaro”, fins que ell em va dir que féssim proves per a La Cubana.

I…?

Doncs que ens van agafar, i d’allà vam saltar junts al Buenafuente i a Homozapping. Tot i ser actors, som amics, que no és fàcil.

Però calia anar a càstings per assolir noves fites. Ser dona fent comèdia, i si m’ho permets, atractiva, sembla una contradicció per al maleït estereotip ibèric. Estic pensant per exemple en la gran Lina Morgan. Va significar això per a tu un repte? O les productores ja buscaven un perfil com el teu?

Sí, ha estat un repte més important que el propi de viure de la interpretació. És més, encara ningú a hores d’ara, ha entès que només hagi volgut ser actriu còmica. Jo vull defensar la comèdia i fer riure, però aquest és un gènere mal encaixat inicialment en dones amb un mínim d’atractiu. Crec que soc l’única actriu còmica que no vol fer altra cosa i que no m’ha importat que em diguessin: “Quan faràs alguna cosa seriosa? Quan tindràs un paper important que sigui dramàtic? Així no et valoraran i no guanyaràs mai un premi”, però per a mi el premi és sentir com la gent riu on m’encanta escoltar la felicitat dels assistents. En definitiva, treballo per al públic i no per la professió.

“Crec que soc l’única actriu còmica que no vol fer altra cosa i que no m’ha importat que em diguessin: «Quan faràs alguna cosa seriosa?»”

És més difícil fer riure que fer plorar?

Ben cert, jo sempre ho he dit que és més difícil fer riure que fer plorar, però veig que continua l’equívoc que el drama és més professional que la comèdia.

I qui fa més gràcia, els homes o les dones?

Doncs també he hagut de lluitar molt entre les còmiques per tal de superar la idea errònia que els homes fan més gràcia que les dones, i es que hem de convèncer que una dona atractiva també coneix perfectament les eines de l’humor, que es pot néixer bonica i amb vis còmica. Jo mai m’he tingut per una bellesa, era la simpàtica del grup d’amigues, però es veu que dins dels cànons molts no veien a una dona de bon veure com a còmica. Seguirem lluitant per tal de demostrar que s’equivoquen.

Tot i el sexisme i els estereotipus dels personatges teatrals, tu sempre els has donat la volta, oi?

Oi tant, havia de mostrar que jo podia fer qualsevol personatge igual que els homes, i quan només em donaven papers de mares, esposes, infermeres o amants, a totes elles els hi vaig saber donar una visió única i còmica.

Va ser un somni fet realitat treballar amb La Cubana?

I tant que va ser un somni!!! La Cubana per mi era el meu “Hollywood”. Jo era una fan absoluta de la Món Plans, que es va convertir en la meva padrina artística. Quan ho vaig assolir no em podia creure que formés part de la història d’aquella companyia. A més, quan la gent parla de la Cubana se’ls il·lumina la cara i jo vaig ser una peça d’aquest engranatge.

I vas posar-hi molt d’esforç?

Vaig patir molt, com tots els que hem viscut La Cubana, però vaig aprendre molt sobre el meu ofici. Potser, i desgraciadament, al haver-hi de dedicar tant d’esforç, l’ofici d’actors i d’actrius s’està perdent.

Com va anar l’entrada a La Cubana?

Jo tenia una feina d’hostessa i anava molt arreglada a l’entrevista. El Jordi Milan de La Cubana, i al veure’m, va ser un dels que va tenir certs prejudicis físics amb mi, però sort que m’assemblava a la Sofia Loren de jove i necessitaven a una italiana. I durant la prova ja va veure que portava La Cubana a la sang.

Vas treballar amb Andreu Buenafuente a La Cosa Nostra amb altre cop David Fernández. Va ser un altre somni fet realitat?

Sí, també. Recordo que jo deia que no marxaria mai de La Cubana fins que l’Andreu vingués i ens digués d’anar al seu programa. I així va anar. El dia del càsting, estava tan nerviosa que vaig veure una foto del Buenafuente mida real al passadís i vaig perdre un esclop de la impressió.

“El dia del càsting, estava tan nerviosa que vaig veure una foto del Buenafuente mida real al passadís i vaig perdre un esclop de la impressió”

Aleshores?

Doncs vaig fer la prova mig descalça. I mira com som les coses, una persona d’aquell equip, que afortunadament ja no hi treballa, em va donar la benvinguda dient: “Doncs ja pots fer riure perquè ets la més lletja del càsting”. Allà vaig aprendre que ho havia de fer molt bé, perquè la inèrcia era donar els millors papers als homes. Afortunadament l’Andreu va confiar en mi actuant i escrivint gags per al programa.

I arribem a grans productores televisives com Gestmusic amb la sèrie La que se Avecina, o el Terrat amb l’obra de teatre Comando a Distancia amb David Fernández, Edu Soto i Jordi Ríos. Tot això ja fa molta olor al Polònia, oi?

Per sort, per talent i per professionalitat, he tingut l’oportunitat de treballar amb grans productores, programes i sèries de màxima audiència. És un orgull. En cada lloc on he anat, he conegut artistes que seguia des de petita, i no et pots imaginar quina sensació és convertir-te en companya d’algú que admires. He pogut aprendre molt dels més grans, i dels més merdes, perquè de la maldat també se n’aprèn. No hi ha més tristesa que quan et cau un mite.

I així entre grans productores, també vaig fer parada i fonda a l’incombustible “Polònia”.

Però en el Polònia sols hi vas fer un personatge, oi?

Només he tingut la fortuna que em deixessin fer d’Infanta Cristina, per tant, és com si en aquest edifici de paròdies jo només hi tingués un apartament de temporada, no soc ben bé de la comunitat. 

I la Família Irreal amb la gent del Polònia deu estar ple d’anècdotes de valents trobadors. Tema delicat? Alguna trucada de la Zarzuela? Vau estar vigilats? Va, digues.

N’estic segura que sí, perquè quan estàvem al programa de “Un altre cosa” del Buenafuente i jo feia de Letícia Ortiz amb el Toni Alba de rei i l’Edu Soto de príncep Felipe, ens van comunicar que ens tenien a tots tres vigilats. Doncs imagina’t després amb la Família Irreal on la parodia era de tota la família borbònica.

I era complicat pensar bons gags?

En una època on la casa reial anava per davant nostra, no donàvem a l’abast. De fet semblava que ells mateixos escrivien els gags. La realitat supera la ficció.

I superar a la capital del regne? I portar la Família Irreal a Madrid?

Doncs malgrat la valentia que va tenir Dagoll Dagom i Minoria Absoluta en la Família Irreal, més la gran implicació de tots els actors que estàvem a l’espectacle, es va aturar a Catalunya.

Per què?

Perquè cap actor la volia fer a Madrid. Aquí sabem riure de tot i de nosaltres mateixos, a Madrid i del Rei… 

Escoltant tot el teu llarg camí en la comèdia, i on molts no en donarien ni cinc per a començar aquesta carrera, la paraula esforç què et diu?

Crec que l’esforç és una assignatura com l’ofici d’actriu, un ofici que s’està perdent. Jo sempre dic que l’èxit no és que et reconeguin a tot el món durant un temps, sinó és tenir sempre feina. Pots tenir un gran talent, però veure que el teu nom estigui present en les opcions dels càstings, tenir feina continuada, que qui et contracta et respecti i et consideri, i finalment que la premsa t’estimi diu molt. Si hi afegim que els companys t’apreciïn i et vulguin a prop, que els equips de treball se’n alegrin de tenir-te i els hi donis confiança, tot això és gràcies a l’esforç.

“Avui en dia tot es vol ràpid i sense gaire implicació. Aquest món et tractarà com tu el tractis, i si li dediques temps, estimació i esforç, et recompensarà”

Esforç en què Mònica?

Esforç de treball, de saber-se el text, d’aprendre, de millorar, de no estancar-se, d’arribar puntual, de ser bon company, de tractar bé la roba, l’attrezzo, l’escenografia, les llums… En fi, que ser una bona professional requereix esforç, i l’esforç vol temps. Avui en dia tot es vol ràpid i sense gaire implicació. Aquest món et tractarà com tu el tractis, i si li dediques temps, estimació i esforç, et recompensarà.

Diuen els maleïts tòpics que molts del teatre heu estat mal estudiants. Què hi has de dir al respecte d’aquest poc oportú estereotip?

Jo he sigut una molt bona estudiant, he tret sempre bones notes, tot i que mai m’ha estat fàcil. Així com la meva germana Gemma, no li calia estudiar massa, jo sempre havia de fer hores després d’escola.

I què no et va agradar de l’escola?

El que no m’ha agradat mai és anar escola. Sempre dic que si hi ha un altre vida, per favor que sigui una nena prodigi amb professora particular. De fet, i com a actriu i escriptora, no pares mai d’estudiar i d’aprendre coses noves. Potser no soc la més ràpida, però ho faig amb molt de gust i amb esforç.

Entenc que des de ben jove vas tenir molt present la disciplina, l’esforç i la constància en els estudis. Et fa ràbia quan la gent no s’esforça?

Molt, molt, molt, molt, molt, molt i molt!!!! Per a mi és molt important l’esforç, la perseverança, la constància i la disciplina, més i tot que el talent.

Veus relació entre els teus projectes professionals i la pràctica de l’esforç des d’estudiant?

Jo crec que en aquesta feina, quan més sàpigues millor. Sempre he estat disciplinada, perquè vull fer-ho el millor que pugui. A casa també em van educar amb els valors de l’esforç i la disciplina.

“Crec que s’han perdut els valors, la il·lusió, els petits detalls, els costa veure un futur i em preocupa que això no se’ls pugui transmetre ja a l’escola”

Al respecte de l’actual sistema educatiu, en què creus que podria millorar?

Justament estic fent els guions d’un programa de TV, que es diu “”Zona Escolar “i això m’ha fet veure que el sistema educatiu ja ha canviat molt. Buscant informació de les noves tècniques, he apreciat que ara es té en compte com és cada alumne, no es tracta a tothom per igual, s’ensenya a crear en equip, a valorar el planeta, els animals, el vessant artístic… M’he endut una gran sorpresa. Tot i que jo treballo amb gent jove, i a part de tenir nebodes i nebots i conèixer els seus amics, escoltes a les noves generacions amb les seves problemàtiques i no saps molt bé que fer per a ells. Crec que s’han perdut els valors, la il·lusió, els petits detalls, els costa veure un futur i em preocupa que això no se’ls pugui transmetre ja a l’escola. Estan feliços, però no els veig  que siguin feliços, els noto sempre amb pressa i preocupats. Professors!! Podem fer alguna cosa?

Ens podries explicar els detalls d’un projecte imminent en la teva carrera de la comèdia?

No soc dona d’un sol projecte!! Soc una artista inquietaaa!!! Estic en gira amb 5 comèdies: Cunyades, Bingo Banda, VivÄ, Hitchcock la comèdia i 1001 gags. I a més estic preparant la cinquena edició del Festival Faustina de Microteatre, acabant una comèdia musical i a punt per rodar dues pel·lícules que seran com no, dues grans comèdies.

Mònica, amb tu he conegut una dona que ha superat molts reptes, fet realitat molts somnis i trencat molts estereotips. Suposo que ja has plantat un arbre, però i escriure un llibre?

Doncs estic escrivint una nova novel·la i he publicat “Abans no eres així” amb l’editorial Rosa dels vents de Penguin Random House, que és una història de superació amb molt d’humor. I ja n’estic escrivint un altre. No et dic que no puc parar?

I tens un do que et fa arribar molt amunt

Potser, però no estic situada al top ten dels noms còmics, i tenint en compte la meva trajectòria i l’esforç dedicat per ser la millor professional, et confesso que de vegades em fa posar trista. I llavors recordo el que em diu la gent quan em veu al teatre o m’aturen pel carrer: Nena, només veure’t ja riem! Per tant, i per sobre de tot, si tinc aquest do, utilitzaré tot el que estigui al meu abast per poder fer riure a tothom.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons