Món i lent: “Escenaris”, de Toni Sala

Detall de la portada del llibre de Toni Sala, Escenaris. / L’Altra Editorial

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

De la mateixa manera que no vam guanyar res, i en canvi vam perdre molt, quan certa esquerra es va divorciar de l’humor, i aquell terreny el va començar a explotar l’extrema dreta i la conspiranoia obedient, sí hem guanyat un mon nou quan els escriptors han decidit recuperar el riure com a motor de subversió i hem pogut, finalment, tornar a respirar i llegir literatura lliure i no llibres de tesis carrinclons. Una novel·la que tot just acaba d’editar Males Herbes, Series boja si no ho fessis, de Mara Faye Lethem, la història d’una dona embarassada que està fins els ovaris de sermons moralistes i es converteix en una assassina en sèrie autoalliberada, una contraimatge de Patrick Bateman en un món on els Patrick Batemans continuen tristament en expansió, sense que el fanatisme de l’esquerra iliberal sense humor els hagi fet ni tan sols pessigolles, també apunta cap aquesta direcció que ha emprès Toni Sala en aquesta novel·la ambiciosa i descarnada que no té cap por a l’hora de posar el dit a la nafra de la Catalunya actual.

Som lluny dels anys on Pere Marín (1998) o Rodalies (2004) sacsejaven el pensament ortodox de la Catalunyeta benpensant, ara Toni Sala és capaç de programar novel·les tan ambicioses com les de Francesc Serés. A més, sembla que es consolida l’escola del ‘Realisme Sincer’ que s’ha anat desenvolupant a Girona amb Ponç Puigdevall, Damià Bardera, Anna Carreras Aubets o Jordi Dausà, mentre el Cap i Casal continuava enfonsant-se progressivament en el discurs anodí i la insignificança literària. Girona rebenta el món i Barcelona intenta pactar amb massa rucades postideològiques, heus aquí el que penso.

Per tant, les històries trenades que ens presenta Toni Sala us faran riure i pensar en quina mena de país vivim. Per a trobar un equivalent estilístic i també amb una certa afinitat temàtica potser hauríem d’anar a buscar Farándula, de Marta Sanz (Anagrama, 2015), també ben carregada de potència esperpèntica i veritat expressionista del món de l’escena a Madrid. Una perspectiva sobre els actors i el teatre que condueix Sala a atrevir-se (per fi!) a escriure veritats sobre la realitat cultural pròpia, que necessita abandonar el xumet i el biberó. Calia dir coses com aquesta: “Els teatres de Barcelona estan plens d’autors esquifits, fixeu-vos-hi un dia. Per això hi falta ambició. Més ben dit, a Barcelona els actors són esquifits perquè el teatre que s’hi fa no te ambició. Els encongeix i és un pes que es mossega la cua. Un teatre sense actors grans és un teatre sense grans actors. Barcelona és una màquina d’igualar a la baixa, una màquina teatral de castrar”. Aquí el protagonista es deixa anar, però és cert que a Barcelona la literatura s’ofega entre la petitesa petitburgesa de sempre i el seu succedani amb mala consciència del pseudoleninisme sense neurones ni lectures de Marx que ja va cansant i que ja anem, afortunadament, superant.

Aquest nihilisme gironí és molt més sa que la conveniència correcteta i cívica que es respira a la capital. A Escenaris (L’Altra Editorial) hi batega el Puigcerdà real, en una Catalunya real amb gent obesa, malalts mentals traumatitzats per la fi del Procés, solitud, individualisme, hospitals infernals, guionistes depressives, una Barcelona distòpica, joves emos amb el cap ple de turbulències postruistes, on un subproducte escombraria com la saga Malicious pot fer guanyar milions i un esperit delicat ho té realment cru per a sobreviure.

Necessitem més obres com aquesta: irreverent, divertida, sàvia, cruel, i alhora expressionista, exagerada i real. Els escriptors els tenim, però està preparada la nostra societat? Aguantarà el mirall? L’accident de cotxe d’un actor en crisi desplega un ventall d’històries humanes que es desenvolupen entre la lent esperpèntica i la veritat social més familiar, en una obra integral, completa, que voldrà perviure amb ungles i dents, perquè està escrita amb ungles i dents i sang, on hi poden conviure la tendresa amb l’humor més negre.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons