Models Educatius d’Èxit

Imatge creada per IA.

Llicència Creative Commons

David Rabadà

Durant les darreres dècades, l’ensenyament secundari nacional ha experimentat una progressiva pèrdua en la transmissió rigorosa de coneixements. Aquest fet coincideix amb la imposició de determinades ideologies polítiques i corrents pedagògics que han desplaçat el paper central del saber, del docent i de l’esforç intel·lectual. Segons els indicadors internacionals PISA, PIRLS o TIMMS, els resultats educatius nacionals romanen estancats en una caiguda constant i reiterada. Per tal de revertir aquesta situació urgeix analitzar quins models educatius externs funcionen i aplicar-los en el nostre país. Com ara es veurà cal obrir un espai de reflexió i debat per tal de recuperar un ensenyament exigent, sòlid i basat en el saber. Sense coneixement no hi ha ensenyament.

Si analitzem els sistemes educatius que ostenten els millors resultats en les proves internacionals PISA, com ara el Japó, Singapur, Corea del Sud o Estònia, així com determinades comunitats autònomes de l’Estat espanyol —com Castella i Lleó o Astúries— o els centres amb excel·lents resultats a les PAU, s’observen una sèrie de coincidències estructurals que ja ens indiquen el camí a seguir. Aquests models posen l’èmfasi en l’adquisició de coneixements a llarg termini – o profunds – entre els nostres alumnes. Això és gràcies a currículums exigents i ben estructurats, a una comprensió lectora sòlida per part dels alumnes i a uns docents especialistes amb un domini rigorós de la seva disciplina i llengua parlada i escrita. En definitiva, lluny de currículums dispersos o excessivament flexibles, aquestes regions o països amb èxit educatiu aposten per programes clars, exigents i acumulatius.

Un element clau en tot l’anterior és l’estabilitat legislativa. Els sistemes educatius d’èxit no estan sotmesos a canvis constants de llei, sinó que mantenen marcs normatius estables que permeten consolidar pràctiques eficients a llarg termini. Això va lligat a una clara confiança en el paper del docent com a transmissor de coneixements. Tal com argumenten molts dels articles de la revista Educational Evidence, l’ensenyament explícit i estructurat, basat en la instrucció directa, és especialment eficaç, sobretot en contextos d’ensenyament obligatori.

A més, i en tots els models educatius d’èxit, la cultura de l’esforç ocupa un lloc central. En aquest sentit, l’ús d’exàmens i deures no és vist com una eina punitiva, sinó com un instrument pedagògic fonamental per reforçar l’aprenentatge, consolidar la memòria a llarg termini i fomentar l’autodisciplina. També l’ensenyament memorístic, entès com a base necessària per al raonament complex, és reivindicat com un element imprescindible en contraposició a certes pedagogies que confien excessivament en l’aprenentatge autònom dels alumnes sense la necessitat de docents doctes en la seva especialitat. En altres paraules, es parteix de la idea que els alumnes no poden aprendre per ells mateixos tot allò que encara no saben, i que la figura de l’instructor expert és insubstituïble. Desestimar aquest principi ha portat a un malbaratament de la professió docent i a una caiguda de la qualitat en l’ensenyament. I en això és totalment determinant la consideració social i econòmica del professorat. La prova és que als països amb millors resultats en ensenyament, els docents són especialistes en la seva matèria, seleccionats amb criteris exigents i ben remunerats.

Arribats aquí resulta fonamental introduir el concepte d’IDH de cada país (Índex de Desenvolupament Humà). Aquest coeficient computa en una sola xifra els indicadors de salut, educació i renda per tal de mesurar el benestar social d’una població. En els països amb bons resultats en ensenyament hi ha una relació directa entre els indicadors de PISA, PIRLS o TIMSS amb el seu Índex de Desenvolupament Humà (IDH). Aquestes dades evidencien que no és determinant quant s’inverteix en educació, sinó en quin model pedagògic s’inverteix. Sovint es posa l’exemple de Singapur, que destina al voltant d’un 2% del seu PIB a educació i obté resultats excel·lents, mentre que altres països amb una inversió molt superior al doble, com Suècia, presenten resultats mediocres.

Però l’assumpte de l’IDH, i el seu benestar social associat, va més enllà donat que els països que l’ostenten molt alt, com Japó, Singapur o Corea del Sud, comparteixen models educatius basats en l’exigència, el coneixement a llarg termini i el prestigi del docent. És a dir, un bon ensenyament potencia un excel·lent benestar social. En el cas espanyol, amb un IDH inferior al d’aquests països capdavanters, i amb resultats educatius molt millorables, es fa evident la necessitat de replantejar el seu sistema d’ensenyament per tal de millorar el seu IDH. En aquest sentit, fora aconsellable fugir d’ideologies pedagògiques no demostrades, i apostar per models avalats per l’evidència científica.

En resum, podem dir que per tal de revertir els mals resultats d’ensenyament nacionals cal potenciar la cultura de l’esforç, reforçar l’ús d’exàmens i deures com a eines pedagògiques, millorar de manera decidida la comprensió lectora i l’expressió escrita, estabilitzar les lleis educatives i dignificar el professor docte i especialista amb un gran reconeixement social i una excel·lent remuneració. Només amb currículums exigents, docents experts i un ensenyament basat en el saber es podrà augmentar el nivell d’ensenyament, el benestar social i, en definitiva, la qualitat de vida del conjunt nacional.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons