- Opinió
- 15 d'octubre de 2024
- Sense comentaris
- 7 temps de lectura
Mentides reconfortants
Mentides reconfortants
Fa uns anys, escoltant Vaughan Radio per allò d’aprendre anglès, vaig sentir el presentador i propietari, Richard Vaughan, burlar-se de si mateix. Es lamentava que feia poc havia publicat un llibre sobre l’aprenentatge de l’anglès en què proposava esforç i dedicació per aconseguir l’èxit, i havia tingut moltes menys vendes que un altre llibre publicat per les mateixes dates, on s’oferia algun tipus de solució fàcil per resoldre el tema etern de l’aprenentatge d’aquesta llengua. (No recordo si era parlar anglès amb cent paraules, mentre s’adorm, o per algun tipus d’osmosi). “No em faré mai ric”, deia aquest home que es caracteritza per la seva honestedat. “La gent sempre comprarà abans mentides reconfortants que veritats desagradables”.
Ironies del destí, en el context d’una classe d’anglès, he estat obligat (sense mala fe, cal dir-ho), a escoltar una famosa TED Talk de Sir Ken Robinson, titulada: “L’escola mata la creativitat?” . Per a qui no ho sàpiga, les TED talk són unes xerrades que es van començar a fer a Nova York i que es van acabar exportant a moltes parts del món, encara que últimament han anat força a la baixa. Es van arribar a pagar 8500$ per una entrada a una xerrada que després seria emesa per internet. Als conferenciants se’ls exigia un entrenament i supervisió al guió i a la comunicació no verbal. El marc, així de sortida, més que de contribució a la humanitat com es presentava, venia a ser el de contribució a la butxaca.
Si a aquella xerrada de Sir Ken Robinson li traiem els acudits gratuïts, esdevé en un concentrat tan gran de mentides reconfortants en el camp de l’educació, que ni tan sols el més agullat membre de Fundació Bofill podria aspirar a crear-ne un de semblant. Li farem cas al coach modern que ens diria que cal treure la part positiva de tot plegat, i aprofitarem algun extracte de la conferència per a reflexionar sobre com s’aconsegueixen aquests efectes edulcorats que fan que es vengui amb tanta facilitat aquest producte al mercat del nostre àmbit.
Sens dubte, la selecció d’informació és el procés principal que pot convertir fragments de realitat en representants d’allò oposat a allò que realment pertanyen. El cas estrella que Sir Ken Robinson ens explica és el d’una nena molt moguda que una escola va demanar derivar-la a un metge que la reconegués. Aquest senyor la va veure ballar amb la ràdio i va dir: “la seva filla no té res, el que li passa és que és una ballarina”. El resultat és que es va dedicar al ballet i sembla que ara és bilionària. No acompanyen la història ni música de violins ni moralitat, però totes dues se sobreentenen. Segons Ken Robinson, un altre doctor li hauria atribuït una síndrome a la nena i li hauria receptat una medicació, dient-li que calmés. Així doncs, ja tenim allò que el nostre conferenciant volia traslladar-nos: els metges que mediquen són dolents, els psicòlegs que diagnostiquen són dolents, els professionals de l’educació que deriven a altres professionals són dolents, i els pedagogs com ell que no han fet una classe a la seva vida salven, si no vides, sí brillants carreres professionals. Tot el treball col·laboratiu entre professionals que tant proclamen els capdavanters de les noves pedagogies a fer gàrgares. Ja arriba Sir Ken Robinson i ho arregla tot de cop.
La medicina, si se’ns permet, contra la intoxicació per mentides reconfortants requereix una mica d’esforç, però pensem que val la pena. És tan fàcil com emplenar els enormes buits d’informació que deixen els venedors. Vegem al nostre exemple. Sabem molt bé que dedicar-se a la dansa és com qualsevol altra professió. Requereix feina i dedicació, i la inserció laboral va en funció de l’oferta i la demanda, que com en tot, és limitada i variable, i en aquest cas força limitada la segona. Però també sabem que per a ser-hi a l’elit el sacrifici personal és immens. Els cossos de les ballarines pateixen amb les exigències posturals, tant amb dolor físic pur, com amb seqüeles a la llarga. La competició és terrible, creant risc d’ansietats immanejables i fins i tot trastorns mentals. El mèrit de la nostra protagonista és la duríssima feina, no n’hi ha cap altra. No podem saber-ne res sobre l’oportunitat de la medicació. Requereix compilació d’informació i provatures, treball professional d’equip. La frivolitat de decidir l’adequació perquè ho valc li deixarem a Sir Ken Robinson i als audaços teòrics de l’educació que s’arroguin aquests poders.
Com podem estar previnguts davant d’aquests venedors d’elixir porta a porta pedagògics? Quan un té experiència a l’ensenyament es fan aparents a primera vista. Per a aquells que no la tinguin, crec que simplement recordant que les dreceres en educació, com a la majoria dels camps professionals, no existeixen, en pot ser suficient. Els seus productes són dolços, fins i tot embafadors, però la seva intoxicació dificulta el treball seriós.
Font: educational EVIDENCE
Drets: Creative Commons