Marta Vericat: “El mascotisme és una relació profundament desigual”

Marta Vericat (Barcelona, 1984) és doctora en Ciències Humanes per la Universitat de Girona i es va graduar en Filosofia per la UNED. L’any 2018 la Universitat Autònoma de Barcelona li va editar Filosofía y toros. Un debate ético, una obra pionera, i ara ha tornat amb Mascotisme. Un problema d’ètica animal, que li acaba de publicar el segell Enoanda.

Com vas arribar al teu gran tema, l’ètica en relació amb els animals? El vas trobar tu o el tema et va trobar a tu?

És una mica com la pregunta de l’ou i la gallina, probablement les dues coses van avançar en paral·lel. Sempre he estat una persona sensible i curiosa amb l’entorn, i això ha fet que la meva mirada fos especialment atenta a la presència dels animals en el nostre dia a dia. Aquestes observacions, sumades a la convivència amb els gats que tinc a casa —que han estat una font d’inspiració fonamental—, van anar despertant en mi una sospita persistent i, amb ella, milers de preguntes sobre la relació que establim amb els animals i els vincles que construïm amb ells.

No recordo exactament quan vaig decidir endinsar-me en l’ètica animal des d’una perspectiva més teòrica, però sí que va arribar un moment en què vaig sentir la necessitat de trobar una base sòlida per reforçar i continuar construint l’activisme en defensa dels animals que ja feia a peu de carrer.

“El mascotisme és una qüestió imprescindible del nostre temps que requereix d’arguments, sentit comú i bones raons capaçes d’anar més enllà de les converses superficials”

L’ètica animal mereix tenir el seu propi espai i ser tractada amb la mateixa serietat que qualsevol altra qüestió acadèmica. És cert que avui dia hi ha més interès que fa uns anys, més estudis i més recerca des de diferents disciplines. Tot i així, continua sorprenent que el tema del mascotisme no hagi estat abordat amb la mateixa rigorositat ni amb la mateixa amplitud que altres qüestions centrals de l’ètica animal, com l’experimentació, la producció de carn, la caça o la pesca. I, tanmateix, el mascotisme és una qüestió imprescindible del nostre temps que requereix d’arguments, sentit comú i bones raons capaçes d’anar més enllà de les converses superficials.

Escrius: “No hi ha prou coneixement sobre la prehistòria de la domesticació animal”. El teu llibre intenta omplir aquest buit? Quines implicacions étiques et preocupen més quan penses en el “mascotisme”?

Aquest apartat del llibre no pretén omplir el buit existent pel que fa a la prehistòria de la domesticació animal. Tornar als orígens i incorporar la perspectiva evolutiva de gossos i gats té, sobretot, la funció d’oferir un marc contextual, una mirada al passat que ens ajudi a comprendre millor la situació present. No es tracta tant d’explicar d’on venim com d’entendre per què som on som. La mirada al passat permet desnaturalitzar l’estat actual de les coses i recordar-nos que les formes de relació que avui considerem evidents o inevitables són, en realitat, el resultat de processos històrics contingents o subsceptibles al canvi i, per tant, transformables.

El que més em preocupa es el règim de sentit que sosté al mascotisme i el bonisme que l’envolta. El discurs dominant, articulat al voltant del llenguatge de l’amor neutralitza el conflicte moral i desactiva la possibilitat de pensar críticament. Aquesta narrativa tant normalitzada produeix una forma de ceguesa ètica que impedeix reconèixer les estructures de dominació de la domesticació. Aquesta dominació no adopta formes explícitament violentes, sinó que es presenta, més aviat, com una normalitat afectuosa, com una relació sense panys ni barrots, i és precisament per això, que resulta tan eficaç. Quan el poder no es percep com a tal, quan la dependència es confon amb protecció, tota la dimensió carcerària i profundament antropocèntrica del nostre vincle amb els animals queda invisibilitzada.

Què és la “utopia de la comprensió“?

Per “utopia de la comprensió” em refereixo al fenomen de l’alteritat, és a dir, a la impossibilitat radical d’entendre plenament a les mascotes, precisament pel fet de pertànyer a una espècie diferent. Per molt que coneguem els seus hàbits, els seus patrons de conducta o fins i tot alguns dels seus mecanismes biològics, sempre hi haurà una part de la seva experiència del món que ens quedarà fora de l’abast.

“Per «utopia de la comprensió» em refereixo al fenomen de l’alteritat, és a dir, a la impossibilitat radical d’entendre plenament a les mascotes”

Sovint les humanitzem, i en el moment en què projectem sobre elles categories antropomòrfiques, creiem establir una relació d’empatia quan, en realitat, el que hi ha és un abisme ontològic insalvable. Interpretem la seva experiència del món des d’una perspectiva inevitablement humana, de la qual no ens podem desprendre, i així construïm la falsa il·lusió que són, per a nosaltres, plenament comprensibles. La il·lusió de comprensió es converteix així en una forma subtil de control, com que pensem que sabem què és i què necessita, ja no veiem el problema de parlar en el seu nom i d’imposar-li un món fet a la nostra mida.

Aquesta necessitat de no deixar espais d’opacitat, respon a una incomoditat profundament humana davant del que se’ns resisteix perquè ens costa conviure amb el que no podem traduir del tot al nostre llenguatge. Aquesta limitació epistèmica no és, en si mateixa negativa. El problema apareix quan no som prou honestos per reconèixer el caràcter parcial del nostre saber ni els nostres límits biològics i cognitius com a espècie, i elaborem teories i projeccions que distorsionen la realitat per tal d’explicar allò inaccessible per a nosaltres. D’aquesta manera correm el risc de convertir allò que no entenem en una versió empobrida del que sí que entenem, i el resultat és una imatge de l’animal que sembla propera i familiar, però que en realitat és una construcció que diu més de nosaltres que no pas d’ells.

“Aquesta necessitat de no deixar espais d’opacitat, respon a una incomoditat profundament humana davant del que se’ns resisteix”

Assumir aquesta incapacitat no vol dir renunciar a tenir cura dels animals, al contrari, potser és el primer pas per relacionar-nos amb ells amb més cautela. Tampoc ens allunya de la responsabilitat moral, sinó que ens obliga a exercir-la amb més humilitat i menys projeccions antropocèntriques. Negar el límit epistemològic es converteix en una peça clau de la dominació, perquè no dominem només perquè tenim poder material, sinó també perquè ens expliquem a nosaltres mateixos que sabem, que comprenem, que actuem en nom del bé de l’altre.

Què et sembla més urgent corregir avui mateix? Per on començaries?

Un bon punt de partida seria qüestionar el paradigma del mascotisme i desarticular la visió bonista que encara predonima en el nostre imaginari moral sobre la relació amb els animals. Cal parlar-ne obertament, problematitzar el mascotisme, no per afany provocador, sinó perquè mentre no ho fem continuem normalitzant formes d’instrumentalització que sovint queden amagades darrere del llenguatge de l’afecte i de les bones intencions.

Per mi, el que està en joc no és només millorar algunes pràctiques concretes, sinó canviar la manera com pensem aquesta relació. Això vol dir revisar els discursos que fem servir, introduir més dubte i menys certeses automàtiques, i deixar de donar per descomptades moltes coses.

Començaria per una revisió de les idees i els relats que utilitzem per parlar de les mascotes per començar a veure gossos i gats pel que són, i no només pel que representen o pel lloc que ocupen en les nostres vides.

A les reflexions finals del llibre, escrius: “Reflexionar sobre el mascotisme és fer-ho també sobre el poder i les relacions de desigualtat”‘. Ens ho pots ampliar? «Vivim immersos en una cultura que glorifica el mascotisme”?

Quan dic que reflexionar sobre el mascotisme és també reflexionar sobre el poder i les relacions de desigualtat, em refereixo al fet que aquesta relació no és mai neutral ni simètrica. Encara que no ens agradi veure-ho així, el mascotisme és una relació profundament desigual.

“Nosaltres decidim on viuen, amb qui viuen, què mengen, quan surten, si es reprodueixen o no, i fins i tot quan acaba la seva vida”

Encara que sovint la visquem en clau d’afecte, de cura o de companyia, el cert és que es tracta d’una relació desigual, en què una de les parts té la capacitat de decidir pràcticament tots els aspectes fonamentals de la vida de l’altra. Nosaltres decidim on viuen, amb qui viuen, què mengen, quan surten, si es reprodueixen o no, i fins i tot quan acaba la seva vida. Això és poder, i és un poder molt gran. Aquest poder de decisió no és un detall secundari, sinó que és l’estructura mateixa de la relació. El problema és que aquest poder queda amagat darrere del discurs de l’amor i de la bona voluntat. Ens diem que ho fem pel seu bé, i moltes vegades és cert, però això no fa que la relació deixi de ser asimètrica. L’afecte no elimina el control. Reflexionar sobre el mascotisme, per tant, és també preguntar-nos què fem amb aquest poder i fins a quin punt és legítim decidir la vida d’un altre ésser. I aquesta és una pregunta incòmoda, però inevitable si volem ser una mica més honestos amb la manera com ens relacionem amb els animals.

Vivim en una cultura que glorifica el mascotisme constantment: a la publicitat, a les xarxes socials, al cinema, als mitjans… La imatge de la mascota forma part de l’ideal de vida bona, d’una mena de normalitat emocionalment desitjable. El problema no és que això generi afecte, sinó que converteix el mascotisme en una cosa gairebé indiscutible. Es dona per fet que és bo, que és natural, que és moralment positiu, i costa molt introduir qualsevol mirada crítica sense que sembli que estàs atacant l’amor pels animals. Aquesta glorificació fa invisible la part més incòmoda de la relació: el control, la dependència, la manca de llibertat. Quan només veiem la cara amable, deixem de fer-nos preguntes. I justament per això cal trencar una mica aquest consens tan còmode i començar a mirar el fenomen amb més complexitat i menys idealització.

El teu llibre deriva d’una Tesi Doctoral defensada l’any 2024; però deus haver-la reformulat molt perquè has escrit realment un autèntic assaig filosòfic, molt documentat. Com van ser aquests processos de redacció?

Al principi pensava que seria una qüestió de retallar la tesi, d’endreçar i de fer-la una mica més llegible. Però molt aviat em vaig adonar  que el que calia era repensar-la, perquè hi havia una distància molt gran entre el que demana una tesi i el que jo volia que fos el llibre. Això va implicar reescriure-ho gairebé tot.

“Vivim en una cultura que glorifica el mascotisme constantment: a la publicitat, a les xarxes socials, al cinema, als mitjans…”

També va ser un procés de dol perquè vaig haver de renunciar a moltes pàgines que m’havien costat molt d’escriure i que, en el seu moment, m’havien semblat imprescindibles. Al mateix temps, va ser molt alliberador descobrir que podia escriure d’una altra manera, amb més llibertat i amb més veu pròpia. El pas de la tesi al llibre ha estat també un aprenentatge sobre com voler dir les coses sense tantes precaucions, de manera directa i més nua.

Quin és el teu autor o autora de referència?

No crec gaire en tenir un únic autor de referència, però sí que hi ha llibres que et canvien la manera de mirar i que ja no t’abandonen. En el meu cas, un d’aquests moments clau va ser la lectura de Un veterinario encolerizado, de Charles Dante. El recordo com un llibre que em va sacsejar molt, perquè posava paraules a moltes intuïcions i molts malestars que jo ja arrossegava. Em va ajudar a entendre que el que jo veia com a contradiccions o incomoditats no eren només coses meves, sinó que formaven part d’un problema molt més profund. També em va marcar molt descobrir, que una autora com Charlotte Perkins Gilman ja havia reflexionat sobre tot això fa més d’un segle. Quan vaig llegir Si yo fuera un hombre i, en particular, el fragment on parla de la vida d’un gos, vaig tenir la sensació estranya de llegir alguna cosa molt antiga i, alhora, molt actual.

Més que referents en un sentit acadèmic, aquests llibres han estat per a mi companys de camí, textos que he anat rellegint i que m’han ajudat a afinar la mirada.

Com és el feminisme que defenses?

Aquesta és una pregunta especialment pertinent en un moment en què sembla que hi hagi molts “feminismes” o que el feminisme estigui fragmentat. Jo entenc el feminisme —i no els feminismes— com un moviment polític amb una agenda concreta. I, precisament per això, considero que molts discursos actuals que no recullen les reivindicacions centrals del feminisme estan, en realitat, usurpant-ne el nom.

Quan parlo de feminisme, em refereixo al feminisme radical i abolicionista que entén que l’opressió de les dones no és una qüestió d’identitat o d’autopercepció, sinó una realitat política i material molt concreta, basada en el sexe i en l’organització patriarcal de la societat.

“El feminisme que defenso és radical en el sentit literal del terme, perquè vol anar a l’arrel del problema, que és el sistema patriarcal”

Aquest feminisme parteix de la idea que les dones constituïm una classe social oprimida pel fet de néixer dones. Aquesta opressió travessa tots els àmbits de la vida i es manifesta de formes molt concretes: en la violència masclista, en l’explotació sexual i reproductiva, en la prostitució, la pornografia, els ventres de lloguer, en la desigualtat econòmica i en la sobrecàrrega de les cures.

El feminisme que defenso és radical en el sentit literal del terme, perquè vol anar a l’arrel del problema, que és el sistema patriarcal. En aquest marc, l’abolicionisme no és un afegit, sinó una conseqüència lògica. No es tracta de fer més “dignes” les institucions que sostenen l’opressió, sinó de treballar per fer-les desaparèixer. Això val tant per a la prostitució com per a qualsevol altra forma d’explotació basada en el cos de les dones.

Aquesta manera d’entendre el feminisme connecta directament amb la meva manera d’entendre l’ètica animal des d’una perspectiva interseccional. No perquè dones i animals siguin el mateix, sinó perquè els mecanismes de dominació, d’instrumentalització dels cossos i de legitimació de l’explotació comparteixen estructures profundes. El mateix sistema que converteix els cossos de les dones en recursos també converteix els cossos dels animals en matèria disponible. La mirada interseccional no serveix per diluir els conflictes, sinó per entendre millor com s’articulen.

 Estàs escrivint ara mateix? Quins són els teus plans immediats?

Sí. Actualment estic treballant en un article sobre el tema del mascotisme, amb la idea d’ampliar alguns aspectes que no vaig poder desenvolupar al llibre i que em continuen semblant especialment interessants. En concret, l’article se centra en la relació dels homes amb els seus gossos en comparació amb la relació que hi tenen les dones, com a expressió de models socials.

“Em sembla molt significatiu que el món de l’ensinistrament estigui fortament masculinitzat”

Un dels eixos principals del text és la manera com s’entén l’educació dels gossos des de categories com la jerarquia i el lideratge, el control i l’obediència. Em sembla molt significatiu que el món de l’ensinistrament estigui fortament masculinitzat, en tant que la majoria de figures d’autoritat i d’“experts” són homes, mentre que les dones, en general, continuen assumint sobretot les tasques de cura quotidiana.

L’article intenta pensar fins a quin punt aquestes diferències reprodueixen esquemes de gènere molt arrelats i com aquests esquemes també estructuren la manera com entenem què vol dir “tenir” un gos. El que m’interessa, en el fons, és mostrar que el mascotisme no és una pràctica neutral, sinó un espai on es creuen qüestions de poder i de gènere.

També estic preparant un altre article sobre les mascotes robòtiques al Japó i a la Xina des d’una perspectiva ètica i cultural. M’interessa què diu de la nostra societat el fet de crear substituts artificials per a relacions que fins ara eren exclusivament amb éssers vius. A l’article plantejo de qüestions d’aquest tipus: fins a quin punt a través de la tecnologia, intentem preservar la forma del vincle amb les mascotes mentre n’eliminem el pes moral?

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons