Mark Fisher: patologies del capitalisme tardà

Fisher no és l’únic autor que sospita que les nostres institucions estan fomentant una postcultura illetrada molt més d’acord amb les seves necessitats biopolítiques

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

.

La figura polièdrica de Mark Fisher ens fascina perquè és un dels únics pensadors recents que, a més d’aportar un diagnòstic sobre el que està passant a la nostra societat, és capaç de proposar-nos solucions: recuperació de les promeses de l’Estat del Benestar, Modernisme Popular i desburocratització dels serveis públics. Tot i això -Fisher va escriure fa una dècada-, sembla que els problemes que va observar a les aules britàniques anunciessin els que s’estan aguditzant entre nosaltres.

Mark Fisher (1968-2017) va publicar Realisme capitalista. No hi ha alternativa? en 2009. En diàleg obert amb F. Jameson, allí escrivia que preferia dir “Capitalisme tardà” o “Realisme capitalista” a l’època postmoderna, perquè aquesta última etiqueta no insistia prou en la cara real de la nostra cultura. Vivim immersos en el Realisme Capitalista perquè tots creiem que tot ha de ser gestionat com una empresa. En això consisteix aquest “realisme”: de la societat disciplinària hem passat a la de la vigilància difusa i líquida, omnipresent, acceptada per tots, i basada en la producció irracional d’estadístiques i patrons de comportament.

Únicament si tornéssim a ser capaços de pensar les nostres institucions com a esferes alienes a la lògica empresarial, començaríem a estar en condicions de desbloquejar el nostre futur i frenar la deshumanització burocràtica que ens priva de serveis públics eficaços i ben dotats. Les conseqüències que visquem en un esfera aclaparadorament burocràtica i sense futur és la proliferació de patologies mentals que el sistema s’esforça a “privatitzar”, en el sentit que intenta atribuir-les a una circumstància individual, quan el més assenyat seria considerar que l’estat d’ansietat i depressió generalitzat sigui fruit de les dinàmiques de deshumanització i culpabilització del capitalisme tardà.

Diguem si no ens sonen aquestes situacions viscudes quan Fisher era professor, fa una dècada: “Si alguna cosa com el desordre de dèficit d’atenció i hiperactivitat és una patologia, llavors és una patologia del capitalisme tardà: una conseqüència d’estar connectat a circuits d’entreteniment i control hipermediats per la cultura de consum. De la mateixa manera, el que es coneix dislèxia pot no ser una altra cosa que una sort de posslexia”. Fisher no és l’únic autor que sospita que les nostres institucions estan fomentant una postcultura illetrada molt més d’acord amb les seves necessitats biopolítiques. No és que la dislèxia sigui un problema creixent que ens causi escàndol, és que són les nostres pròpies institucions les que modelen una societat cada vegada més illetrada perquè resulti impossible frenar el flux del consum compulsiu.

També va observar que per als adolescents britànics de fa uns vint anys, el mal era l’avorriment, i avorrir-se era centrar el seu focus d’atenció en alguna cosa que no fos el flux constant de consum anestèsic: ja fos flux de música, snacks ensucrats o drogues… avui diríem vídeos de Tik Tok o porno. Tot ens costa un doble esforç  perquè semblem com segrestats per les tecnologies de captació de l’atenció. Què caldria esperar d’un món que considera normal patologizar als seus joves, que concentra índexs de depressió i ansietat sense precedents. Què passava allí fa vint anys? Que els adults havien convertit als seus fills en addictes, en consumidors compulsius i “ahedònics”, incapaços d’aconseguir un plaer que no podien deixar de perseguir, i això per una absoluta falta d’alternatives i propostes de futur, per un abandonament voluntari del compromís amb el progrés ètic.

Escriu Fisher: “Molts dels joves als quals he ensenyat es trobaven en el que anomenaria un estat d’hedonia depressiva. Usualment, la depressió es caracteritza per la anhedonia, mentre que el quadre al qual em refereixo no es constitueix tant per la capacitat per a sentir plaer com per la incapacitat per a fer qualsevol cosa que no sigui cercar plaer”. La responsabilitat, en aquest sentit, recauria clarament en els adults, incapaços d’imaginar alternatives progressistes al fatalisme emocapitalista. Les coses no poden canviar, les coses no han de canviar. Un estamentalisme invisible i decorat amb oripells filantròpics ens ha condemnat a un conservadorisme sense precedents. Sense la convicció que un projecte de cultura avantguardista necessita de fets objectius transmissibles i d’un canal de comunicació situat fora de l’optimització empresarial o digital, no serem en condicions de combatre aquestes patologies que constitueixen una presó invisible.

No els sona tot això?: “Els nois són conscients que si deixen d’anar a escola, o si no presenten cap feina, no rebran cap sanció seriosa. I no reaccionen a aquesta llibertat comprometent-se amb un projecte propi, sinó recaient en la lasitud hedònica (o anhedonia): la narcosi suau, la dieta provada de l’oblit: Playstation, TV i marihuana”. Avui diríem Instagram i benzodiazepina… La pregunta del milió seria: Quina mena d’educació conduiria als compromisos amb la pròpia vida? Perquè és clar que Occident intenta, des de fa dècades, tancar-li el pas de la voluntat de canvi a la seva joventut, a través de les indiscutides reformes competencials.

L’única manera de combatre eficaçment el Realisme Capitalista, és a dir, la mentalitat empresarial aplicada sobre tots i cadascun dels aspectes de la vida humana, és mostrant la realitat que encobreixen les nostres institucions, totalment intoxicades pel virus neoliberal. Un primer pas, per exemple, passaria per deixar d’anomenar “pedagogia” els imperatius d’ordenament competencial, per començar a considerar-les com allò que són: dispositius de control social i sotmetiment de les classes subalternes. Després de l’administració digitalitzada només s’oculta el silenci administratiu; després de la justícia equitativa, la desprotecció jurídica i la desregulació; després de les poètiques revolucionàries del màrqueting intern empresarial, el medi laboral més despietat i dedicat a la tecnovigilància. Amb l’agreujant que són les víctimes d’aquesta capitalització antihumana les que celebren més les virtuts d’un estat civilitzatori que contemplen com a inamovible i com a font de plaers infinits i recompenses imminents.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons