María Teresa León a Moscou

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

María Teresa León i Rafael Alberti van viatjar a la Unió Soviètica per assistir al Congrés d’Escriptors Soviètics celebrat a Moscou entre el 17 d’agost i l’1 de setembre de 1934. Com ens explica Ángeles Ezama, editora de El viaje a Rusia de 1934 de María Teresa León (Renacimiento 2019), l’Organització Internacional d’Escriptors Revolucionaris (MORP) era una tapadora de la Internacional Comunista, o Komintern. La seva filial espanyola, després d’un primer intent que no va prosperar impulsat per Felipe Fernández Armesto el 1931, fou creada el 1932, i s’hi van adherir els narradors César Arconada i Joaquín Arderíus, el poeta Emilio Prados, la periodista Rosario de l’Olmo, el jurista, historiador i polític, futur traductor de Hegel, Wenceslao Roces, o l’interessant Isidoro Acevedo, que va morir a l’URSS el 1952, i que va arribar a presidir el Socors Roig Internacional.

L’associació no va arribar a viure gaire temps, sens dubte per no haver rebut el recolzament necessari del MORP moscovita. Va caldre esperar el 1933, quan María Teresa León i el seu marit Rafael Alberti van tornar per primera vegada de l’URSS amb les instruccions necessàries per crear l’AEAR (Asociación de Escritores y Artistas Revolucionarios), secció espanyola de la MORP, associada a una revista portaveu: Octubre.

L’autora va publicar vuit articles sobre la seva experiència russa a l’Heraldo de Madrid entre el 31 d’agost i l’1 de desembre de 1934. S’hi combinen autèntiques enormitats propagandístiques amb observacions acurades i comprovades. Per exemple, a la crònica publicada el 31 d’agost, una de les més centrades en el congrés en si, María Teresa León enllaça una exageració evident amb una dada exacta: “Durant disset anys s’ha produït i s’ha escrit més que en un segle tsarista. A les fàbriques hi ha conferències, cartells, informació sobre el Congrés”. Resulta tan evident que la literatura, en general, llanguia en els anys revolucionaris, al costat de les obres de Dostoievski, Tolstoi, Txèkhov o Turguenev, que la frase no mereix més comentaris, essent en canvi verídica la següent. Es coneix el cas de Julio Matheu (1908-1985), comunista exiliat espanyol que va fer carrera de poeta promogut pel club literari de la seva fàbrica.

Durant la seva estada, el matrimoni va conversar animadament amb Gorki, Fadéyev -fundador del MOPR-, Vera Inber, Bàbel, Ehrenburg, Leonov, i molts altres. El component polític queda ben aviat palès: “El secretari llegeix la presidència d’honor: Stalin, Molotov, Kaganóvitx, Voroshilov, Kalinin, Ordzhonikidze, Bubnov, Andreev, Thälmann, Dimitrov, Gorki, Kúibyshev, Kírov. La camarilla de Stalin al complet. A alguns no els quedaven ni quatre anys de vida. Després prengué la paraula Zhdànov: “Cal buscar, com un enginyer, la tècnica de l’art d’escriure. No n’hi ha prou amb poder sentir, sinó que cal saber expressar. Recollir l’experiència històrica i, amb estil propi, expressar l’hora en què viu l’escriptor en forma d’art… Zhdànov és fort. Parla sacsejant el puny com en un míting. Sembla que pica les idees contra els fronts i els escriptors. En acabar l’aplaudeixen, agraïts de les paraules precises, sense retòriques”. Tot en ordre.

Més tard, reunits a casa de Gorki, triomfa l’estètica més aviat complexa de Pasternak i es proclama la necessitat que hi hagi llibertat estilística, per concloure després que aquesta llibertat desemboca inevitablement en el “realisme” socialista. No cal recordar que el teòric Zhdanov va ser el principal impulsor d’aquesta nova estètica revolucionària, amb la qual va atacar Xostakóvitx i Einsenstein. La parella espanyola es va allotjar al sumptuós Hotel Metropol, un mastodòntic Art Nouveau, molt diferent del modest Lux on s’allotjava el personal polític.

Les cròniques de María Teresa León guanyen molt d’interès quan s’allunyen de Moscou. És llavors quan afloren els traços ràpids i eficaços i les associacions agudes que caracteritzen la prosa de l’autora: “Les dones ens allarguen crancs i síndries per les finestretes. Hi ha brisa de mar. Rostov es desempallega de les seves cases panxudes de mercaders rics i, a la manera nova, construeix sanatoris, habitatges, camps d’esport per als seus sabaters. A Rostov, al costat del corrent del riu dels cosacs, hi ha una important indústria del calçat”. Durant el viatge sorgeixen les inevitables comparacions amb la llar d’origen: “Tres dies de planura donen dret a considerar muntanyes un turonet qualsevol. Jo estava decidida a trobar gegantí el primer monticle que aparegués. Si aquestes planes donen milions de tones de blat, no són belles com Castella, franciscana d’anar fent, amb la seva sang transparent, viva de llum i ombra. Les planures de Rússia són negres i àmplies, negres i inacabables. Fan venir la set. Els escriptors soviètics que van amb nosaltres parlen de les muntanyes igual que els holandesos, assaborint-les amb fruïció”.

A l’Alt Caucas, María Teresa León admira els cims més alts d’Europa (Monte Elbrus, 5.633 metres), i se sorprèn que aquests gegants siguin arrodonits i no abruptes. L’article que va dedicar a la zona va ser publicat a l’Heraldo de Madrid el 23 d’octubre de 1934, i resulta especialment interessant per la descripció precisa que fa d’un kolkhoz, és a dir, una comunitat camperola col·lectivitzada. Podríem afirmar que es tracta de la peça més interessant de la sèrie: “Amb aquesta idea superficial de dades i dates anem a passar el dia al kolkhoz Andréev. Anem sols amb Olga Tretyakova, que s’ha convertit en àngel traductor. El Ford salta i s’esgarrapa amb el blat de moro. Creuem rius. Pugem vessants. Grups d’homes i dones arrenquen les canyes del blat de moro i netegen el camp. Són brigades de treball. Un kolkhoz (economia agrària col·lectiva) es divideix en brigades. Seixanta homes formen una brigada. Quan surten a llaurar o a sembrar es divideixen en petits grups de cinc a sis homes amb un responsable de treball. Perquè durant les feines sigui possible la vida, al costat del que s’ha sembrat s’estan construint cases de labor als punts estratègics. En visitem una. Té dormitori d’homes, de dones, una cambra per a nens i habitacions de família. Ens ensenyen com viuen ara”.

Tot somrient, tot musical i idíl·lic, tot higiènic. Per descomptat, ni una paraula sobre els milers de famílies que es negaven (i continuaven negant-s’hi) a abandonar les seves llars ancestrals, de deskulakització, confiscació de collites o les horribles fams de 1932-1933. És evident que al matrimoni d’escriptors se’ls ensenya allò que han de veure, allò que es pot veure, allò que deixen veure. Però seguim: “El kolkhoz Andréev es compon de 312 famílies, amb un total de 1.200 persones. Cultiven 2.400 hectàrees. Mil quatre-centes de blat. Cada família té dret a una casa i una vaca, gallines, porcs, ànecs i un hortet de fruiters, a més dels béns comunals. En aquest que visitem 60 famílies tenen ja dues vaques i la resta, una. No poden tenir cavalls perquè només n’hi ha 600 i es necessiten per a les feines agrícoles. Encara no hi ha tractor. Veiem les cases. Són de tova, blanques, amb el sostre de palla o teula vermella. Al davant hi ha un gran espai quadrat per als animals. En casetes petites, cuines, estable, galliner. Els llits molt nets. Guitarres, gorres, gorretes de mariner per als nens…” Després d’això, arriben les estampes que semblen veritablement cromos: “En aquest jardí pagès unes noies responsables de l’alegria de 40 petits toquen l’acordió perquè ells ballin. L’acordió marca un ritme acusat i monòton que travessa de cops de mans el Caucas. Un nen descalç balla. Les puntes dels peus salten com damunt de flors”.

El matrimoni León-Alberti va abandonar l’URSS per via marítima, des d’Odessa, ciutat que León descriu amb precisió, a bord de l’Aventino, un vaixell italià, fent escales a Constanza (Romania), Varna i Burgas (Bulgària) i a Istanbul; el destí final era la ciutat de Nàpols. A tots aquests llocs l’autora traça un contrast accentuat entre el país que acaben de deixar enrere i el que acull les seves pauses en el viatge, un contrast polític, perquè fora de l’URSS resulta omnipresent l’amenaça del feixisme: “Romania perpetua a Constança el record d’Ovidi. S’ha donat el nom del poeta llatí a una plaça en què la seva estàtua s’avorreix enmig dels cafès provincians. No sé si aquest monument és un dels regals que Mussolini va oferir a totes les ciutats on es va posar alguna vegada el peu romà i que, amb la seva imaginació de nostàlgic imperialista, engloba en el seu amor per les conquestes. Recentment ha donat a la ciutat espanyola de Tarragona una estàtua de Juli César. Sens dubte, mentre Trajà romanitzava aquesta terra que havia d’afegir a la discordança europea una nova regió petrolera, no pensava en aquests homes miserables que veiem asseguts a les entrades de les cases. I nogensmenys, és a causa d’aquestes gents que Mussolini somnia resoldre el problema de l’atur reunint un exèrcit de conqueridors i Romania no dubte de tenir un govern feixista”. En realitat, la guàrdia de ferro romanesa, ferotgement antisemita, il·legalitzada per un govern liberal el 1933, no va arribar al poder fins al 1940, protagonitzant una de les polítiques més cruels i desenfrenades de col·laboració amb l’holocaust.

Als ports del Mar Negre atraquen vaixells amb la creu gammada. El contrast s’accentua quan els viatgers desembarquen a Istanbul. Les notes més humanes de l’escriptora se centraran en els personatges més triturats i desvalguts. No està exempt de sensibilitat el retrat que María Teresa León traça d’un personatge que es troba vagarejant pels carrers de la ciutat: “El venedor de postals no s’ha mogut durant tota aquesta conversa. És pobre; simplement un jueu pobre; no té diners per exportar. Es queda allà a Istanbul, enmig de les mesquites daurades, errant pels carrerons on s’hi enfilen les vinyes. No podrà pujar a Pera, el barri dels rics, on es rebutja les persones mal vestides. No podrà mai cridar: “Visca Mustafà Kemal!”. Ningú no s’ha ocupat mai d’ell ni dels seus  desigs. Ha estat una gran sorpresa per a León i el seu marit Alberti poder conversar tranquil·lament en espanyol amb els sefardites búlgars i turcs.

En un article dedicat a Stalin que es va publicar el 22 d’abril del 1937, María Teresa León escrivia, a propòsit de la societat soviètica: “Després del sacrifici i del patiment, en arribar la victòria d’una vida còmoda al país més pròsper i ple de possibilitats del món, els homes que ho viuen són els més joiosos camarades. El factor home és, com els ha demanat Stalin, el capital més preciós que tenen”. No hi ha cap màcula a la nova societat. Als seus articles, l’autora no observa ni un sol defecte, no dubta ni un instant. La Constitució soviètica del 1936 és la culminació de totes les aspiracions democràtiques. Com a cròniques de viatges, els textos de María Teresa León són únicament propaganda. El seu valor rau en el seu caràcter arquetípic: als anys trenta ja no hi ha espai intermedi en la polarització: sembla que s’ha de ser comunista o feixista; això és el que se’ls havia donat a llegir als obrers combatents des del 1934, el que publicava la revista Octubre i una petita multitud de papers i materials gràfics… Als que van anar a parar a l’URSS després de la derrota de la República se’ls va haver de preparar per al dur xoc amb la realitat.

S’ha arribat a dir que Rafael Alberti realment no va ser-hi a l’URSS, sinó en una versió ideològica o abstracta, sens dubte irreal, del país. León i Alberti van visitar la Pàtria socialista almenys en nou ocasions: el 1932, 1934, 1937, 1955, 1956, 1964, 1965, 1966 i 1967.

El 1934, van ser sentenciades per “delictes contrarevolucionaris” un total de 78.999 persones, de les quals van ser executades 2.056. Un total de 59.451 presos van ser deportats a camps de treball esclau a camps, colònies i presons de Sibèria i Àsia Central. Aquesta era la fosca realitat que s’ocultava darrere les visions idíl·liques que es presentaven als convidats estrangers. I això que el 1934 va ser un any relativament “benèvol”. El 1933, els detinguts per raons polítiques amb procediments extrajudicials van ser 239.664, amb 2.154 executats i 138.903 deportats al Gulag. El 1935, van ser encara molts més: 267.076 sentenciats, 1.229 penes de mort i 185.846 deportats. Aquestes xifres, que provenen de l’historiador Moshe Lewin, conservador amb les xifres i enemic declarat d’exagerar sense fonts primeres oficials russes, donen un total esgarrifós, amb uns 600.000 condemnats arbitràriament, uns 5.000 assassinats i unes 400.000 persones reduïdes a mà d’obra esclava a serradores i ferrocarrils a llocs gèlids i sense l’alimentació mínima, en només tres anys (El siglo soviético, Crítica, pàg. 491).

Lluny encara de l’horror total del 1937: 790.671 condemnats, 353.074 executats i 429.311 deportats; o el de 1938: 554.258 sentenciats, 328.618 assassinats i 205.509 deportats al Gulag. En aquestes tasques s’ocuparia el ministre Molotov que brindava amb León y Alberti a la casa moscovita de Gorki. Acabarem dient que María Teresa León es va sentir sincerament consternada, i va deixar constància escrita del seu rebuig, quan va conèixer una part dels crims de Stalin, el 1956.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons