Llegir el soroll. Text, imatge i sabotatge a l’obra de Ferran Destemple

Poefonías, de Ferran Destemple. / Foto: https://ferrandestemple.bandcamp.com/album/poefon-as

Llicència Creative Commons

Cesc Fortuny i Fabré

Ferran Destemple pertany al selecte grup d’artistes l’obra dels quals es comporta com un artefacte avariat, en el sentit d’una cosa que en aparença és absurda i inútil. Així que seguir la seva feina és acceptar per endavant que no hi ha un full de ruta clar i que no serà gens fàcil entendre la seva proposta. En canvi, el que sí que hi ha sens dubte és un sistema de residus, un assemblatge de fragments que no aspira a la síntesi sinó a la significació.

A Destemple el text no es presenta com a vehicle de sentit sinó com a material de treball, igual que ho poden ser els olis o els pinzells. Paraules, signes, imatges, fotogrames i deixalles tipogràfiques conviuen en un mateix plànol. El llenguatge en aquest context deixa de ser una eina de comunicació per a convertir-se en un sistema fagocitador. Es devora a si mateix, es reutilitza, es plagia, es contamina. L’escriptura no es limita a narrar, sinó que incorpora, mastega i regurgita tota mena de material (gairebé sempre rebutjat). Per això la importància que Destemple concedeix a la col·laboració, al treball a quatre mans, al difuminat de l’autoria entesa com a sublimació de l’ego. No es tracta de signar una obra sinó de permetre que l’obra se signi sola, amb totes les seves costures al descobert.

Aquesta lògica travessa tant les publicacions en paper com els projectes audiovisuals. En peces com Cinefán, el text ja no es limita a acompanyar la imatge ni la imatge a il·lustrar el text, tots dos s’interfereixen. El muntatge cinematogràfic esdevé escriptura i l’escriptura adopta un ritme de muntatge. La veu en off no explica el que veiem, ni tampoc el que veiem confirma el que es diu. Entre tots dos s’obre un espai alternatiu, una escletxa on el lector/espectador ha d’assumir la seva part del treball.

Aquest forat és fonamental. En un panorama cultural obsessionat amb la pedagogia constant, l’obra de Destemple es planta a l’extrem oposat. L’ambigüitat no és un defecte a corregir, sinó l’únic relat possible quan l’acumulació de dades ha buidat d’eficàcia qualsevol narració. Vivim envoltats de textos, però ja no sabem llegir-los.

A Destemple ressonen ecos llunyans del surrealisme i del dadaisme, però sense l’èpica de la ruptura històrica. El símbol apareix erosionat, desplaçat, gairebé irònic. El seu imaginari s’acosta més a la deriva burroughsiana que a la mística simbòlica. Habita en el tall, l’enganxament i l’accident com a mètode.

Les referències a la cultura popular funcionen en aquesta mateixa clau. Sense nostàlgia ni homenatge. Quan apareixen personatges, icones o estructures identificables com el cinema clàssic, el còmic o la imatgeria mediàtica, ho fan per a ser neutralitzats. L’alta cultura i la baixa cultura es barregen no pas per a reconciliar-se, sinó per a palesar que aquesta distinció fa temps que va deixar de ser operativa. Un superheroi pot dialogar amb una escultura clàssica sense que ningú no surti indemne de l’encontre.

Aquesta lògica d’apropiació també travessa el seu treball editorial. Projectes com La Rita Cooper Edita funcionen com a laboratoris on el llibre deixa de ser un contenidor estable per convertir-se en un dispositiu en mutació, ja sigui fanzine, museu portàtil o objecte intervingut. El suport no és neutre, ja que condiciona la lectura, la fragmenta i l’obliga a desplaçar-se. Llegir a Destemple implica acceptar que el text pot estar incomplet, desordenat o directament absent en el sentit convencional del terme.

L’escriptura asèmica ocupa aquí un lloc clau. En renunciar a paraules que es puguin reconèixer, el text s’aproxima a la imatge sense deixar de ser escriptura però comunicant d’una altra manera. És un gest radicalment contemporani, quan el llenguatge ha estat colonitzat per la consigna, l’eslògan i el tutorial, potser l’única sortida sigui escriure sense paraules, deixar que el traç parli des de la seva pròpia opacitat.

Hi ha en tot això un deliri íntim, tot i que no gens grandiloqüent. No és una èpica del jo, més aviat és una exposició de la seva fragilitat quotidiana. L’obra no pretén imposar-se al lector, sinó implicar-lo en una experiència inestable, provisional, sempre a punt de desfer-se. Allò tècnic, el muntatge, el tall, la reproducció, no apareix com a garantia de control sinó com una forma més d’autoengany necessari per seguir endavant.

En aquest sentit, la fusió entre text i vídeo no és una simple  entrecreuament disciplinar, sinó una resposta coherent a un paisatge cultural fragmentat. La pàgina ja no és suficient i la pantalla tampoc. Destemple treballa en aquest interstici allí on cap mitjà no és basta a si mateix. La seva obra no proposa solucions, ni tan sols preguntes clares. Proposa més aviat, una manera d’estar al soroll sense fingir que hom pot silenciar-lo.

Degustar Ferran Destemple és acceptar que el sentit no es troba al final del recorregut, es tracta d’apreciar el que hi ha als desviaments, a les interferències, a les zones mortes del discurs. Allà on el llenguatge falla, on la imatge es fa fallida apareix una cosa semblant a una veritat precària, no definitiva però sí estranyament persistent. Com un brunzit que no se’n va, encara que apaguem tots els dispositius.

Es va llicenciar en filologia i va obtenir un postgrau en Estètica i Teoria de l’Art Contemporani. És poeta experimental, visual, i cultiva també el mail-Art, a més de moltes altres disciplines relacionades, i quan dic relacionades, em refereixo sobretot a les barreges entre elles. El seu treball deambula entre especialitats tant afins com sorprenentment desconnectades. Ha col·laborat en diverses revistes especialitzades, programes de ràdio i publicacions diverses. Ha realitzat més de vint exposicions i ha rebut diversos premis. Si us interessen aquests detalls us recomano que visiteu l’espai https://www.autismosautomaticos.net/  on podreu trobar el seu currículum detallat.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons