Les revoltoses a la Setmana Tràgica, 1909

Tramvia bolcat. / Wikipedia – By Charles Chusseau-Flaviens – Museu George Eastman

Soledad Bengoechea

La Setmana Tràgica és el nom amb el qual és coneguda la revolta popular de signe antimilitarista i anticlerical que esclatà a Barcelona entre els dies 26 al 30 de juliol de 1909. En un principi contra el reclutament de joves per anar a la guerra del Marroc, la revolta es transformà en una rebel·lió de signe anticlerical, que convertí a les esglésies i convents de la ciutat en pasto de les flames.

L’origen immediat en fou l’oposició al rellançament de l’aventura colonial marroquina, promoguda pels interessos miners al Rif. I esclatà quan el ministre de la guerra decidí de trametre a l’Àfrica un cos expedicionari de més de 40.000 homes, reservistes casats i amb fills en llur majoria. L’embarcament de tropes a Barcelona començà l’11 de juliol, i els dies següents es produïren manifestacions antibel·licistes i incidents al port i pels carrers. El clima era d’irritació popular, compartit pels partits nacionalista republicà, radical i socialista, contra una guerra incompresa. Del 19 al 25 de juliol, els aldarulls i xocs entre veïns i veïnes i la policia se succeïren diàriament, mentre l’ambient es radicalitzava, ajudat per les campanyes de la premsa esquerrana i malgrat les mesures d’ordre públic del governador Ángel Ossorio y Gallardo.

El dilluns dia 26 les forces obreres convocaren la vaga general contra la guerra,  unànimement acceptada amb la única resistència dels tramviaires. Aquell mateix dia, el capità general, De Santiago, declarava l’estat de guerra i el governador, disconforme, dimitia. Tal vegada fou a conseqüència de que la gent es rostia aquell estiu calorós, la qüestió es que la resposta de la multitud desbordà el comitè de vaga i prengué un caire insurreccional no previst, sense que els partits republicans en volguessin assumir la direcció. Barcelona es cobrí de barricades, i el poble: obrers, menestrals, prostitutes, mestresses de casa, tots es feren els amos dels carrers. La multitud va calar foc a esglésies i convents, davant la passivitat de l’exèrcit. I la gent mirava. En total, foren destruïts uns 80 edificis religiosos —la meitat dels existents a la ciutat—, i foren morts —fet excepcional— tres sacerdots; també hom desenterrà els cadàvers d’algunes religioses de clausura, els quals foren passejats per la ciutat. La manca de suport exterior dels revoltats, l’arribada de noves forces militars i la deterioració interna de la revolta canviaren el signe de la lluita el dia 28. El dia 30, les tropes dominaven els darrers focus rebels, i el dilluns dia 2 d’agost la normalitat era completa. El balanç de víctimes fou de 3 morts i 27 ferits entre les forces de l’ordre (dades oficials), i de 75 a 100 morts, amb centenars de ferits, entre la població civil.

Els barris que van explotar durant la Setmana Tràgica eren barris populars. El veïnatge encara estava bastant barrejat,  obrers i altres capes socials se situaven relativament propers en l’espai. Segons explica Dolors Marín: «las mujeres asaltaron las calles, acompañadas de muchachos y niños. Fueron ellas las que rompieron el embarque de soldados. Las que los llamaban para que se rebelasen […] se sumaron tejedoras, planchadoras, pantaloneras, hiladoras, cocineras, trabajadoras domésticas, niñeras y maestras. […] se tiraron al mar medallas, escapularios y paquetes de tabaco ofrecidos por las damas de la burguesía…».

Algunes revoltoses

Fem ara una ullada a algunes dones de barris, agitadores, revoltoses, que van sortir al carrer aquells dies de juliol de 1909. És necessari estudiar en profunditat aquest tema: el de la participació de les dones durant la Setmana Tràgica. Les referències sobre aquestes dones s’han trobat analitzant els documents que deixaren la seves detencions. Gràcies a això es pot saber que, inicialment, les penes que van caure sobre elles eren llargues, però que després van quedar en unes condemnes molt suaus.

ALAUCH JÉRIDA, Carmen era sòcia de les Damas Rojas del Clot i membre de la secció femenina del Partit Radical d’Alejandro Lerroux. Estava casada amb un pescater i era una notòria agitadora lerrouxista. La seva carrera com a combatent la inicià durant aquesta setmana. El primer dia dels successos, participà activament en l’atac a una comissaria de policia del barri del Clot. Al dia següent, reclutà joves adolescents per prosseguir la batalla. Al final de la lluita fou acusada d’haver afavorit els aldarulls. Però en la transcripció publicada no va aparèixer cap disposició sobre el seu cas. Segurament els seus veïns del Clot no certificaren en contra seva.

PRIETO, Josefa era propietària d’un prostíbul situat al bell mig del Paral·lel. Era molt coneguda al Paral·lel. Havia estat empresonada en vàries ocasions per atacar la policia (probablement alguna vegada que aquesta volia tancar el seu negoci per aldarulls). Al vespre, a la taverna (abans que Josefa comencés “a treballar”), es reunia amb homes del barri. Tothom cridava i renegava, es prenien la copeta preguntant-se fins quan podrien arribar a final de mes. Durant els esdeveniments acaeguts aquells dies, Josefa va mobilitzar diversos delinqüents i vagabunds. Armats amb fusells i piques van aixecar barricades. Josefa fou la capitana de la barricada del carrer del Migdia. Un jutjat militar la va jutjar. Es va exiliar a Perpinyà. L’any 1910 formava part d’un Comitè per a la Defensa dels espanyols Expatriats.

AVELLANEDA, Encarnación intervingué en la lluita de barricades del Paral·lel, com ajudant de la comandant en cap, Josefa Prieto. Per aquests fets, Encarnació va ser jutjada l’octubre de 1909.

CLARAMUNT CERVERA, Emília, fou militants de la CNT. Havia nascut a Alcoi l’any 1897 i era filla del dirigent anarquista Josep Claramunt i Creus, germà petit de la famosa anarquista i feminista Teresa Claramunt. Va ser una activista destacada durant aquests dies.

ANGLADA, Adela, durant aquests dies dirigí, juntament amb Rafael Fernández (Noi de la Veu), l’incendi de l’església parroquial de Sant Pau del Camp, un antic monestir benedictí que es troba en el barri del Raval, i el convent de les monges jerònimes, situat ara a la Plaça del Padró, al lloc que ocupa l’actual Església del Carme.

ESTELLAR, Rosa,  la Valenciana, va tenir un paper destacat en un altre barri, el Poblenou, el barri de les xemeneies, de les fàbriques, un barri obrer castigat per la injustícia social. Segurament encara estava viu en el record les represàlies rebudes pels obrers del barri després de la vaga general del 1902. El 27 de juliol, nerviosa i amb les seves mans descobertes, Rosa Estellar va contribuir a la construcció de barricades. Alguns veïns miraven a través d’elles els soldats que estaven a l’altra banda. Rosa, sense por, aixecada i pistola en mà, probablement amb les bales guardades a les butxaques del davantal,  estava allí obligant als veïns a obrir les portes del carrer (era un carrer que tenia portes) perquè els revoltats poguessin disparar des dels terrats a la policia. Va ser jutjada el desembre de 1910.

RUFO, Natividad, era anarquista. Treballava de planxadora a Barcelona. Un treball pesat, mal pagat. Probablement planxava la roba de famílies acomodades. Havia ressentiment en la seva decisió de sortir al carrer? Durant aquella setmana, fou una militant activa del sindicat anarcosindicalista Solidaridad Obrera. Dos dies després de començat el conflicte, el 28 de juliol, actuà amb el seu amant, José Ginés Perea (enrolligador anarcosindicalista), a les barricades del carrer de Sant Pau barcelonès (un carrer amb sortida a la Rambla). Dona amb molta empenta, fou una de les que va dirigir l’atac a les casernes dels Veterans de la Libertad, al carrer Sadurní i que mantingué les barricades l’endemà. Per tot això fou detinguda i castigada a “l’exili permanent”.  Rufo i el seu company foren deportats a França.

NORAT, Francesca era coneguda como La Gallinaire, capitanejà una banda femenina que actuà a Sant Gervasi durant la nit del 27 de juliol. Probablement el seu habitatge no radicava allí. El més probable es que s’hagués  desplaçat. Sant Gervasi no era precisament un barri obrer. Detinguda, fou jutjada. Els seus advocats defensors eren membres del partit Radical, com Rafael Guerra del Río, Josep Puig d’Asprer i José Ulled.

LLOPIS BERGÉS, Maria o Carmen però en el Paral.lel la coneixien com la Quaranta cèntims; era prostituta. Barcelona tenia aleshores 600.000 habitants i d’ells 12.000 es dedicaven a la prostitució. Un número molt alt, com ciutat portuària que era i és; només Marsella i Shangai ho superaven. Ens situem els primers anys del segle 20, al barri de Poble Sec i, més concretament, a l’avinguda del Paral·lel. El barri bullia d’una gran activitat artística, en la qual les dones hi tenien un paper absolut. No sabem res més de la vida de Quaranta cèntims ni de les circumstàncies que li van portar a exercir aquesta professió La nostra protagonista no venia de la burgesia que s’alliberava de les seves morals estrictes, ni era una estrella del music hall ni tampoc del teatre, que volgués triomfar. Se la veia amb massa pocs números per fer història. Era una dona de barri obrer molt coneguda com a prostituta, una professió marginal i discriminada. Tothom la coneixia com la Quaranta Cèntims. Durant aquells dies, Maria va participar activament en els aldarulls. Al seu entorn, al barri del Poble-sec, es va calar foc a les esglésies de Santa Madrona la Vella (actualment Lurdes), el Centre Parroquial, el convent de les Monges del Sortidor i dos petits convents de monges que hi havia aleshores, un al carrer de Grases i l’altre a la part de dalt del carrer de Tapioles. També es va cremar l’escola dels Hermanos de la Doctrina Cristiana, situada on actualment es troba la biblioteca. Maria Llopis dirigí en el Paral·lel una banda d’homes i dones que trencaren el mobiliari i els vidres dels cafès que no volien tancar, bolcaren un tramvia i atacaren una patrulla de la guàrdia civil. Maria pujava a les taulades, s’enfilava als fanals. Durant la revolta, fou detinguda i condemnada a mort. Finalment, va veure commutada la seva pena per l’exili perpetu.

ARDIACA MAS, Joana, fou una obrera i revoltosa a Barcelona. Estava afiliada a les Dames Radicals. El seu pare era un anarquista que havia complert condemna a Montjuïc el 1899. Durant aquells dies, Joana va contribuir a proclamar la mítica (pels anarquistes) vaga general i participà en els tumults. I de valent. Hi ha constància que va actuar en atacs contra convents i comissaries i en altres de carrer. Fou detinguda i processada acusada d’instigadora, organitzadora i directora dels fets. El 10 de novembre del mateix 1909 fou posada en llibertat al no trobar proves i exonerada de tot càrrec al any següent.

MONJE ALCÁZAR, Mercedes, la matinada del 26 de juliol, Mercedes va sortir de casa seva disposada a arengar a un grup nombrós d’obrers reunits a la Plaça de Catalunya. La finalitat era exhortar-los perquè impedissin l’embarcament de tropes. Sense por, s’enfrontà amb un tinent de la guàrdia civil, i fou detinguda i acusada d’haver induït a la gent a la rebel·lió. Sotmesa a un consell de guerra, fou absolta.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons