Les darreres innovacions pedagògiques o el poble de les tres mentides

Foto:  Gerd Altmann – Pixabay

Llicència Creative Commons

Pedro López Tolosana

Un dels grans mèrits del pedagogisme és haver aconseguit que les seves tècniques d’elecció s’anomenin “innovadores”, enfront a les “tradicionals”, i així poder sortir amb avantatge. Aquest fet recorda la tradicional dita lleidatana: Quin és el poble de les tres mentides? Doncs resulta ser Vilanova de la Barca, que no és vila, ni és nova, ni té barca. Naturalment, quan va ser fundada era nova, i probablement tingués barca, si més no, de riu en té. Ningú va parar a pensar que amb el temps aquell nom perdria actualitat. Doncs bé, el terme “Escola Nova“, nascut a finals del segle XIX ha patit el mateix destí. Si ens ho mirem en termes paleontològics, és molt recent, si ens ho mirem en termes d’evolució tècnica, doncs ja no tant. És com si a l’aspirina, coetània, li diguéssim “la pastilla nova“. La paraula “nova” ens transmet automàticament unes sensacions falses respecte a les “innovacions pedagògiques”. La sensació real hauria de ser com la de quan passem pel cor del casc antic de qualsevol ciutat i llegim “Carrer Nou” a una placa situada entre pedres erosionades pels anys.

Totes aquestes pedagogies són bàsicament la mateixa cosa, si més no en la manera que els professors les implementen a l’aula: els alumnes fan més coses per ells mateixos. Diuen tenir com a base el constructivisme, que en resum ve a dir que els humans anem construint el nostre coneixement interior a base de crear i reformular esquemes mentals. De fet, aquestes «noves» pedagogies són una interpretació errònia d’aquest constructivisme: Entre que l’alumne vagi construint els seus esquemes mentals en el procés d’aprenentatge, i que sigui l’alumne qui hagi de dirigir aquest procés, hi ha un abisme.

Hi ha unes quantes tècniques pedagògiques d’opció d’aquest moviment que s’autoanomena innovador que tenen els seus anyets. Per a descobrir-ne algunes només cal entrar a la web del projecte “Ludus“. Allà descobriran que n’hi ha ni més ni menys que 800 tipus de magnífica pedagogia innovadora a triar, fet que per sí sol irremeiablement porta a pensar en el redescobriment de les sopes d’all. Quin grau de novetat tenen aquest corrents? Doncs agafem alguns dels més reeixits a nivell de comercialització. A l’aprenentatge basat en projectes li posa nom el pedagog estatunidenc William Heard Kilpatrick, amb la publicació del seu llibre The Project Method, el 1918, el mateix any que el sintonitzador de ràdio. Ara vist, fa set anys es podria haver celebrat 100è l’aniversari de la seva creació. La Maria Montessori comença a aplicar el seu mètode al 1907, que vol dir que també se’ns ha passat la celebració secular, i la primera escola Waldorf es funda el 1919 a Stuttgart, amb alumnes de famílies obreres que treballaven a la fàbrica de cigarretes Waldorf-Astoria. També ens quedem sense celebració. Per ser honestos, escriurem que un dels corrents va sortir el 2002, l’escola lenta, una mena d’anti-McDonalds educatiu, que potser per la seva mateixa natura s’ho va prendre amb calma.

Però això és ser generosos amb la seva edat. Respecte a les seves revolucionàries aportacions, tenim, per exemple, la importància que se li atorga a l’educació emocional, com quelcom que hagués passat desapercebut fins ara. Com la resta, aquesta gran idea no és més que un aspecte al que se li dona més o menys importància en funció de la cultura que rodeja el sistema educatiu. De fet, Plató, fa uns 2500 anys, explicava que al fill major dels reis perses, quan feia catorze anys, el deixaven en mans de quatre eunucs: el més savi, el més just, el més moderat i el més valent. El més moderat, en concret, l’ensenyava a “fer-se amo de les seves passions”.

Respecte al «nou» paradigma educatiu, la proposta estrella són les anomenades competències bàsiques. A partir del conegut informe Delors, (“L’Educació amaga un tresor”, en la línia de les magnificències) encarregat per la UNESCO i publicat el 1996, es van establir uns principis educatius on es proposaven quatre pilars de l’educació: aprendre a conèixer, aprendre a fer, a prendre a conviure i aprendre a ésser. Un no deixa mai de preguntar-se quants munts de diners es dediquen a fer aquests informes. La reflexió experta és necessària, però fa la sensació que es donen moltes voltes en cercle per arribar al país de Pero Grullo. Per posar un exemple antic de la conceptualització de competència, en les seves Lletres a Lucili, fa un parell de milers d’anys, Sèneca es queixava de que “No aprenem per a la vida, sinó per a l’escola”, un informe Delors a la romana sense subvencions europees. D’aquest debat pedagògic sobre la participació i esforç de l’alumne en podríem trobar a tota la història, com a mínim des dels grecs, sense gaire esforç. Serveixi com exemple paradigmàtic el cas de Michel de Montaigne, al renaixement, que va ser una espècie d’experiment (molt reeixit, el secret de la qual cosa, aprofitem per dir-ho, va ser la mà de recursos destinats) amb la instrucció de tota mena de pedagogies que avui consideraríem tradicionals o innovadores.

De manera coherent, a la nova avaluació paradigmàtica se l’anomena «proves de competències bàsiques” que es passen a tots els instituts i escoles en moments concrets de les etapes educatives. Actualment es fan de les tres llengües, de matemàtiques i de tecnologia. Els de les llengües natives consisteixen bàsicament en comprensió lectora i escriptura, que inclou l’ortografia. Els de la llengua estrangera, en una prova amb els clàssics listenings, readings, i writings. Les matemàtiques, consisteixen en problemes matemàtics, és clar. En definitiva, aquesta és la novetat de l’avaluació competencial: comprensions lectores i problemes matemàtics.

Hem començat amb una dita lleidatana i acabarem amb un altra universal: Tot plegat, més vell que l’anar a peu.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons