L’educació escocesa: ningú no és perfecte

Imatge creada per IA

Llicència Creative Commons

David Rabadà

La pel·lícula Some like it hot (Billy Wilder, 1959) –Ningú no és perfecte, en català, i Con faldas y a lo loco, en castellà – va ser una gran comèdia que, en principi no té res a veure ni amb Escòcia ni amb la faldilla formal de gala pròpia d’aquest país, el kilt. Però el cas és que a Escòcia es van prendre molt seriosament el tema educatiu, tant, que el van reformar i reformar fins convertir-lo en una comèdia. Va ser llavors quan un nou primer ministre, molt innovador, labour i progre, va decidir canviar les coses.

Amb el segle XXI recent estrenat i gairebé encara embolicat en paper de regal, Jack Wilson McConnell es va fer càrrec del Ministeri de Finances i Educació amb l’obsessió de ser el primer de la classe, és a dir, de dotar Escòcia amb millor sistema educatiu del món, que l’era fins aleshores, almenys s’hi atansava. El nostre ministre va pensar que el podia millorar canviant simplement l’essència de l’ensenyament escocès per mitjà de la introducció del constructivisme pedagògic i d’altres elements a disposició en el mercat de les modes educatives. I va decidir acollir-se a les innovacions pedagògiques del moment, que corrien pels Estats Units des de principis del segle XX. Vegeu, per exemple, l’escola per projectes, l’educació per competències –skill– i el constructivisme en general, idees d’altra banda no gens innovadores, atès que eren de feia més de cent anys.

McConnell es va inventar un nou currículum que en podríem dir con faldas y a lo loco, és a dir, sense pensar ni contrastar els fets amb les conseqüències, i és clar, ningú no és perfecte. D’aleshores ençà, aquest currículum per a l’excel·lència va reduir els continguts a impartir, és a dir, va fulminar la transmissió de coneixements per tal de centrar-se en les competències ambigües. I malgrat que ja se sabés que sense coneixements no es poden desenvolupar competències, la política educativa escocesa va perseverar en aquell error i crònica d’una mort anunciada. Posem l’exemple en la història. Ara ja no caldria memoritzar els fets històrics, sinó, simplement que l’alumne projectés les seves emocions davant d’algun fet històric. És a dir, ja no importava que sabessin història si aprenien a sentir-la a dins. Ara havien de buscar el sentit del passat en el present, però sense conèixer el passat. I, és clar, sense conèixer el passat no hi ha manera d’entendre el present històric i ni de bon tros donar-li sentit. Intenteu explicar la Segona Guerra Mundial sense conèixer la Primera, o la Revolució Francesa deixant de banda la Il·lustració.

Com podem veure, el canvi pedagògic a Escòcia va consistir en una cosa absolutament radical que va abolir allò que funcionava a canvi d’una cosa de només sonava bé. Si abans el sistema es fonamentava en docents experts en la seva matèria per a impartir-la als alumnes, ara la cosa es capgirava del revés, ja que els alumnes serien el centre del sistema educatiu; cosa que sona molt bé però que deixa el docent docte fora del focus de l’ensenyament. M’explico, si abans era un docent instruït qui ensenyava els discents, ara serien els alumnes els que aprendrien per ells mateixos sense un professor expert en la matèria. Estàvem davant del constructivisme, de l’aprenentatge per descobriment i el seu learning by doing, tot havent passat del docent com a centre del sistema educatiu a l’alumne. Ara ja no es tenia en compte el valor dels coneixements a aprendre, sinó les competències que havien de preparar els alumnes per a treballs que encara no existeixen; tota una paradoxa si parem compte al fet que si no es coneix el futur d’alguna cosa, com es pot preparar els alumnes privant-los dels coneixements previs? Però és que, a més, no hi ha cap estudi amb dades contrastades que demostri aquesta suposició. L’únic, això sí, l’OCDE i en el seu informe del 2016, que afirmava sense aportar cap dada ni evidències analítiques que el 65 % dels alumnes actuals treballarà en oficis que encara no han estat inventats; una afirmació, aquesta sí, totalment inventada.

El 2010 es va començar a aplicar la flamant reforma educativa a Escòcia, sota la perplexitat dels docents i la seva impotència per a comprendre en què consistia, però acompanyada d’una tempesta burocràtica descomunal. En fi, més informes per a ensenyar pitjor. A Espanya s’ha viscut també aquest absurd des de la LOGSE dels 90 fins a la LOMLOE actual. I el mateix es pot dir del Quebec, Portugal, França, Noruega, Suècia, Finlàndia, Dinamarca i els Països Baixos. Serà que les reformes educatives són un virus contagiós? O potser la manca d’imaginació política copia els errors dels veïns?

La conseqüència de tot allò va ser que en pocs anys el sistema educatiu d’Escòcia es va ensorrar i McConnell se’n va rentar les mans a la manera de Ponç  Pilat. Actualment la tendència segueix a la baixa sense cap símptoma de recuperació juntament amb els seus germans ibèrics, quebequesos, gals, nòrdics i dels Països Baixos. Aquests darrers ja havien avisat els altres de les conseqüències d’adoptar les idees contructivistes amb l’alumne com a centre del sistema educatiu. Als anys noranta els Països Baixos obtenien uns resultats excel·lents en matemàtiques, però en aplicar el 1998 la reforma alumnecentrista, i en tan sols un any, van provocar la davallada i la ira de famílies i estudiants davant d’aquella presa de pèl. La societat holandesa, molt culta i crítica, no es va empassar l’estafa i el desembre del 1999 va sortir al carrer. A Nova York, i sota la mateixa reforma educativa, van trigar quatre anys a sortir al carrer; mentrestant, a Espanya la gran majoria de les famílies encara no s’han assabentat del que és obvi, que aquest sistema educatiu pretén que ens creguem cultes, però que seguim ignorants.

Sembla clar que deixar de valorar els coneixements porta cap al fracàs educatiu d’un país i que el transvasament del centre educatiu des del professor cap a l’alumne sona molt bé, però que esdevé una monumental beneiteria sota un constructivisme molt mal utilitzat. La clau per solucionar aquest efecte dòmino als països sota l’hecatombe educativa no és sinó revalorar la transmissió de coneixements a través de professors doctes, llibres de text de qualitat i un currículum exigent, a més de proves nacionals de nivell al final de cada etapa. Una autèntica i eficaç reforma pedagògica serà la que defensi el docent com a autoritat acadèmica, la transmissió dels coneixements i el domini profund de la comprensió lectora entre els seus estudiants. Sense un vocabulari ric i extens, sense una cultura de l’esforç i sense referents doctes de qui aprendre, siguin llibres o educadors, resultarà molt difícil aprendre a aprendre coneixements nous. En així com un dels estats més pobres dels Estats Units ha aconseguit revertir els mals resultats acadèmics aplicant justament tot l’anterior. L’estat de Mississippi va començar l’any 2013 un pla fonamentat sobretot en la comprensió lectora, els llibres de text, les proves de nivell, la repetició de curs, el currículum rigorós, els ajuts als endarrerits i la formació de docents doctes i excelsos. Actualment els resultats acadèmics de les escoles de l’Estat de Mississippi són dels millors de tot els Estats Units i a un cost per sota de la mitjana nacional. És a dir, Mississippi representa a nivell educatiu nord-americà allò del bueno, bonito y barato.

Sortosament per als escocesos, a Escòcia han decidit finalment posar-se les faldilles de gala, el kilt, i s’estan deixant de competències, skill: revalorar els coneixements al currículum, la lectoescriptura dels seus alumnes i un sistema d’avaluació amb proves al final de cada etapa. A veure si ara els altres països que són els seus companys educatius, tot i que no portin faldilles, però que han sobrevalorat les competències, abandonen d’una vegada aquesta comèdia educativa.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons